Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



27 de juny 2011

Les demoiselles d'Avignon

En el setè aniversari del desembarcament al carrer d'Avinyó, i dedicat especialment a la Gata, que amb la seva amistat va fer que des de llavors Barcelona em fos molt més acollidora.  Ahí va nuestro Escorpio favorito...

D'estudiants i d'artistes, al bordell de la Madam Rusó, n'entraven i sortien cada dia i cada nit. Els preus dels vicis eren assequibles i les senyoretes, ni guapes ni lletges ni fines ni esperpèntiques, feien i es deixaven fer pels clients sense massa preàmbuls ni molta desgana. Al carrer d'Avinyó, potser per la seva proximitat amb el rutil·lant carrer de Fernando -en aquell moment ple dels comerços més novedosos del cor de la ciutat, que tot just s'estava desencotillant de les muralles i creixent Eixample enllà, seguint amb més o menys precisió un un Pla Cerdà imposat des de Madrid-, els llençols encara eren blancs, les puces es trobaven sota relatiu control i les senyoretes mantenien una notable higiene i totes -o gairebé totes- les dents. No eren les querides cares mantingudes per burgesos del tèxtil i del ferrocarril, ni les putes rotundes i barates del Distrito Quinto. S'havien anat trobant allà pels revolts i els cops de la vida, però guardaven encara l'últim gra de dignitat que els quedava.

L'estudiant de Belles Arts que va entrar aquella tarda xafogosa de juny no era gaire alt, però sí ben plantat; amb els cabells llisos tallats a navalla, a la moda, enmarcant un rostre singular i inexplicablement atractiu, i dos ulls com dos sols negres, com si fossin dos punyals il·luminats de sobte per un llamp, que es clavaven sense avís al fons de l'ànima incauta -la de Fernande, la d'Olga, la de Dora, la de Marie-Thérèse, la de Françoise, la de Jacqueline, i tantes d'altres-  que gosés mirar-los. 

El seu nom era Pablo, va entrar per la porta mig oberta del cinquè pis de la finca del número set, i va sorprendre les cinc senyoretes que en aquella tarda de juny es refrescaven com podien, ruixant-se aigua sobre la pell nua amb una gibrella, i menjant una síndria sucosa i vermella com un pensament lúbric d'aquells que no neixen al cervell sinó entre les cames.

La Madam Rusó, mig despentinada i amb el coixí de la migdiada mandrosa encara marcat a la cara, va còrrer darrera el client. "Triï, triï la senyoreta que més li plagui... són les flors del carrer d'Avinyó... dues pessetes i el faran sentir un home". "Quant me'n cobraria per les cinc? No porto res més que un duro, però els hi puc fer un bon retrato."

Qui li hagués dit a la Madam Rusó, que havia anat veient  amb els anys com els somnis de quan va arribar a Barcelona a servir s'havien anat esvaïnt, anant de casa d'uns senyors a uns altres, acumulant misèries i mals passos amb senyoritus, fins raure al bordell d'on havia acabat la mestressa... qui li hagués dit, que tot i que mai se li obririen les portes rutilants del Liceu, en canvi ella hauria obert les portes a la genialitat de Picasso i a l'art modern del segle XX?



powered by Fotopedia

20 de juny 2011

My favourite things (I)

Com el seu nom indica, My favourite things  són coses que m'agraden tant, tant, tant, que me les enduria a una illa deserta, a un viatge interestel·lar, o a la Torre de Londres tot esperant sentència. Comencem amb la poesia de Jaime Gil de Biedma, personatge que podent-ho tenir tot, va triar -ai las- el camí difícil...


Noches del mes de junio
                                                                                 A Luis Cernuda 


Alguna vez recuerdo
ciertas noches de junio de aquel año,
casi borrosas, de mi adolescencia
(era en mil novecientos me parece
cuarenta y nueve)
porque en ese mes
sentía siempre una inquietud, una angustia pequeña
lo mismo que el calor que empezaba,
nada más
que la especial sonoridad del aire
y una disposición vagamente afectiva.

Eran las noches incurables
y la calentura.
Las altas horas de estudiante solo
y el libro intempestivo
junto al balcón abierto de par en par (la calle
recién regada desaparecía
abajo, entre el follaje iluminado)
sin un alma que llevar a la boca.
Cuántas veces me acuerdo
de vosotras, lejanas
noches del mes de junio, cuántas veces
me saltaron las lágrimas, las lágrimas
por ser más que un hombre, cuánto quise
morir
         o soñé con venderme al diablo,
que nunca me escuchó.
                                    Pero también
la vida nos sujeta porque precisamente
no es como la esperábamos.
Jaime Gil de Biedma

14 de juny 2011

PANDORA'S (FACE)BOOK



Ava Gardner, la mejor Pandora (Ció Abellí)
Pandora, el regalo envenenado de los dioses a los hombres, estaba lista para regresar. La primera vez  fue moldeada en arcilla, dotada de todas las gracias y enviada a la Tierra, para embaucar a Epimeteo, el hermano tonto de Prometeo, el que se había pasado de listo robando el fuego a los dioses. La mandaron con una misteriosa caja (en realidad una ánfora), que al abrirla contra todas las prohibiciones, se esparcieron los males por el mundo, volaron los bienes a la morada de los dioses, y sólo quedó la esperanza en el fondo, que desde entonces es lo último que se pierde.

Esta segunda vez, Pandora necesitó unos retoques de botox en el cutis, para mantenerlo lozano, y alguna sesión de lipoescultura para adecuar su cuerpo serrano a las modas del siglo XXI. Afrodita, la esteticién del Olimpo, le implantó unas extensiones de hermoso pelo rubio y unas prótesis de silicona para alcanzar la deseada talla 100 y rematar el efecto. Lista para volver a la Tierra.

Los hombres (y también las mujeres, todo hay que decirlo) se habían vuelto a pasar de listos. Ahora habían creado una gran red de redes a través de la cual intercambiaban información a una velocidad que ni el carro de Hefeso a través de los rayos solares. Podían acumular y disponer de más información que todo el conocimiento de Palas Atenea, y podían comunicarse de una punta a otra del globo terráqueo más rapidos que Hermes con sus sandalias aladas. Los dioses no podían soportar que los mortales les dieran lecciones una vez más.

El caso es que Pandora aterrizó en la Universidad de Harvard cual rubia muy legal, y pronto coincidió con un joven con aspecto del montón pero muy metido en informática llamado Mark Zuckerberg. El joven, una vez superado el impacto de ser el objeto de atención de Pandora, empezó a prestar atención al libro que siempre llevaba con ella, y que nunca abría. Que nunca abriera un libro hubiera tenido un pase en otra universidad, pero no en Harvard. Así que empezó a interesarse por el contenido de su libro, titulado curiosamente “The facebook”. Pandora decía ignorar su contenido pero a la vez rechazaba abrirlo y mostrárselo. El joven Zuckerberg tuvo que esperar a una sonada fiesta de la fraternidad Alpha Epsilon Pi para que Pandora se soltara el pelo, las extensiones, y finalmente dejara el libro sin vigilancia en la mesilla de noche de la habitación.

La noche había sido salvaje pero su curiosidad era mayor: Mark Zuckerberg abrió el libro de las caras y se sumergió en el mundo de las redes sociales. Esa misma madrugada hackeó la intranet de la universidad, se bajó las imágenes de sus compañeras de universidad del Directorio de estudiantes, e invitó a todos sus contactos a puntuarlas. Zuckerberg seguía trabajando y trabajando en la idea: una red social donde la gente comparte sus ideas, sus actividades, sus afinidades, invita a participar a otros, y así se crea un aparador donde conocer y dar a conocerse. La idea era tan buena y tuvo tanto éxito que más de uno quiso atribuirse la paternidad del invento, llamado en honor al extraño libro de Pandora, “facebook”. Antiguos compañeros de clase que se reencontraban y reemprendían la amistad de años antes, familiares que vivían lejos y mantenían el contacto a través del nuevo invento, amores que se daban una nueva oportunidad, estados de ánimo que se podían compartir con el mundo...

Pero el mal ya estaba hecho... sigilosamente, de la nueva caja de Pandora, surgió la soberbia de ser quien tiene más amigos agregados, la envidia hacia quien publica fotos de fiestas y parejas estupendas... los celos de quien vigila a su pareja -o ex pareja- a través de lo que publica o deja de publicar... nuevos contactos que se convertían en pesadillas asediadoras o puros cotillas... desafortunadas fotos de vacaciones publicadas estando de baja en el trabajo... peligrosos comentarios íntimos que podían ser leídos por tu madre –porque sin darte cuenta la agregaste- o por aquella persona que no debería de haberlo sabido nunca...  la abrumadora estadística de conexiones en horas de trabajo, dando al traste con la productividad...

Nuevamente, en el fondo de la caja, sólo quedó la esperanza: la esperanza de llegar a descubrir cómo darse de baja definitivamente del facebook.


p.d. La escultura de Ava Gardner como Pandora, en Tossa de Mar, es obra de Ció Abellí (www.cioabelli.com), gran escultora y mejor persona. 
p.d2. Post dedicado especialmente a Blondie, una rubia más que legal, gran conecedora de las redes sociales y excelente amiga en tiempo real también.

7 de juny 2011

Te deix, amor, la mar com a penyora


La bibliotecària passa el dit índex pels lloms dels llibres de la prestatgeria 849-Literatura catalana contemporània. S'atura a l'obra de Carme Riera i llegeix a la contraportada:

Te deix, amor, la mar com a penyora és un títol ja mític de la narrativa catalana més recent. Les històries que componen aquest volum les protagonitzen uns personatges al marge de la “normalitat” quotidiana, aquells que no han pogut o no han volgut ser assimilats per les convencions que regeixen el món i que han buscat altres formes de convivència. És potser per la llibertat que s’hi respira, juntament amb una elaboració estilística que només els grans escriptors saben construir, que aquests contes s’han convertit en un punt de referència per a milers de lectors.
La bibliotecària va descobrir aquestes històries fa poc, atreta pel títol, un d'aquells magnífics títols que, més que evidenciar el que hi ha a l'interior, obren una porta perquè hi entrem.

1 de juny 2011

Sopa de pedres (kosher)

Herodes el Gran, el rei de Judea, ha passat a la posteritat per la matança dels Sants Innocents, que es recorda amb cert humor negre cada 28 de desembre fent bromes als més incauts. La seva imatge cruel està a l’alçada de la nissaga que el va succeir: el seu fill Herodes Antipas i la seva esposa Herodias, que amb Joan el Baptista pel mig, i uns quants escriptors amb ganes de fantasejar, van acabar creant la femme fatale més fatale de la Bíblia: Salomé i els seus set vels.

No s'ha buscat una explicació convincent per a la crueltat inhumana d’aquests personatges. Eren parits així, i punt. Era cosa de l’època. O era que els drets humans no estaven garantits a tothom i així continuaria durant molt temps (bé, de fet encara estem esperant...).

El cas és que s’ha descobert, en uns rotlles de papir a la vora del Mar Mort (de tant en tant hi ha troballes interessants en aquest punt: aviat hi apareixeran invitacions per a Port Aventura o un outlet de xancletes a preus reventats), un text que explica moltes, moltes, i moltes coses d’Herodes. Els arqueòlegs tenen tres hipòtesis: o bé era un diari personal seu (l'absència de format Moleskine fa descartar aquesta opció), o una biografia no autoritzada, o fins i tot, un expedient administratiu perdut des de l’any II d.C, cosa aquesta última que podria batre tots els rècords d’inactivitat de l’Administració, inclosa l’espanyola.

Pel cas, el més sensacional d’aquest descobriment és que posa de manifest que, durant molt de temps, abans de ser monarca, Herodes estimava profundament la mainada. Hi ha referències que impartia classes particulars d’àlgebra i astronomia, matèries en les quals sembla que no era un expert, però en canvi tenia molta paciència per explicar-les a alumnes durs de mollera.

També hi ha en els papirs la curiosa representació gràfica d’una sortida d’esplai, on Herodes s’identifica fàcilment com a monitor per la guitarra que porta penjada a l’esquena i la cara de pringat esforçat amb què s'ha caracteritzat. Fins i tot algun estudiós ha identificat que el grup està cantant la popular cançó “Pujarem al Sinaí (amb el cor alegre)”. Documents més recents porten a concloure que va ser professor interí de secundària (la paraula “mentor”, seguida de “d'un terç de jornada” així ho fa pensar) en un Liceu grec.


En algun moment entre els anys 30 i 20 abans de la nostra Era es perd la pista curricular d’Herodes el mestre. És fàcil de suposar que pateix progressivament una síndrome de burn out que comença amb nits interminables de correccions d’exàmens, reunions de tutoria, Setmanes blanques al llac de Tiberíades, i s’agreuja documentadament amb sessions d’animació infantil per celebrar la Janukà, sota una carpa, on hi ha dos-cents nens amb els seus corresponents pares i mares, xisclant i pessigant-se com diu la cançó “En Job petit quan balla”. Arriba un moment, doncs, que el món infantil que tant estimava acaba convertint-se en un infern per a Herodes.

No obstant, l’any 15 a.C. apareix anomenat com a Delegat d’Ensenyament per a Galilea i Samaria. A partir d’aleshores, el seu allunyament de les aules i la seva progressió política és imparable. En pocs anys i després d’unes intrigues molt intrigants, Herodes arriba a rei de Judea, Galilea, Samaria i Idumea, que no és qualsevol cosa per l’època.

No és difícil d’imaginar, doncs, que quan li van arribar tres personatges multiculturals que anaven seguint una estrella, preguntant pel Rei dels Jueus que acabava de néixer (a Betlem), tot i que en principi estigués a punt d’avisar els de seguretat, tingués la previsió de prendre mesures perquè cap mocós de menys de dos anys li prengués la poltrona. La resta, a l’Evangeli segons Sant Mateu.

Novament cal dir que per escriure aquest post no s'han vulnerat els drets de cap menor ni cap minoria ètnica ni religiosa.