Per al meu amic

Hi havia hagut massa silenci durant els darrers mesos. Tant que havien compartit, tant que havien parlat, tant que havien viscut. Bons moments, i altres que no tant. Però havien deixat de parlar. Ella tenia la sensació que ell no la valorava gaire, que pensava que no era prou bona per ell. Li faltava potser brillantor, magnetisme. Però ella tenia altres dons, més discrets, més tímids. I sobretot, ella l'estimava, o l'havia estimat, profundament.

Des del darrer cop que s'havien trobat, ja no havien tornat a parlar. Ella se'l mirava de lluny, però no s'hi volia tornar a acostar, per no quedar en evidència altra vegada. Clar, n'hi havia que eren molt més bones...

Aquella tarda de juny hi havia  concert i van sonar, com a interludis, algunes de les delicioses Escenes d'infants de Robert Schumann. Aquelles meravelles de tres minuts de durada, com capsetes de música, com petits ous Fabergé, les havia anat aprenent els anys de conservatori, i sempre més l'havien acompanyada. Aparentment fàcils, tancaven dins seu petites miniatures d'infantesa, de la primavera de la vida.

I aquell vespre de juny, quan la primavera ja anava marxant a pas suau, regalant aromes de til·ler i llum de posta dolcíssima, es van retrobar. Ella s'hi va acostar. Sabia que hauria de fer el primer pas, ja que ell mai ho faria.

Es va produir un silenci. El sol abandonava el dia i resseguia les darreres teulades.

Ella va obrir la tapa del piano i va acaronar mentalment les vuitanta-vuit tecles del Yahama, negre, preciós però empolsat. Massa temps, massa silenci. Per què ella no s'hi havia pogut acostar abans?

I van tornar a conversar. Von fremden Ländern und Menschen. De terres llunyanes. Com dos amics que s'expliquen les vacances, els viatges, les vivències. Què tal? Com estàs? Què t'expliques? He estat aquí i allà, la ciutat de X és molt bonica, de l'illa de S no et pots perdre això, el que més em va agradar de T va ser... primer amb por i dubte, com les mans que busquen porugues, l'octava que no surt nítida, la veu interior que puja massa... però al cap d'una estona, acaben pensant -tots dos- que una amistat que havia estat autèntica i bonica, per què s'hauria d'haver perdut en el silenci...?

Al final, ella li  va passar una camussa per treure-li la pols i el piano es va deixar fer, agraït. Gairebé tendre, tenint en compte que era un piano dur i vertical de paret.

Días de vino y rosas

A menudo le gusta recordar la primera vez que se encontraron. Su mirada inteligente, sus manos delicadas y su aspecto pulcro, que contrastaban con su constitución corpulenta e imperceptible deje provinciano. El buen humor, un poco incisivo, y la absoluta lealtad y discreción, le hicieron imprescindible para el trabajo día a día. Le acabó acompañando en todos los ascensos, hasta la cumbre, pasando de ser mero personal administrativo a personal de asesoramiento especial. De no tener mesa propia, deambulando entre archivos y rollos de actuaciones, acabó poseyendo un recogido y elegante despacho en el cual, afortunadamente, las paredes no hablaban, y menos de los encuentros íntimos que allí se fraguaban.

No tenía nada que ver con otras que habían pasado por su vida antes. Casado sin convicción ni ilusión, pronto descubrió la seducción que provocaba el poder, los regalos, los perfumes. Las atraía sin esfuerzo. Y sin esfuerzo las despachaba, acercándoles incluso el paquete de pañuelos si se ponían llorosas al darlo todo por terminado, la relación laboral y la pasional.

Pero esta vez, desde el primer momento que cruzó por su cabeza la idea de una aventura con su novel ayudante, se encendieron todos los pilotos rojos. "Esta vez va a ser distinto... vas a cruzar la línea roja."

Y la nueva aventura lo atrapó, por completo, durante largas temporadas, entre la emoción de lo que jamás no debe ser revelado, y la apariencia de intachabilidad que tenía que mantener ante los demás. A la vista de todos, era una relación laboral, impecable, eficiente. Pero cuando se cerraban las puertas...

En el trabajo se encontraban y en el trabajo se escudaban. Jamás hicieron un alarde de amistad más allá del horario laboral, para no dar un mínimo motivo de sospecha. Las reuniones se alargaban, pero eran reuniones. Las sesiones de despacho para preparar recursos eran maratonianas, pero eran sesiones de trabajo. Los fines de semana, ay qué pena, había que dedicarlos a encuentros protocolarios con otras autoridades, había que asistir a congresos, había que imponer medallas y pronunciar discursos. La dignidad del cargo requería hospedarse en establecimientos adecuados, requería cenar, requería copas.Todo ello, inherente a la dignidad del cargo. Siempre le acompañaba su ayudante, primero en silencio, discretamente. Luego, en la intimidad, se soltaban. Tan libremente como la naturalidad con que los gastos se cargaban como dietas de trabajo. Nunca habían sido tan dulces las obligaciones laborales, aderezadas con un vino merecedor de 95 puntos en la Lista Parker, y en compañía inmejorable. El concepto de las dietas, comensales, acompañantes, todo líneas opacas y facturas sin revisar. Nadie fisgoneaba en su felicidad laboral-pasional de fin de semana.

imagen de saborgourmet.com

Nadie, hasta que llegó un funcionario con gafas de pasta y ganas de crispar el ambiente. Vio que el jefe pasaba no una ni dos, sino decenas de dietas de trabajo, de cuantías no especialmente discretas, por actos que tenían lugar en fin de semana. Actos puntuales que requerían pernoctaciones y ágapes. Ágapes que nunca eran en solitario, ni tampoco en compañía de los homenajeados, de los congresistas, de los colegas. Cenas para dos. Y entonces, la pregunta del millón: ¿Con quién cena los fines de semana?

El magistrado se sentía como si una bomba le hubiera explotado a medio metro. Cerró la puerta y dijo a su ayudante: "¿Cómo saldremos de esta con la frente bien alta...? querido Manolo..."

La ciutat de la Sal

No ho fa gairebé mai, però aquest vespre s'ha obsequiat amb un bany, enlloc de la dutxa habitual. Sempre li agrada abocar el sabó al raig de l'aigua i veure com es fa l'escuma, munts d'escuma, com a les pel·lícules que fan sortir la protagonista a la banyera-que si ensenya carn, que si no n'ensenya. Però aquest cop no hi posarà sabó. Se'n recorda que encara queden sals de bany. La bossa de plàstic on es guardaven es va trencar i va posar les sals de bany dins un pot de suc de fruita, de vidre, perquè es conservessin. I allà, en un racó del bany, continua, impertèrrit, anys després, el pot de suc de fruita que conté les sals de bany amb pètals de rosa que van comprar a Salzburg, en aquell viatge per Àustria. Mentre aboca les sals, i els pètals s'estarrufen amb l'aigua i es queden flotant, desprenent un aroma estranyament dolç, comencen també a surar els records, estranyament endolcits pels anys passats, d'aquell viatge per Àustria. 

Salzburg, la ciutat de la Sal, amb el seu paisatge perfecte, i el seu castell perfecte, i els perfectes carrers de pel·lícula, i la perfecta casa dels Von Trapp. Cal dir que la casa que apareix a la famosa pel·lícula de la família que va fugir del nazisme quan es queda còmodament instal·lat a Àustria, no ho és en realitat; però ningú s'entreté a explicar-ho ni recordar-ho, perquè els austríacs no simpatitzen gens amb aquesta història, i la ignoren. És una mostra més que reforça l'evidència de la particular i selectiva memòria col·lectiva austríaca, que ha permès fer creure a la resta de la humanitat que Beethoven va ser austríac, quan va néixer a la molt alemanya Bonn, i Hitler havia estat alemany, quan va néixer en una petita ciutat fronterera... austríaca.

Però Salzburg té un fill que fou pròdig i ara és predilecte, i s'hi troba omnipresent: W. A. Mozart. El nen prodigi que va haver de fugir del vassallatge que li imposava l'arquebisbe de Salzburg, per poder ser el geni que va arribar a ser en la seva curta i fulgurant vida. El músic que mai va voler tornar a la seva ciutat natal, per molt que el seu pare l'hi reclamés. El repudiat, el fastiguejat, ara omple tots els racons de la ciutat, des de la seva recollideta casa natal, fins a tots i cadascun dels aparadors de les pastisseries on venen els bombons de massapà amb la seva efígie, i totes les places i avingudes on passegen, incansables, agents turístics vestits amb la perruca blanca i la levita característica de la seva època, venent concerts d'afeccionat on es reboteixen, a vegades sense gaire misericòrdia musical, tots els greatest hits del mestre Wolfgang.

Aquesta irritantment perfecta ciutat deu el seu nom a la muntanya de sal que la vigila. De l'extracció i la manufactura de la sal va venir la seva importància estratègica i el seu creixement, sota l'ombra del poderós Arquebisbat. I com a record del seu origen, encara hi ha botigues, irritantment bufones, que venen productes derivats de la sal, com ara aquestes sals de bany amb pètals de rosa que, com un perfecte i quasi irritant concert de Mozart, omple la banyera amb aromes.

En aquells dies de vacances gairebé irritantment perfectes, érem feliços i no ho sabíem, acaba pensant, mentre se summergeix dins la banyera de sal i roses.

p.d. aquest espectacle de marionetes representant "La flauta màgica" és de les coses més irritantment delicioses que hi ha en el món mundial.