roses i espines

Va succeir una diada de Sant Jordi.

Ell recollia un premi al mèrit científic i acadèmic per haver obert una nova línia d'investigació en la matèria de la qual era (i continua essent) una autoritat. Fotos al diari, peu de pàgina, línia brillant al curriculum vitae professional. Li van ploure felicitacions com roses.

Ella recollia els resultats de l'analítica patològica de la biòpsia que li havien fet una setmana abans, per una lesió que no curava. Pressagis, nervis, mal dormir. Al final: caminant sobre una línia de foc separant la lluita per viure de la mort. Li van ploure espines, i al capdavall, va estimar més que mai la bellesa efímera de les roses.

El cavaller, entretingut amb els seus llibres i la seva sapiència, no va acudir al rescat de cap princesa. 

La princesa, fins llavors entretinguda amb els seus somnis, va aprendre a empunyar les armes per afrontar el drac de la por, i també a tenir cura dels rosers perquè donessin, diada rere diada, les roses de Sant Jordi més boniques del món. 

Rosa de Pau Casals (font: Fundació Pau Casals)

Winterreise

Vaig asseure'm a la butaca i vaig tancar els ulls quan els llums de la sala es van apagar. Beneït silenci, que amansa les feres i les expectatives. No vaig necessitar els prismàtics. Amb els ulls tancats i sense entendre un borrall d'alemany, m'arribava igualment la bellesa. La bellesa -física i espiritual- de l'intèrpret i sobretot dels vint-i-quatre lieder que composen el Viatge d'hivern (Winterreise) de Schubert. Entrava per les oïdes i per la pell fins a amarar els ossos i xopar els ulls. Mentrestant, l'ànima feia el seu propi viatge seguint els versos de Wilhelm Müller.

 

Caspar D. Friedrich, El viatge d'hivern

Gute Nacht, bona nit: Vaig arribar com un estrany, com un estrany me'n vaig.

Com un penell mogut pel vent, qui jo estimava va canviar de parer.

Les llàgrimes es gelen sobre les meves galtes però neixen del meu pit ardent. Cerco el seu rastre per la neu, però no el trobo, i només me'n queda el record del dolor.

Passo pel costat del til·ler que hi ha a l'entrada de la ciutat, que em convida al descans i al record d'hores felices passades.

Quan la neu es fongui, que segueixi el curs de les meves llàgrimes, fins arribar a la ciutat, a la casa on vaig ser feliç. 

A la riba del riu que avui està glaçat i en silenci, recordo com a l'estiu corria alegre i sonor. El meu cor, com el riu, sota una capa de gel, amaga un torrent que no cessa.

Miro enrere fins que deixi de veure les torres de la ciutat: no puc tornar-hi.

Seguint un foc follet m'he perdut a la muntanya. Com els rius que van al mar, la nostra vida segueix el seu curs cap a la mort.

M'aturo a descansar, i descansa el meu cor dolorit.

Somio amb la primavera i l'amor fins que el gall em desperta de cop. Volent tornar al somni, el cor llavors em pregunta, quan verdejaran de nou les fulles? Quan tornarà qui estimo als meus braços? 

Caspar D. Friedrich, Caminant damunt un mar de boira

Després de la tempesta arriba un cel lluminós i tranquil, però jo em sento com un núvol solitari en un cel blau, sol i més desemparat que enmig de la tempesta.

Sento el carter: el meu cor s'alegra com si encara esperés una carta. 

Amb el cap cobert de neu vaig imaginar-me amb cabells blancs, en la vellesa. Però la neu es va desfer i vaig tornar a ser jove: massa jove per envellir, massa jove per morir.

Una garsa m'està seguint des que vaig començar el viatge. Garsa amiga, m'acompanyaràs fins a la tomba? 

Faig un joc: aposto totes les meves esperances a la resistència d'aquesta fulla que tremola dalt de l'arbre. El vent se l'acaba emportant, com les meves esperances perdudes.

De nit passo pels pobles i els gossos em borden; trenqueu-me els somnis, no em deixeu dormir, que no vull tenir més esperances ni somnis.

Caspar D. Friedrich, Claustre i cementiri.

Com el meu cor, aquest matí de tempesta: un hivern fred i salvatge.

Altre cop una llum m'ha enganyat, l'he seguit buscant escalfor i seguretat. I només era una il·lusió fugaç.

Tots els altres viatgers prenen les carreteres principals; jo vaig per camins solitaris, ignorant les senyals.

Buscant posada trobo un cementiri. No tenen cap tomba per mi: no em volen acollir aquí tampoc.

Valor, valor, de l'alegria en farem bàlsam pel dolor.

Quan la llum del sol passa a través dels núvols carregats de gel, m'enganya fent veure que hi ha tres sols. Com els que vaig veure a la meva vida, dos se n'han apagat i ja no em miren. El tercer sol, el meu camí, quan s'apagarà?

Trobo Der Leiermann, un músic de carrer a qui ningú fa cas mentre fa sonar el seu orguenet. Com jo no cesso en el meu camí, ell no cessa la seva música. Quan jo canti la meva cançó, m'acompanyaràs amb el teu orguenet?

Carta d'una desconeguda

«Només vull parlar-te a tu, dir-t'ho tot per primera vegada; has de saber tots els detalls de la meva vida, que sempre ha estat la teva i de la qual mai no n'has sabut res. Però no coneixeràs el meu secret fins que sigui morta, quan ja no estaràs obligat a donar-me cap resposta, quan això que ara em fa estremir amb uns calfreds tan forts sigui realment la fi. Si hagués de continuar vivint, estriparia la carta i callaria com sempre he callat. Però si l'arribes a tenir a les mans, sabràs que una morta t'hi explica la seva vida, una vida que va ser teva des del primer minut conscient fins al darrer.»

Stefan Zweig, Carta d'una desconeguda (1927), fragment

La bibliotecària va tenir la primera notícia d'aquest relat curt de l'autor que sempre està desat a l'últim racó de l'últim prestatge de NOVEL·LA EUROPEA a través d'una adaptació teatral d'anys enrere interpretada per quatre actrius que representen la desconeguda enamorada a través de diversos moments vitals, que se li dirigeix per primer i únic cop a través d'una carta: l'adolescència, quan s'enamora del pianista veí; la joventut, quan es troben per primer cop; la maduresa, quan passen una nit junts que portarà conseqüències ben dispars per als dos; i la desesperació del comiat amb què es dirigeix a ell per darrer cop.

Revisant crítiques, se'n diuen coses com ara que "Carta d’una desconeguda és un homenatge a l’amor més pur, més sincer i més silent de la mà d’una singular heroïna romàntica; un homenatge als amants posseïdors del tresor de saber estimar sense correspondències."
 

Sense ànims de desvetllar l'argument, per si algú té ganes de llegir la història, la bibliotecària pensa que, i un rave, això del tresor de saber estimar sense correspondències. La història de la desconeguda, amb tot d'equívocs que fan que al llarg de la seva desgraciada vida es vagi encreuant amb el pianista i ell ni la vegi ni la reconegui, i en canvi per ella aquell home sigui tot el seu món, és angoixant, masoquista, inútil, desesperant, i una invitació a llençar la vida a les escombraries perquè el plat que havies cuinat no se l'ha menjat el senyoritu.


Total, que la bibliotecària va sortir molt enutjada del teatre, molt enutjada amb aquesta antiheroïna que malmet la seva vida per contenir-se i no parlar, per somiar i deixar passar les ocasions, i recomana vivament que no intenteu fer això a casa vostra.
 
No obstant, la bibliotecària no pot deixar de mirar la desconeguda de la història de Zweig com un mirall grotesc de si mateixa.

Quan ningú ronda el taulell de préstecs, pren un paper i escriu al seu darrer ignorat amor platònic una nota, per enviar-li a través del vent, preguntant-li que com se li ha acudit de posar a l'ase que s'ha comprat per a treballar al mas el mateix nom que ella havia triat per al fill que un dia tindrien.