Al calaix dels coberts hi havia hagut, abans d'aquesta cadena de fets horribles, una dotzena de coberts de cada tipus: es podia comptar un joc complert de ganivets de carn, un altre de ganivets de peix, un altre de forquilles, un altre de culleres grans, un de culleres de postres i un de culleretes de cafè.
Tot va començar amb una cullereta de cafè. Va sortir del calaix un migdia amb una altra germana cullereta de cafè, direcció cap a la cafetera sofisticada que anuncia
aquell home tan reguapo que té pànic al compromís, i al cap de molta estona, quan ja havia acabat el torn del rentaplats, ningú en sabia res. Al cap d'unes hores va tornar l'altra cullereta, sola. Havia perdut la germana a la sala d'estar. No recordava res, perquè la conversa al voltant del cafè havia estat molt pujada de to i havien servit uns
ristretti fortíssims i fins i tot algú havia fumat. La cullereta estava marejadíssima i no parava de plorar, però ningú va prendre cap mesura per aconsolar-la, ni fer una recerca seriosa de l'altra cullereta.
Quan ja ningú parlava del tema, va desaparèixer una cullereta de postre. Va sortir amb mitja dotzena més de germanes culleretes de postre, per tal de servir un
tiramisù que tenia molt bon aspecte però de gust més aviat empalagós, ja que les restes del pastís van romandre al sol, hores i hores sobre la taula del jardí, sense que ningú les acabés de liquidar i posar fi a la seva trista existència. Quan finalment algú se'n va compadir i va entrar a la cuina els plats amb les restes, es va trobar a faltar una cullereta. Però ningú va buscar sota la taula, ni remenar a la brossa, ni als voltants del jardí. Un mur de silenci, massa dens perquè no fos fet a propòsit, va fer-se mentre les altres culleretes de postres ploraven d'amagat la sort de les desaparegudes.
I així, poc a poc, silenciosament, anaven desapareixent culleretes. Semblava que ningú s'adonés que, al calaix dels coberts, els ganivets del peix, com uns senyors, es mantenien intactes, i en canvi, a l'apartat de les culleretes de postre i les culleretes de cafè, anaven minvant les existències. Senzillament un dia sortien, i ja no tornaven.
Un dia va desaparèixer una forquilla. Van saltar les alarmes després d'un sopar senzill, d'aquests de poques ganes de cuina, de pa amb tomata. Com podia haver desaparegut una forquilla, amb les seves quatre punxes i el seu mànec esbelt? Però quan algú va voler remenar la brossa per si havia anat a parar allà, misteriosament aquella nit s'havien baixat les escombraries a l'hora que marca reglamentàriament l'Ajuntament. I no hi va haver més recerca.
Les culleres, que fins llavors havien aguantat en silenci i resignació la lenta i progressiva desaparició de les culleretes de postre i de cafè, van començar a organitzar-se, davant la inquietud general per la desaparició de la forquilla. "Culleretes som totes", "Les volem a casa" i altres lemes per l'estil van començar a sentir-se al calaix dels coberts.
Però malgrat la recerca de les culleres, aquelles culleretes no van tornar. Els ganivets van manifestar que, com a comandants generals del calaix dels coberts, havien ordenat totes les pesquises legalment procedents per trobar-les. La seva passivitat es va transformar en sinistra complicitat quan es va descobrir tot un entramat de jocs de cucanya on les culleres tenien un protagonisme no desitjat, portant un ou d'una punta a l'altra sostenint el pes en un extrem, i permetent que algú els xuclés humiliantment el mànec per aguantar-les a l'altre, entre d'altres vexacions que poc a poc, i amb comptagotes, van sortint a la llum i esgarrifen l'opinió pública.
La dramàtica història de les culleretes perdudes pot caure en l'oblit, no només si no acudeix un jutge estrella a investigar i assentar a la banqueta dels acusats els màxims responsables d'aquests crims silenciosos, sinó també si tots i cadascun de nosaltres continuem permetent que desapareguin culleretes i forquilles als calaixos dels coberts de les nostres llars.
 |
| imatge extreta de genestarestaurant.com |
