Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



31 de maig 2012

Proust: el cuestionario, no la madalena

Mientras va llegando un postecito con olor de sal y recuerdo, la bibliotecaria deja aquí las preguntas del cuestionario Proust, que tiene que responder cualquiera que quiera llegar a ser algo al menos una vez en la vida (responder una vez al menos, para llegar a ser algo, una o más veces). 

Proust lo respondió dos veces, por lo que dicen, y ya lo ven.

A lo mejor hallan respuestas interesantes. Bueno, a lo mejor no. Seguro que sí. Palabrita.


1.– ¿Principal rasgo de su carácter?
2.– ¿Qué cualidad aprecia más en un hombre?.
3.– ¿Y en una mujer?
4.– ¿Qué espera de sus amigos?
5.– ¿Su principal defecto?
6.– ¿Su ocupación favorita?
7.– ¿Su ideal de felicidad?
8.– ¿Cuál sería su mayor desgracia?
9.– ¿Qué le gustaría ser?
10.– ¿En qué país desearía vivir?
11.– ¿Su color favorito?
12. – ¿La flor que más le gusta?
13.– ¿El pájaro que prefiere?
14.– ¿Sus autores favoritos en prosa?
15.– ¿Sus poetas?
16.– ¿Un héroe de ficción?
17.– ¿Una heroína?
18.– ¿Su compositor favorito?
19.– ¿Su pintor preferido?
20.– ¿Su héroe de la vida real?
21.– ¿Su nombre favorito?
22.– ¿Qué hábito ajeno no soporta?
23.– ¿Qué es lo que más detesta?
24.– ¿Una figura histórica que le ponga mal cuerpo?
25.– ¿Un hecho de armas que admire?
26.– ¿Qué don de la naturaleza desearía poseer?
27. – ¿Cómo le gustaría morir?
28.– ¿Cuál es el estado más típico de su ánimo?
29.– ¿Qué defectos le inspiran más indulgencia?
30.– ¿Tiene un lema? 

fuente: supermercadoelpicaro.com

18 de maig 2012

They dance alone

Al calaix dels coberts hi havia hagut, abans d'aquesta cadena de fets horribles, una dotzena de coberts de cada tipus: es podia comptar un joc complert de ganivets de carn, un altre de ganivets de peix, un altre de forquilles, un altre de culleres grans, un de culleres de postres i un de culleretes de cafè.

Tot va començar amb una cullereta de cafè. Va sortir del calaix un migdia amb una altra germana cullereta de cafè, direcció cap a la cafetera sofisticada que anuncia aquell home tan reguapo que té pànic al compromís, i al cap de molta estona, quan ja havia acabat el torn del rentaplats, ningú en sabia res. Al cap d'unes hores va tornar l'altra cullereta, sola. Havia perdut la germana a la sala d'estar. No recordava res, perquè la conversa al voltant del cafè havia estat molt pujada de to i havien servit uns ristretti fortíssims i fins i tot algú havia fumat. La cullereta estava marejadíssima i no parava de plorar, però ningú va prendre cap mesura per aconsolar-la, ni fer una recerca seriosa de l'altra cullereta.

Quan ja ningú parlava del tema, va desaparèixer una cullereta de postre. Va sortir amb mitja dotzena més de germanes culleretes de postre, per tal de servir un tiramisù que tenia molt bon aspecte però de gust més aviat empalagós, ja que les restes del pastís van romandre al sol, hores i hores sobre la taula del jardí, sense que ningú les acabés de liquidar i posar fi a la seva trista existència. Quan finalment algú se'n va compadir i va entrar a la cuina els plats amb les restes, es va trobar a faltar una cullereta. Però ningú va buscar sota la taula, ni remenar a la brossa, ni als voltants del jardí. Un mur de silenci, massa dens perquè no fos fet a propòsit, va fer-se mentre les altres culleretes de postres ploraven d'amagat la sort de les desaparegudes.

I així, poc a poc, silenciosament, anaven desapareixent culleretes. Semblava que ningú s'adonés que, al calaix dels coberts, els ganivets del peix, com uns senyors, es mantenien intactes, i en canvi, a l'apartat de les culleretes de postre i les culleretes de cafè, anaven minvant les existències. Senzillament un dia sortien, i ja no tornaven. 

Un dia va desaparèixer una forquilla. Van saltar les alarmes després d'un sopar senzill, d'aquests de poques ganes de cuina, de pa amb tomata. Com podia haver desaparegut una forquilla, amb les seves quatre punxes i el seu mànec esbelt? Però quan algú va voler remenar la brossa per si havia anat a parar allà, misteriosament aquella nit s'havien baixat les escombraries a l'hora que marca reglamentàriament l'Ajuntament. I no hi va haver més recerca.

Les culleres, que fins llavors havien aguantat en silenci i resignació la lenta i progressiva desaparició de les culleretes de postre i de cafè, van començar a organitzar-se, davant la inquietud general per la desaparició de la forquilla. "Culleretes som totes", "Les volem a casa" i altres lemes per l'estil van començar a sentir-se al calaix dels coberts.

Però malgrat la recerca de les culleres, aquelles culleretes no van tornar. Els ganivets van manifestar que, com a comandants generals del calaix dels coberts, havien ordenat totes les pesquises legalment procedents per trobar-les. La seva passivitat es va transformar en sinistra complicitat quan es va descobrir tot un entramat de jocs de cucanya on les culleres tenien un protagonisme no desitjat, portant un ou d'una punta a l'altra sostenint el pes en un extrem, i permetent que algú els xuclés humiliantment el mànec per aguantar-les a l'altre, entre d'altres vexacions que poc a poc, i amb comptagotes, van sortint a la llum i esgarrifen l'opinió pública.

La dramàtica història de les culleretes perdudes pot caure en l'oblit, no només si no acudeix un jutge estrella a investigar i assentar a la banqueta dels acusats els màxims responsables d'aquests crims silenciosos, sinó també si tots i cadascun de nosaltres continuem permetent que desapareguin culleretes i forquilles als calaixos dels coberts de les nostres llars.

imatge extreta de genestarestaurant.com

10 de maig 2012

ohne die Wörter


De Jacqueline du Pre, el seu llegat com a intèrpret del violoncel, la seva vida amb una aura tràgica, la seva relació amb Daniel Baremboim -quina mirada li adreça abans de començar el concert...-, se'n pot trobar informació en dotzenes de llibres i webs ben documentades. 

Aquí només us puc convidar a escoltar. Shht. 

Doncs això, que no puc afegir una paraula a aquesta meravella sonora. El crescendo amb la reexposició del tema inicial a 2:45 és sublim, d'aquells moments en què forçosament s'ha de creure en la immortalitat, la trascendència, o alguna força que existeix, que mou el sol i les estrelles, i ens observa com caiem i ens tornem a aixecar.

Ara sí. Shht.