Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



23 de set. 2016

ho'oponopono (II)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)
però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Digui, digui.