Amb música ho escoltaries potser millor

 

Cementiri de Sinera, vist a www.324.cat

Et diré sempre la veritat.
I si et parlo tan sovint de la meva
quotidiana, solitària mort,
i amb cruel accent carrego
aquesta única síl·laba
del meu petit saber,
és sols perquè m’agradaria que sentissis
dintre teu, ben endins, on acaba
el fred camí al teu darrer sepulcre,
com humilment, silenciós,
t’estimo.
Veus? El suau vent a l’herba,
i tu i jo, una dona i un home,
i tots els noms de tan fràgil bellesa,
i aquesta tarda per a nosaltres
potser immortal.
Però no vols endevinar mai als meus ulls
qui sóc jo, com sóc jo, i ara m’omples
de buida, densa, sorollosa
argila de paraules,
fins a fer-ne un insalvable mur,
aquest curt pas
que ja del tot em separa
de tu.

(Salvador Espriu*, El caminant i el mur)

-----

*Salvador Espriu i Castelló (Santa Coloma de Farners, 1913-Barcelona, 1985) és un dels autors més insignes de les lletres catalanes. La profunditat i l’alta significació de la seva obra, reconegudes per la crítica internacional, són mereixedores de la major atenció i la màxima consideració. De la mateixa manera, l’exemplaritat de la seva actitud en una de les situacions històriques més adverses per a Catalunya, que se sintetitza en les seves paraules, “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble”, constitueixen un llegat que ha romandre en la memòria dels catalans. (extret de la pàgina oficial de l'Any Espriu)

der blaue Engel

Tots hi serem, al port, amb la Desconeguda.

(J. V. Foix)

Aquella nit vaig veure un àngel.
Va entrar a l'habitació poc després de començar el torn de nit. Cap de setmana.
Desembre avançava queixalant les setmanes.
El temps consumia l'aire de la pipeta, el zum-zum de la màquina.
Timbres, polsadors, avisa quan s'acabi.
Faria falta moure-la. Faria falta un calmant. Faria falta un miracle.

Està tranquil·la, ara. Com la nit del dissabte a l'ala est.
Havia entrat pensant en Dant i em resistia a abandonar tota esperança.
L'esperança havia anat lliscant, silenciosa, amb els dies.
Una força estranya mantenia la flama. La força d'anar i venir, de vetllar, d'estimar-se.

I l'àngel va entrar, i jo el veia enmig del somni. Comprovar les màquines, demanar què necessitava.
Va tenir un moment per mirar-la. Està tranquil·la, ara.

Enmig del somni, li hagués preguntat a quina hora acabava. 
Ja veus quina bestiesa, allà enmig, pensant aquestes coses tan humanes.

La nit més estranya i dolça es va acabar. Seria la darrera.
I ens hauria vetllat un àngel, tendre com una abraçada.

El verí del teatre

Vaig descobrir l'Anna Lizaran a Escenes d'una execució,  de Howard Barker, producció del Teatre Nacional de Catalunya que va estrenar-se el 2001 i va estar en gira el 2002. En aquell moment el teatre de casa nostra estava en obres i funcionava com a tal l'aula magna de la universitat, amb uns problemes més que evidents de refrigeració i de calefacció (el públic es glaçava o es rostia, primavera i hivern, sense solució). Recordo estar a primera fila,  per haver-nos mogut tard a comprar les entrades, suant com un pollastre. Havia vist la sinopsi de l'espectacle: al segle XVII, Galàctia, pintora veneciana de renom, rep l'encàrrec del dux de pintar la glòria de la batalla de Lepant, i decideix reflectir en la seva obra tota la brutalitat de la guerra. M'hauria atret segurament això de "parla de la funció de l'art en la societat, de la responsabilitat dels artistes i de com el poder utilitza l'art".

A la primera escena  apareix Galàctia, vestida d'un vermell furiós i amb la cabellera deixada anar (s'havia de ser una dona de caràcter per dedicar-se professionalment a la pintura, i ser respectada com a tal, en ple segle XVII), conversant amb el seu amant, que li està fent de model. Model de nu, evidentment. Superada la impressió d'un nu masculí, integral i frontal només d'aixecar el teló, va acabar atrapant-me l'energia desbordant i la passió que imprimia l'actriu al seu personatge com a artista, brutal, honesta, valenta, enfront del poder incòmode amb la seva obra i el seu missatge. 

Anys després vaig gaudir-ne a Agost, també producció del Teatre Nacional. Ja estava avisada, no de possibles nus integrals a escena, sinó del terrabastall emocional que comportava la Lizaran dalt l'escenari amb una obra d'aquest voltatge a les mans, acompanyada d'una família de sòlids actors com Emma Vilarasau, Rosa Renom o Jordi Banacolocha (aquest etern secundari, mai l'he vist tan fi i tan humà), per citar-ne només alguns i sense voler-me oblidar de la resta. 

Esperava amb ànsia la seva Bête, homenatge al teatre de Molière i regal de comiat de Sergi Belbel com a director del TNC. Però ja no va poder ser. Els metges van fer-la baixar de l'escenari, i el vídeo és el testimoni dels darrers assaigs abans que Jordi Bosch assumís el repte d'estrenar l'obra, amb un clar missatge de "T'esperem Annita" que, malauradament, aquest divendres passat va esdevenir ja impossible.

Aquests dies de comiat s'han dit moltes coses, de l'Anna Lizaran com a bèstia escènica i dama del teatre, però agafo en prèstec el que en va dir Sergi Belbel a propòsit de la reposició d'Agost:

(...) No es conforma mai amb el que té. Sempre vol anar més enllà i per això arrossega sempre els que té al seu voltant (crec que per a un actor, donar la rèplica a algú com ella és, també, una experiència inoblidable). Perquè per a ella el teatre no és només una feina. És un acte sagrat, màgic, transcendental, al qual ella es lliura tota sencera, com un funambulista sense xarxa. No crec que existeixi a Catalunya una actriu més impúdica que ella, en el bon sentit de la paraula. I això és el que la fa realment especial, a ulls dels espectadors: no té manies absurdes de “diva”. Si ha de sortir desmanegada, ho fa sense problemes. Si ha de mostrar la part més fosca d’un personatge, ho fa sense contemplacions, mostrant-ne sense pietat les misèries, arrossegant-se pel fang i per la merda, si cal. I això és el que la fa única i el que ens deixa sempre bocabadats: (...)  és de les poques, poquíssimes, que és capaç de mostrar aquesta part més morbosa, tèrbola, i inquietant de l’existència humana. Ella aconsegueix, amb tots i cada un dels personatges que interpreta, introduir-nos en un territori límit, en una mena d’infern. Ens passeja pels racons més foscos i ens sacceja, ens colpeix. Ens fa riure amb la seva sana desmesura. Ens fa plorar amb la seva exquisida sensibilitat. Toca igual de bé allò gran com allò petit. La tragèdia i la comèdia dramàtica. Per això, veure-la en un escenari es converteix sempre en una experiència difícil d’oblidar.

 Hi ha un lloc al paradís per als actors i actrius que inoculen al públic el verí del teatre, que converteixen l'escena en veritat i catarsi. Gràcies Anna.

Modisto de señoras

Había dado cuerpo a los sueños de centenares de mujeres, vistiéndolas en el día de su boda. 

Día a día se movía entre bocetos, tules, sedas y organzas, esquivando rencillas y tijeras, dirigiendo su atención sólo a los diseños, a los trajes, a las caídas de tela, a los colores de temporada.

Hasta que una mañana se halló desnudo de sueños, sin fuerzas para crear de nuevo. Vacío de ilusiones, sintió que le habían sido arrebatados el amor y la belleza que desprendía de su alma y cosía, pieza a pieza, en los trajes de novia.

Dejó tres cartas y se marchó. 

A lo lejos, vio acercarse un grupo de seres etéreos, sin sexo ni edad, que aguardaban su nueva colección de fiesta.

El poder de la resiliencia

No te rindas, aún estás a tiempo

De alcanzar y comenzar de nuevo,

Aceptar tus sombras,

Enterrar tus miedos,

Liberar el lastre,

Retomar el vuelo.

No te rindas que la vida es eso,

Continuar el viaje,

Perseguir tus sueños,

Destrabar el tiempo,

Correr los escombros,

Y destapar el cielo. 

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se esconda,

Y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma

Aún hay vida en tus sueños. 
 Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo

Porque lo has querido y porque te quiero

Porque existe el vino y el amor, es cierto.

Porque no hay heridas que no cure el tiempo.

Abrir las puertas,

Quitar los cerrojos,

Abandonar las murallas que te protegieron,

Vivir la vida y aceptar el reto,

Recuperar la risa,

Ensayar un canto,

Bajar la guardia y extender las mano

Desplegar las alas

E intentar de nuevo,

Celebrar la vida y retomar los cielos.
 

No te rindas, por favor no cedas,

Aunque el frío queme,

Aunque el miedo muerda,

Aunque el sol se ponga y se calle el viento,

Aún hay fuego en tu alma,

Aún hay vida en tus sueños

Porque cada día es un comienzo nuevo,

Porque esta es la hora y el mejor momento.

Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti 

No te rindas