Te doy mis ojos

«No está científicamente demostrado que el alma no se transmita en un transplante de órganos» (Mariló Montero)

Te doy mis ojos:
con ellos verás el mundo, lo bueno y lo feo, el mar y el cielo, la mañana y la noche.

Te doy mis riñones,
que limpien el agua y te aparten las piedras del camino.

Te doy mi hígado,
para que te bebas la vida, apurando la copa sin que te duela demasiado.

Te doy mis pulmones:
toma todo el aire que pueda llenarlos, y así respirar hondo cuando todo haya pasado.

Te doy mi páncreas:
nunca entendí para qué sirve, pero guárdalo bien para un caso de apuro.

Te doy mi corazón,
herido en cien batallas de trabajos de amor perdidos.
Si lo cuidas bien, todavía puede palpitar poderosamente otros cien mil quilómetros.
Es un buen motor. Nunca me ha fallado.

Viatges i flors

Flor d'il·lusió

Neix a qualsevol raconet de bosc que tingui una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de gruix de terra. Tot i la facilitat amb què sembla que floreix, no és possible aconseguir-ne plantar a consciència: sempre neix lliurement i de forma inesperada. Si algú pensa trobar-ne a l'obaga del bosc, resulta que surt a la solana; i si a la solana un any n'han crescudes un centenar, l'any proper apareixen arran d'obaga. Aquesta caòtica florida fa que la flor d'il·lusió tingui un encís quan apareix a la vista del passejant, només comparable a una bella clapada de pinatells o a un follet que es deixa veure un moment enmig de la molsa.

Aquesta flor neix inesperadament en un racó, i de seguida creix i es fa bella. Primer és un sol botonet, al capdamunt d'una tija llarga. De seguida, si té una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de terra que l'alimenti, comença a obrir una flor minúscula darrera l'altra, fins que fa una vistosa toia de floretes liles, i en pocs dies, es formen ramells de petites toies de flors, que esquitxen el verd del bosc amb centenars de pistils i estambres.

Flor lila de camp (Scabiosa sp). Foto extreta de flickriver.com

Però, tant bon punt com s'ha obert la flor il·lusió, comença a marcir-se. Si no es mantenen les condicions d'una mica d'aigua, una mica sol i un no-res de terra -perquè plogui massa o el dia es torni núvol, o bé faci massa sol o fins i tot una mà que l'arrenqui i se l'emporti lluny del bosc-, la flor es mor. Fins i tot llavors manté l'encís: no s'aperdua tota de cop com altres flors que volen ser més nobles, sinó que les desenes de flors minúscules que formen la toia es van marcint, poc a poquet, perdent el color i la fermesa, fins que s'adonen que ja no hi ha el que les feia viure, i al final, cauen.

Poques coses hi ha tan tristes com veure marcir-se un pom de flors d'il·lusió. És per això que qui les coneix, no les cull del bosc amb la promesa de fer-les lluir en una casa o un balcó, sinó que les deixa allà, que s'alimentin del sol i l'aigua i la mica de terra, i si ha de ser que creixin i s'enfilin i es facin grans, que així sigui. I si no ha de ser, que no sigui perquè el passejant l'hagi arrencat i se l'hagi endut amb una il·lusió que s'ha esfullat.
 


A Mercè Rodoreda, humilment.
A totes les meves flors.


 

Famous blue raincoat

Són les quatre del matí, finals de novembre, t'estic escrivint per saber com estàs. M'agrada viure on visc, encara que l'hivern aquí és sempre dur. Espero que allà on siguis, estiguis bé ara. Segur que sí, després de tot. 

Quan vas marxar, ell va venir a casa amb una maleta de roba teva. Roba i, per l'amor de Déu, sabates. Roba, potser sí. Però com podia pensar de posar-se a les teves sabates? Tant de dolor se'l va emportar a un lloc on jo no podia seguir-lo, i el vaig perdre, un dia que duia el famós abric de pluja blau.

Encara recordo l'últim cop que ens vam veure els tres, i jo em sentia com un afegit, una nosa, i sentia que m'estava vencent alguna cosa molt més gran que tot el que pogués fer per quedar-me, i aquell dolor que sentíem i que pensava que podria obrir un espai per on acostar-me, va caure com una llosa i va separar-nos, invisiblement, per sempre. 

I el trobo a faltar, i a tu també, i us trobo a faltar. 

Aquell famós abric de pluja blau, que mai vaig saber si compartíeu o bé eren en realitat dos abrics idèntics, ja no penja al rebedor de casa. 

I ara quan ens hem trobat, ens hem creuat una salutació que volia ser una broma i ens hem donat records, com qui dóna un caramel rebregat de menta. Potser guardaré els records a la caixa trista de les entrades de cine i dels concerts i els sobres de sucre, i aquella foto de l'estiu. No tancaré la caixa per si entra un lladre, un assassí de records, i se la vol endur:  endavant que serà tota seva. 

Vaig errar d'esperar res, vaig errar de creure'ns rivals però amics, vaig errar de pensar que hi havia un lloc per mi enmig vostre. Respectuosament guardo el teu record, tots els bons moments que vam compartir, escassos, però vius encara mentre els tingui en ment. 

Gràcies per haver estat en el meu camí. Yours sincerely.

 Famous blue raincoat

It's four in the morning, the end of december 
I'm writing you now just to see if you're better 
New york is cold, but I like where I'm living 
There's music on clinton street all through the evening. 

I hear that you're building your little house deep in the desert 
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record. 

Yes, and Jane came by with a lock of your hair 
She said that you gave it to her 
That night that you planned to go clear 
Did you ever go clear? 

Ah, the last time we saw you you looked so much older 
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder 
You'd been to the station to meet every train 
And you came home without lili marlene 

And you treated my woman to a flake of your life 
And when she came back she was nobody's wife. 

Well I see you there with the rose in your teeth 
One more thin gypsy thief 
Well I see jane's awake. 

She sends her regards. 
And what can I tell you my brother, my killer 
What can I possibly say? I guess that I miss you, I guess I forgive you 
I'm glad you stood in my way. 

If you ever come by here, for Jane or for me 
Your enemy is sleeping, and his woman is free. 

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes 
I thought it was there for good so I never tried. 

And Jane came by with a lock of your hair 
She said that you gave it to her 
That night that you planned to go clear 

-- sincerely, l. cohen 

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu 

Tot en un moment et serà pres: els iogurts que carreteges a la bossa de la compra, la perruqueria i la manicura acabades de fer, els passeigs del cap de setmana, les olles i les paelles del dinar, les plantes del rebedor i el tros d'hortet del darrera, els petons als néts i les paraules amb les filles, i el record dels que ens han deixat abans. 

Descansi en pau, senyora A.