Blue eyes (crying in the rain)

Mirant aquest vídeo amb imatges de l'Elvis -de molt jove, de militar, envoltat de fans, quan ja va començar a guanyar pes, altre cop de jove, sempre, sempre, sempre atractiu-, mentre ens regala la seva veu, me n'he recordat. D'aquells altres ulls blaus.

Quan les hormones adolescents anaven més revolucionades -les meves no tant, que sempre han anat com al ralentí-, vam coincidir a classe. En aquell moment el món es dividia entre els guapos i els que no. Les hormones impedien afinar subtilitats i formular pensaments tals com que la bellesa és a l'interior. O eres guapo/a, amb la qual cosa ja tenies bona part de la teva quota de popularitat guanyada, o t'havies d'espavilar molt a ser simpàtic/a i descarat/da per no quedar-te a la categoria dels grisos, o caure a la categoria dels friquis, que en aquell moment només eren els raros/es.

Ell era dels més guapos. Indiscutiblement, guanyava a totes les enquestes. Però a més, no era dels xulos. Que tenia el seu mèrit ser així, perquè pertànyer a la categoria dels xulos sembla que donava punts extra, per l'afició que tenien a ser xulos amb la resta de la humanitat els que es creien els més guapos de tots.

Jo em mantenia al marge de guapos i sobretot de xulos, observant com presumien amb les seves motos i els seus cascos, i com feien estralls entre les noies que utilitzaven les carpetes dels apunts com si fos l'escut defensor de la seva pavositat. Ell tenia unes quantes fans més o menys secretes -amb les quals gastava una amable indiferència, com si no anés amb ell aquesta admiració-, que s'esperaven prop de la seva moto per veure'l marxar. Fins i tot, aprofitant la feliç coincidència, perquè sinó d'altra manera no s'entenia, algunes fans seves es van apuntar a la meva confirmació (aquell sagrament de maduresa que administra el Bisbe als qui encara no han fugit del tot del ramat de la fe) per veure'l confirmar-se també.

Després de l'institut i la torrentada d'hormones adolescents, li havia perdut la pista, com a tants d'altres companys. La vida, de tant en tant, ens els  torna en els llocs i moments més insospitats, i no fa pas tant, va entrar a la biblioteca, per a l'hora del conte, amb una nena petita. Vaig pensar, sense reconèixer-lo, "Ha entrat un usuari ben guapo". La meva sorpresa va ser que es va acostar al taulell per saludar-me, ja que m'havia reconegut abans que jo a ell.  Vam estar parlant un moment. "La meva filla", em va dir, i la nena tenia els seus ulls blaus.

Fa unes setmanes, vaig saber que la malaltia l'havia vençut, després d'una lluita massa dura per poder dir-se breu. La malaltia, que no entén de joventut ni de bellesa ni de plans ni de futur, va emetre el seu veredicte.

I ara aquells ulls blaus ja són eternitat. Com el mar.

Descansa en pau, benvolgut.

Lluny de Nuuk

Tot ha canviat des que vaig tornar. Els pantalons no reconeixen les meves cames, les sabates no s’avenen amb els meus peus, els sostenidors no caben als meus pits, les samarretes amb prou feines passen pel coll i les espatlles. No havia vist mai abans vetes de color verd en els meus ulls, i em passo i repasso la mà pels cabells, estranyament llargs i forts. Els meus passos i gestos són diferents, més àgils i decidits que abans, i em sento més forta fins quan pujo i baixo les escales del metro. 

Començo a pensar que allò que va passar a l’aeroport de Nuuk no va ser només una confusió de passaports.

ma solitude

S'havia preparat per a un doble o res: triomf i glòria, o fracàs. Vés i fes que parlin de tu. Bé o malament, l'important és que en parlin.

I ara es trobava que s'havia d'enfrontar a una rival que no comptava. 

La indiferència.

Havia llegit als llibres i li havien dit tots els mestres que allò oposat a l'amor era l'odi. Així ho recitava cada matí: que on hi hagi odi, hi posi pau.

I s'havia preparat per a enfrontar-se a l'odi i rebre l'amor. Lluitar, i arribar a merèixer de retirar-se la cuirassa per poder abraçar i sentir, i saber-se-la posar a temps per esquivar una punyalada. No havia estat fàcil, però creia que s'havia preparat per a tot el que pogués venir.

Però no, havia arribat la indiferència, que s'estava manifestant amb una força insòlita els darrers temps, i per a la qual no tenia antídot. S'havia entrenat per esquivar els cops, fins i tot reconèixer els atacs amb traïdoria o sorpresa. Però com podia combatre contra un enemic que evitava obertament l'enfrontament cos a cos, que tenia com a estratègia el silenci i el deixar passar el temps fins que l'altre desistís per cansament? 
I no podia evitar-la, perquè la indiferència sempre acabava fent-se present, i tenia la seva força precisament en ser allà i no dir res, no mirar, no jutjar, no criticar ni tenir una paraula amable. La indiferència sempre acabava agafant un lloc a les reunions, i amb intel·ligència maligna, es feia un lloc en l'actitud dels qui l'envoltaven fins a dominar la seva mirada, cada cop més buida. 

Un mestre li havia parlat un cop de "la bella indiferència", com a actitud per aïllar-se del que provoca dolor. Li va semblar una expressió poc encertada, perquè no podia ser mai bella aquella dama freda, de llavis prims i rictus fred, que evita fer un somriure de complicitat, que talla els fils de la conversa, que allà on trepitja no torna a crèixer l'esplendor de l'amistat, l'afecte i la força aquella que fa girar el Sol i les estrelles.

L'oposat a l'amor no era l'odi, va entendre. És la indiferència.