A fora la biblioteca, mentrestant, la gent es mou com fa temps que no es movia, potser perquè sent que els temps han de canviar i s'ha de prendre el destí amb les mans si no es vol ser sempre més titella del sistema. Gent que pren consciència del que som, d'on venim, cap a on convé que anem o que procurem no anar...
Aquests dies han arribat dues novetats -potser no tant novetats, però això és una biblioteca i els recursos són els que són, minvats com una lluna retallada-. Una és un llibre sobre la monja benedictina més famosa de la muntanya de Montserrat, la Teresa Forcades. D'aquest llibre de converses amb la periodista Eulàlia Tort ja se'n farà la ressenya que es mereix més endavant.
L'altra novetat és l'espectacular, bellíssim disc del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. D'aquest disc en trobareu ressenyes expertes en altres llocs. Aquí només explicarem que vam sentir per primer cop aquest noi de Solsona a les escales de la Catedral de Girona, la vigília de la Diada del 2009 o del 2010, presentant en format reduït -la guitarra, la veu i les circumstàncies- alguns dels temes de collita pròpia. A més de la privilegiada veu (quin timbre greu, quina dicció espectacular, quin color i quina expressió tan natural, gens impostada) va sorprendre'ns el singular sentit de l'humor del subjecte. La història del "Toque de degüello" que precedeix a la presentació de El dolor de la bellesa, és senzillament al·lucinant: enmig d'aquest inclassificable tema a mig camí entre el pasdoble i la sardana, hi ha un solo de trompeta que remet a un suposat setge allà a El Álamo en temps de la guerra entre Mèxic i els Estats Units. I també hi ha uns cors que ara fan voluntariosament els de la Cobla Sant Jordi, però que estaven pensats per al Cor de l'Exèrcit Rus. I tot aquest microcosmos que es munta el Roger Mas a dalt l'escenari és perfectament plausible, com ho proven les crítiques rendides que va sumant concert darrera concert, i l'entusiasme incondicional dels seguidors i seguidores, que poc a poc van sumant una legió. Però a més recupera i reinvindica els que l'han precedit, tant cantautors com poetes. Una oda al visionari pensador Francesc Pujols tanca els seus concerts, i demostra amb música i lletra que Jacint Verdaguer és un dels millors poetes de la literatura universal.
Deixem aquí un fragment dels concerts en format reduït que va oferir aquest agost a la sala d'assaig de l'Orfeó Català al Palau de la Música.
Són les set del matí, lluna d'abril, diumenge de rams
i a la caseta d'enlloc, brossa d'ahir, jaiem embarcats.
La vella del fons del pou,
cent mil diumenges que dorm,
i amb un esqueix de cançó
ens surt el sol.
Estan a punt d'arribar àligues negres, amics i parents.
Petita festa que fem perquè volem, amb les veles al vent.
Hi ha l'home, aquell del carrer,
i el vell sorrut bandoler,
de mica en mica, avui sí
que ens surt el sol.
Cau la nit a la festa,
milers de campanetes,
una corrua de fades
que arriben de puntetes...
En un cel estampat d'estrelles
la gran xera s'enfila
d'un foc de branques d'alzina,
xàldigues dins una mina.
Arnes, dragons i volianes,
des dels balcons mos aguaiten;
porcs fers, voliacs i cabrotes,
cap dins del bosc mos atrauen....
