Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



23 de set. 2016

Ho'oponopono (i III)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 
tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.



Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient
(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

ho'oponopono (II)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)
però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

7 de set. 2016

ho'oponopono (I)



(*)Hoʻoponopono (ho-o-pono-pono) és un art hawaià molt antic de resolució de problemes basat en la reconciliació i en el perdó (font: Wikipèdia)




(Interior d'un avió. Una dona, sola, asseguda entre dues butaques de classe turista, amb un bolígraf a la mà i diversos papers sobre la safata de la butaca de davant, oberta. No es mou de la cadira, només diu en veu alta el que està escrivint)


ELLA:     Em diuen que puc enviar una sola carta abans això no voli pels aires, i em donen un full en blanc, i en demano més, dos, tres més, per si de cas m’agafen ganes compulsives i imparables de dir-te totes les coses que no t’havia dit fins ara.

Voldria que fos la teva cara qui reaccionés a les meves paraules i no el paper, però no puc fer altra cosa que deixar-ho aquí i imaginar-te com llegeixes, com intentes llegir les meves paraules, perquè ara mateix m’esforço a fer bona lletra però no et puc assegurar que d’aquí un parell de ratlles continuaré així i no m’haurà sortit la lletra de metge psicòtic que ni jo entenc. 

Perdona... ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... és un Ho'oponopono, resolució de conflictes, Hawai, podria endur-me per aquí el que queda de temps, pensar en el dia que ho vam descobrir, però encara tinc coses per dir... escolta’m, llegeix, estigues amb mi fins que marxi.

Digues a la meva família, o el que en queda, que els estimo molt a tots. Sí, digue’ls-ho, per favor, ja sé que no et coneixen i que entrar en contacte amb ells en aquestes circumstàncies serà estrany, però per favor, estigues al seu costat i digue’ls que els estimo molt per tot el que han fet per mi, com m’han permès créixer i arribar a ser el que sóc fins ara mateix. 

Els que ja no hi són, els tinc amb mi cada dia del món, i no sé si després ens trobarem o això de la vida eterna i tot plegat era un conte a la vora del foc, ja t’ho diré quan m’hi trobi, però de totes maneres encara que no hi siguin els recordo i els estimo i no vegis ara mateix com els tinc presents per com se devien sentir si mai van arribar a sentir que això s’acabava d’aquesta manera, i m’hi encomano, que m’ajudin quan això voli pels aires, a trobar la llum al final del túnel...



Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?


Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.



Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.


No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)


No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda


No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop


No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta


Estem caient


De molt amunt


Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)


Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.





 

27 de jul. 2016

iaia! / Pina




Als darrers temps, a la iaia li costava cada cop més moure's. Però la seva voluntat, no de ferro, sinó de titani, de grafit i penta òxid de tossuderia, li impedia que utilitzés bastó, i quan va arribar al límit de les forces, cadira de rodes. Ni parlar-ne.

I així, es movia fent tentines, molts cops sense sabates, com si plantés la darrera batalla a l'edat, a la vellesa, a la decrepitud, a la deformitat dels peus que amb prou feines la sostenien en equilibri, a l'obsolescència programada d'articulacions, varius, artèries i ossos.

A vegades corria per la seva casa vestida amb una combinació, blanca o beis. S'acabava de desvestir, o senzillament, volia anar fresca. I aquells passos ranquejants, amb aquell vestidet setinat, m'evocaven les coreografies estranyes, insòlites, evocadores, de Pina Bausch

Jo li deia que semblava la Pina quan corria amb el visu per casa, i crec que aquesta broma només me l'entenia jo mateixa. Una broma poètica i tendra per treure pes a la rigidesa cronificada de l'envelliment i del pas del temps.

Ballem, iaia / Pina ?!

22 de juny 2016

Say a little prayer for you

B., 19-05-2016

Llego por fin a casa y enciendo una vela. Esta es mi plegaria, que nace medio muerta y sin creerse que vaya a ser oída por el espíritu que ha tomado mi alma.

Te veo entre sombras, en mi noche oscura del alma.

Te veo entre sombras, transitando por el lado oscuro que yo también conocí. Lo conozco profundamente, lo huelo, lo intuyo tras tus silencios y tus palabras. Vuelvo a tientas por el lado oscuro, ciega de luz, ciega de recuerdos inventados.

Este estado alterado transitorio de la mente me hace escribir en una lengua que a veces siento que me muerde, pero aun así la conozco y la quiero, porque me ofrece otro tono, más solemne, más firme, más formalmente fiero, a mi vocecita.

Mi vocecita como una vela encendida, como una plegaria.




Y ahora que venga el listo que dice que el amor no es perjudicial para la salud.

18 de maig 2016

Nada

llegué y me di cuenta que no había nada

nada 
nada
nada

paredes desnudas, salas vacías, sólo aire

-o no era aire aquel éter denso

mascarilla protectora, guantes, traje, celofán

contra la nada, ni aire vacío

no había nada y sin embargo no quedaba espacio para ocupar

vacío denso, la nada
ocupaba todas las horas y las estanterías

ni para los libros
no había dinero para gastos
la nevera vacía y llena de repugnancia al mismo tiempo

me hubiera aferrado a los pilares de la nave que seguían en pie
y hubiera gritado
si hubiera aire que llevara su sonido a alguna parte
pero mi petición fue denegada
y me quedé en silencio

ahí tienes tu condena
lo bueno es que es indefinida a tiempo parcial
te da para salir un rato si te aburres
y nosotros nos lo bonificamos

no hay dinero para más
aprende a vivir con esto, que es mucho para quienes rebuscan en la basura
y poco para lo que esperabas merecer


tendrás que posponer tus sueños 

hasta que quieras liberarte
hasta que aguantes en pie
hasta que te arriesgues a saltar sin red
hasta que te mires al espejo y te reconozcas
hasta que te quieras

entonces cogerás la nada del cuello con todas tus fuerzas

y la estamparás contra las paredes de pladur
una veinte treinta y cinco veces
por las horas que te invadió
por haberse apoderado de tus lápices y tus bolígrafos y tu contraseña

cogerás la nada malherida y la ahogarás en el café expresso
en el hervidor de té
la aplastarás contra la fotocopiadora de color y la de blanco y negro

con gran terror la nada en el plotter a tamaño din a uno
el mapa del terror de la nada en el plotter

la nada en bonitos plafones, en maquetas a escala
en folletos publicitarios y en la web
en todas tus mentiras
en todas las bocas en todas las mentes

y por la calle te dirán, cuándo llega la nada al barrio?

señora, mire, la llevo pegada a mis zapatos
no me suelta ni a ratos

a veces la olvido y me divierto
pero al día siguiente la nada me despierta
me invita a café
me sirve tostadas y galletas y desayuno continental

sabe que comer es lo único que me queda

antes de condenarme del todo
de forma indefinida y a tiempo parcial

a veces pienso en tomar un tren, el primero que pase
cambiarme el pelo y el pasaporte
y hacer que tengo una vida muy loca
muchos amantes
muchos olvidos y  lagunas
debería cambiarme la medicación también
despedirme de la doctora y del frutero

aun así sospecho que la nada me encontraría
en Dresden o en Lublin
en Santorini o en los Cárpatos
incluso se metería en el museo del Louvre
o en la casa natal de Mozart o de Kafka

una vez la vieron oyendo un concierto de Beethoven
comiendo en el Arzak
junto a una pareja
jugando a pingpong en el Green Park de Londres

la nada me acompaña
al principio todo era hostil

guantes mascarilla traje protector celofán

ahora la acaricio con la mano
y me acompaña como un gatete atómico
pesada
peligrosa
densa
cautiva

cattiva

 
 
 

21 d’abr. 2016

Sturm und Drang

Ara que la pluja ha fet un recés 
i no em mullarà els papers que sempre perdo
aprofito per escriure i desitjar-te
i desitjar-te un bon Sant Jordi
i dir-te amb desfici que el millor que et pot passar
dins d'aquesta insípida realitat vegana de cada dia
és que el dia de sant Jordi t'agafi enamorat

i que la remor de papallones et porti voleiant
per damunt totes les rambles.

Que les malèfiques papallones t'encadenin
i et sentis presó, drac i presoner a la vegada
i et vulguis perdre per laberints de foc
fugint d'autors i signatures i horaris i propaganda.
Que les roses ja no et punxin 
perquè dus totes les espines clavades a l'ànima,
la ferida a punt de tornar a ser oberta
per cinquanta-tresena vegada.
Supurant, supurant amb aquella alegria
que et treu la son i t'embriaga
com una muntanya russa, on pressents que al final
t'espera l'esbirro putinià que enverinarà amb poloni
totes i cadascuna de les teves esperances.

Seràs princesa amb cuirassa i cavaller desemparat,
i drac desdentegat i rosa ferotge.
Plantaràs llavors de llibres al jardí que no tens
i en el teu cor esclataran els rosers de sang
i mentre duri el viatge de les endorfines tot serà blau.
T'alimentaràs de mirades que volen i no gosen prendre
i de versos decadents i de somnis de cassalla
i quan no quedi res ni enlloc on aferrar-se,
moriràs d'amor qualsevol matinada.

I diran quan et trobin: "Mira, un mort d'amor.
No en trobàvem cap des del 1964."










5 de febr. 2016

Bullets over Broadway

No m'ho pots demanar això. No em pots exigir que actuï com si res. No, no, de debò que no. Tu no ho saps, però si un dia algú tracta així la teva filla, de debò que no tindràs prou bales.

No. Tindràs. Prou. Bales.