Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



23 de set. 2016

Ho'oponopono (i III)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 
tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.



Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.

No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)

No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda

No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop

No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta

Estem caient

De molt amunt

Estem caient
(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)

Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.

ho'oponopono (II)


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)
però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?

Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.

7 de set. 2016

ho'oponopono (I)



(*)Hoʻoponopono (ho-o-pono-pono) és un art hawaià molt antic de resolució de problemes basat en la reconciliació i en el perdó (font: Wikipèdia)




(Interior d'un avió. Una dona, sola, asseguda entre dues butaques de classe turista, amb un bolígraf a la mà i diversos papers sobre la safata de la butaca de davant, oberta. No es mou de la cadira, només diu en veu alta el que està escrivint)


ELLA:     Em diuen que puc enviar una sola carta abans això no voli pels aires, i em donen un full en blanc, i en demano més, dos, tres més, per si de cas m’agafen ganes compulsives i imparables de dir-te totes les coses que no t’havia dit fins ara.

Voldria que fos la teva cara qui reaccionés a les meves paraules i no el paper, però no puc fer altra cosa que deixar-ho aquí i imaginar-te com llegeixes, com intentes llegir les meves paraules, perquè ara mateix m’esforço a fer bona lletra però no et puc assegurar que d’aquí un parell de ratlles continuaré així i no m’haurà sortit la lletra de metge psicòtic que ni jo entenc. 

Perdona... ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... és un Ho'oponopono, resolució de conflictes, Hawai, podria endur-me per aquí el que queda de temps, pensar en el dia que ho vam descobrir, però encara tinc coses per dir... escolta’m, llegeix, estigues amb mi fins que marxi.

Digues a la meva família, o el que en queda, que els estimo molt a tots. Sí, digue’ls-ho, per favor, ja sé que no et coneixen i que entrar en contacte amb ells en aquestes circumstàncies serà estrany, però per favor, estigues al seu costat i digue’ls que els estimo molt per tot el que han fet per mi, com m’han permès créixer i arribar a ser el que sóc fins ara mateix. 

Els que ja no hi són, els tinc amb mi cada dia del món, i no sé si després ens trobarem o això de la vida eterna i tot plegat era un conte a la vora del foc, ja t’ho diré quan m’hi trobi, però de totes maneres encara que no hi siguin els recordo i els estimo i no vegis ara mateix com els tinc presents per com se devien sentir si mai van arribar a sentir que això s’acabava d’aquesta manera, i m’hi encomano, que m’ajudin quan això voli pels aires, a trobar la llum al final del túnel...



Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

I tanmateix, mai he estimat tant la vida, mai ho amato tanto la vita, Cavaradossi, Acte Tercer, Tosca, Puccini, m’envaeixen músiques quan el que voldria és silenci per trobar paraules. Silenci, escolta amor, silenci... però no, aquest soroll no cessa, i a través d’ell intento fer-te arribar els meus pensaments, perquè de mi no en quedarà altra cosa.

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Bé, compto que si volem pels aires, de mi no en quedarà res, o ben res, i si en queda alguna cosa, jo què sé, espero que sigui aquesta dentadura estranya modificada per anys d’ortodòncia salvatge, doncs potser la posaran en una bossa de plàstic amb un identificatiu, que potser comprovaran amb l’adn dels meus familiars més propers, és a dir, dels que em queden, i ho escriuran, i quan estigui la investigació del sinistre acabada, ho entregaran als meus familiars, tot i que voldria que t’ho donessin a tu, (pausa)

però en tot cas, apunta: com que ja no podré donar òrgans ni res perquè no en quedarà res de mi, segurament, vaja, segons em sembla quedaré feta sèmola, doncs si en queda alguna cosa de mi, ho incinereu, ja sé que val pasta, ei, però que tinc una assegurança d’enterro,  que és el primer que us demanarà la funerària, i ho escampeu dalt d’una barqueta a la platja de Calella de Palafrugell. Ha de ser Calella de Palafrugell perquè allà la meva infantesa encara està jugant, entre les barques del Port Bo, i la meva infantesa pren un gelat o una orxata quan arriba la tarda, i sospito que no em podré quedar enlloc que m’hi trobi millor. I si pot ser que vingui la Sílvia Pérez Cruz i em canti Alfonsina y el mar per acomiadar-me, doncs us abraçaré amb les onades. (en veu més baixa i escrivint frenèticament) Si no pot venir ella, poseu un cd, o busqueu-la a youtube que segur que la trobeu

Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies...

Em vénen tants, tants moments que voldria emmarcar i jo què sé, fer-ne una exposició, un vídeo,... els meus éssers estimats... deu ser la pel·lícula de la vida que diu que se t’apareix al final. Ja toca?


Estic veient l’hora del pati a l’escola quan ens amagàvem de les monges, i un passeig pel bosc descobrint l’amagatall dels Reis Mags, i el guix de la cama trencada ple de dibuixos, i el primer cop que ens van deixar sortir amb les amigues, i el meu primer piano, i les cireres del mes de juny, i el primer cigarro, i les colònies de l’any 91, i la guitarra, i la primera nit d’empalmada, i la primera nit d’altres coses, i la gresca de després dels assajos i les funcions del grup de teatre, i els jocs florals, i la matrícula que vaig tenir a COU, i les campanes al bar a la universitat, i el primer viatge a Roma i el síndrome d’Stendhal, i aquell carnestoltes, i quan es va morir en ***, i quan va néixer la *** i en *** i els bessons, i la festa de casament on em van regalar el ram de núvia, i el que em van regalar la lligacama, i la nit de campanes al barri vell, i totes les ciutats medievals d’Itàlia, i tots els formatges de França, i el concert del Leonard Cohen, i l’homenatge al Pepe Rubianes, i el viatge al Perú, i el terratrèmol i el còndor volant, i Lalibella a Etiòpia i la nit de les piràmides a Egipte. I com em vaig trencar i com em vaig recompondre. I els dies com un túnel a l’hospital i aprendre a respirar més fort perquè la vida passava mentre respirava fluix i trepitjava poc.


Ho sento, t’estimo, perdona’m, gràcies... 

tot això és meu però ho volia deixar aquí, per favor, estimat, amor, recull els meus records, que algú recordi que vaig viure.

I per tu, només dir-te que em sap greu que això acabi aquí, quan tot just començava la nostra història, si és que em permets que en parli com una cosa “nostra”. No m’he impregnat prou de la teva olor, no sé encara quin és el teu somni recurrent, si tens el mateix calfred que jo quan escoltes Nessun Dorma, què et passa pel cap quan no penses en res... sabies que jo hi tinc música, al cap, quan no penso en res?

Penso en els viatges que ens quedaran pendents, les ciutats on mai ens llevarem, els carrers farcits d’olors d’espècies o de gent que fa bullici que mai trepitjaré amb tu, els temples on no entraré, les glaceres i les muntanyes i els deserts, les tardes a la vora dels rius i els llacs i els mars i els oceans de tot el món, els sopars que ja no farem, les nits de cine o de teatre o en vetlla que no tindrem.

I les músiques i les veus que no escoltaré

No t’hauré vist mai arreglant bicicletes ni muntant un moble d’ikea ni canviant bolquers

Em sabrà greu no haver tastat prou els teus petons

Em sabrà greu no haver tingut un fill, o una filla, amb els teus mateixos ulls

Però en la imaginació ho sé i ho veig i ho escolto tot

No pujarem a cap altra muntanya ni compartirem més paisatges. Si et dic que estaré al teu costat d’alguna manera, serà perquè estaré en el teu record.



Que no sigui un drama si m’oblides, serà senyal que la vida per tu continua, què hi farem.


No hi haurà més copes de vi ni m’explicaràs altre cop la diferència entre garnatxa i carinyena, ni complicitats entre cerveses ni nits de festa. No m’entrarà més el riure fàcil ni em vindran ganes de ser tots els personatges que veig a l’escenari. No faré un Shakespeare ni un Guimerà ni tan sols un monòleg d’aquells de microteatre (que són digníssims eh i en quinze minuts pots concentrar una vida i sinó digue’m què estic fent ara mateix)


No et proposaré més d’anar a escoltar Marta Argerich fentveure que Mozart és fàcil, com si un geni fos comprensible i aprehensible per una ment mortal, no podré dur-te finalment a escoltar Gardiner i el seu Bachfinalment diví, alfa i omega, arquitecte de la música. No escoltarem més les Kinderszenen de Schumann ni la banda sonora de Gladiator al sofà de casa mentre no fem res més que veure caure la tarda


No tornarem a ballar junts per primer cop, no tornaré a posar la mà sobre el teu clatell per primer cop


No tornaré a somiar que et conec, que saps qui sóc, que hi ets, que m’estimes, que llegiràs aquesta carta


Estem caient


De molt amunt


Estem caient

(Fos a negre. Se sent un impacte molt fort. Veu en off)


Ho sento,

t’estimo,

perdona’m,

gràcies.