(*)Hoʻoponopono (ho-o-pono-pono) és un art hawaià molt antic
de resolució de problemes basat en la reconciliació i en el perdó (font:
Wikipèdia)
(Interior d'un avió. Una dona, sola,
asseguda entre dues butaques de classe turista, amb un bolígraf a la mà i diversos papers sobre la safata de la butaca de davant, oberta. No es mou de la cadira, només diu en veu alta el que està escrivint)
ELLA: Em diuen que
puc enviar una sola carta abans això no voli pels aires, i em donen un full en
blanc, i en demano més, dos, tres més, per si de cas m’agafen ganes compulsives
i imparables de dir-te totes les coses que no t’havia dit fins ara.
Voldria que fos la teva cara qui reaccionés a les meves
paraules i no el paper, però no puc fer altra cosa que deixar-ho aquí i
imaginar-te com llegeixes, com intentes llegir les meves paraules, perquè ara
mateix m’esforço a fer bona lletra però no et puc assegurar que d’aquí un
parell de ratlles continuaré així i no m’haurà sortit la lletra de metge psicòtic
que ni jo entenc.
Perdona... ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... és un Ho'oponopono, resolució de conflictes, Hawai, podria endur-me per aquí
el que queda de temps, pensar en el dia que ho vam descobrir, però encara tinc
coses per dir... escolta’m, llegeix, estigues amb mi fins que marxi.
Digues a la meva família, o el que en queda, que els estimo
molt a tots. Sí, digue’ls-ho, per favor, ja sé que no et coneixen i que entrar
en contacte amb ells en aquestes circumstàncies serà estrany, però per favor,
estigues al seu costat i digue’ls que els estimo molt per tot el que han fet
per mi, com m’han permès créixer i arribar a ser el que sóc fins ara mateix.
Els que ja no hi són, els tinc amb mi cada dia del món, i no
sé si després ens trobarem o això de la vida eterna i tot plegat era un conte a
la vora del foc, ja t’ho diré quan m’hi trobi, però de totes maneres encara que
no hi siguin els recordo i els estimo i no vegis ara mateix com els tinc presents
per com se devien sentir si mai van arribar a sentir que això s’acabava
d’aquesta manera, i m’hi encomano, que m’ajudin quan això voli pels aires, a
trobar la llum al final del túnel...
Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...
I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi,
Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és
silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest
soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments,
perquè de mi no en quedarà altra cosa.
Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...
Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res,
o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya
modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa
de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus
familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan
estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars,
tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)
però en tot cas, apunta: com que ja no
podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja,
segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho
incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’
enterro, que és el primer que us demanarà la
funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de
Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara
està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o
una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que
m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me,
doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o
busqueu-la a youtube que segur que la trobeu.
Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...
Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què
sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la
pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?
Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de
les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el
guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar
sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i
el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit
d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels
assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que
vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a
Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en
***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram
de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri
vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i
el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al
Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de
les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els
dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida
passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.
Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...
tot això és meu
però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records,
que algú recordi que vaig viure.
I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí,
quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli
com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin
és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan
no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?
Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats
on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa
bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i
les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els
mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o
de teatre o en vetlla que no tindrem.
I les músiques i les veus que no escoltaré
No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble
d’ikea ni canviant bolquers
Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons
Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els
teus mateixos ulls
Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot
No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges.
Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el
teu record.
Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida
per tu continua, què hi farem.
No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la
diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits
de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els
personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan
sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze
minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)
No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a
posar la mà sobre el teu clatell per primer cop
No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi
ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta
Estem caient
De molt amunt
Estem caient
(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)
Ho sento,
t’estimo,
perdona’m,
gràcies.
perdona’m, 
