Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



9 d’abr. 2012

El que hem menjat

El trajecte havia estat dur: encaputxada i emmordassada, amb les mans lligades, ajupida al seient de darrera d'un vehicle industrial brut que feia ferum de bestiar. Primer havia notat que havien atravessat una pista forestal plena de bots, després havien estat circulant a més velocitat per una autovia, i finalment havien passat un tram de revolts on s'havien vist obligats a reduir la marxa, però en tot cas no hi havia aglomeracions de trànsit.


Li donava la sensació que anaven en cercle per fer-li perdre l'orientació. Tanmateix, ella havia estat entrenada per superar aquests entrebancs i més. No havia comès cap error, sense deixar anar ni una paraula sobre el que sabia, i els havia acabat fent creure que era la persona equivocada. Ara només havia d'endevinar si la volien perdre de vista o bé fer-la perdre de vista del món. Sobre aquesta qüestió, malauradament, no disposava de més informació per saber si es decantarien per una opció o altra.


Al cap d'una estona de circular per un camí sense asfaltar, van aturar el cotxe, van obrir la porta corredera del darrera i la van empènyer a fora, amb decisió i brutalitat, com qui llença un trasto inútil i no s'entreté a desballestar-lo. Ràpidament, va escoltar la porta que tornava a tancar-se, i el vehicle que s'allunyava veloçment.


Encara va trigar una estona a aconseguir deslligar-se les mans, i comprovar que es podia posar dempeus i no s'havia fet gaire més mal que el que li poden fer a en Messi en un dia de partit disputat. 


Va divisar camps verds d'ordi, les rengleres de pomeres florides, una gran plana i una muntanya com un bisbe adormit de fons. Va agafar aire a fons, i va deduir que era principi de primavera, finals de març o principis d'abril. Va agafar més aire, i va olorar, molt de lluny, però insistent, un olor d'oli calent de fregir, i de massa de farina i ous i mantega i llet, i de sucre en pols, i un punt de matafaluga, i un raig d'anís.


I llavors no va tenir cap dubte: era Setmana Santa, i allò era l'Empordà, i no gaire lluny d'allà, algú estava fent brunyols.



2 comentaris:

  1. Els blogs haurien de ser més interactius i permetre tastets de post.

    ResponElimina

Digui, digui.