Li donava la sensació que anaven en cercle per fer-li perdre l'orientació. Tanmateix, ella havia estat entrenada per superar aquests entrebancs i més. No havia comès cap error, sense deixar anar ni una paraula sobre el que sabia, i els havia acabat fent creure que era la persona equivocada. Ara només havia d'endevinar si la volien perdre de vista o bé fer-la perdre de vista del món. Sobre aquesta qüestió, malauradament, no disposava de més informació per saber si es decantarien per una opció o altra.
Al cap d'una estona de circular per un camí sense asfaltar, van aturar el cotxe, van obrir la porta corredera del darrera i la van empènyer a fora, amb decisió i brutalitat, com qui llença un trasto inútil i no s'entreté a desballestar-lo. Ràpidament, va escoltar la porta que tornava a tancar-se, i el vehicle que s'allunyava veloçment.
Encara va trigar una estona a aconseguir deslligar-se les mans, i comprovar que es podia posar dempeus i no s'havia fet gaire més mal que el que li poden fer a en Messi en un dia de partit disputat.
Va divisar camps verds d'ordi, les rengleres de pomeres florides, una gran plana i una muntanya com un bisbe adormit de fons. Va agafar aire a fons, i va deduir que era principi de primavera, finals de març o principis d'abril. Va agafar més aire, i va olorar, molt de lluny, però insistent, un olor d'oli calent de fregir, i de massa de farina i ous i mantega i llet, i de sucre en pols, i un punt de matafaluga, i un raig d'anís.
I llavors no va tenir cap dubte: era Setmana Santa, i allò era l'Empordà, i no gaire lluny d'allà, algú estava fent brunyols.
Fins aquí m'arriba la flaira ;-)
ResponEliminaEls blogs haurien de ser més interactius i permetre tastets de post.
ResponElimina