Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



27 de jul. 2011

Forever Young

Temps era temps que quan naixia una criatura, tothom que assistia la mare procurava prou bé d'allunyar els esperits malèfics que rondaven l'ànima que acabava d'arribar al món.

La llevadora, les veïnes, les germanes, les cunyades, les nebodes, i fins i tot algun home que estigués rondant per la cambra de la partera, badaven ben bé els ulls perquè no entrés cap bruixa a llençar un mal d'ull al nounat, o a girar-li els ulls o els turmells, o fins i tot a endur-se'l per a les seves dolenteries amb el diable. Alguns nadons lluïen amulets d'ambre, altres rebien el senyal de la creu amb el primer plor, i sempre se'ls procurava batejar el més aviat possible, encara que la mare no tingués prou forces ni per llevar-se del llit.

Tot i així, de tant en tant sortia alguna criatura que acabava espatllant-se, de cos o de ment. Naixia i creixia aparentment sana, però amb el temps mostraven habilitats fora del corrent. Un aconseguia enfilar-se al cimbori de la catedral que portava cent anys en construcció sense ajuda de cordes ni bastides; un altre arribava a ser il·luminador de pergamins i, davant l'astorament dels monjos, creava dibuixos audaços de monstres malèfics per al Llibre de l'Apocalipsi; un altre, per desfici dels seus pares, no avesats a altra cosa que la feina dura al camp del senyor, composava melodies amb els més variats instruments de corda i hi arranjava versos que aviat s'escampaven per tota la comarca. Els parents i convilatants s'estranyaven dels dons, i per la seva naturalesa extraordinària, a vegades ho consideraven obra de l'Altíssim, però sovint acabaven considerant-ho obra del diable. En tot cas, el posseïdor o posseïdora d'aquest do tenia una existència dissortada, perquè se sentia diferent i exclòs, i obligat a demostrar, o pitjor encara, amagar, el seu talent, i acabava morint jove. Bé, encara més jove que la mitjana de la gent, que en aquells temps amb prou feines arribaven a complir gaire més de trenta anys d'edat.

Aquests joves extraordinaris tenien un secret en comú: en nèixer, ningú havia parat prou atenció a la bruixa dels vint-i-set botons, dita així pel nombre de botons, element estrany i diabòlic, que portava a la seva túnica. La bruixa hauria entrat a la cambra de la partera i hauria tocat el nadó amb la vareta de freixe del geni, que li permetria desenvolupar un do fora de mesura, però també tindria un preu altíssim: la dificultat d'assumir aquest do extraordinari dins una vida corrent i curta, que es tallaria abans de temps, als vint-i-set anys.

La llegenda de la bruixa dels vint-i-set botons va anar-se perdent en la nit dels temps, i va oblidar-se totalment amb els avenços de la medicina i l'obstetrícia. Les dones van deixar de parir a casa, i se'n van anar a hospitals i maternitats blancs i asèptics, envoltats de personal sanitari. Qui se'n recordava dels esperits que podrien rondar el nadó?

Però continuaven, i continuen rondant-los. Els toca amb la vara de freixe quan ningú mira, i quan la criatura es fa gran, es materialitza el malefici. La criatura toca la guitarra com ningú a Woodstock; la criatura és blanca però canta amb un sentiment i una ànima negríssims; la criatura escriu poesia i inspira tota una generació de joves rebels; la criatura dóna sentit al rock, dóna sentit al grunge, torna al soul la seva veritable dimensió... la criatura és famosa, la criatura s'avorreix, la criatura prova coses noves... la criatura acaba esdevenint, i a contracor seu, més famosa per les seves addiccions, els seus problemes legals, o les seves sortides de to, que pel seu art incontestable... i als vint-i-set anys, no pot més i, havent viscut depressa, massa depressa, se'n va allà on pot continuar essent sempre jove. I aquí deixa un cadàver més o menys bonic, i una llegenda.

Mares que heu de portar fills al món: vigileu que no se li acosti la bruixa dels vint-i-set botons...

A la Janis i a l'Amy.

16 de jul. 2011

Tesis

La bibliotecària fa dies que sent la mandra de l'estiu com es va apoderant de la biblioteca. Com entra amb els usuaris, com s'espatarra discretament a les taules,  com s'adorm entre els prestatges i a les butaques de l'àrea multimèdia. Sent que se li encomana la mandra però el seu torn de vacances encara queda lluny, i continua endreçant els prèstecs retornats i les novetats.

La bibliotecària recorda la seva primera feina -sempre es recorda de forma especial la primera experiència en un àmbit de la vida, ja sigui el primer cop que puges a l'escenari de l'escola a recitar un poema, el primer mastegot de la mare, o el primer petó que es fa de debò. Era a la universitat, com a becària, al departament administratiu de la comissió d'autorització de defensa de tesis doctorals. Registrava les tesis que entraven per a la seva defensa i endreçava les que havien estat avaluades. Poc a poc es feia conscient que per les seves mans passaven, més o menys ben enquadernats, anys i mesos i setmanes i infinites hores de treball dels doctorands. Hores de lectura, hores d'assaig, hores de perseguir entrevistes amb aquell expert o aquella catedràtica que podria subministrar-li tal informació o obrir-li l'accés a tal arxiu.

I allà arribaven, moltes tesis, exhaustes i felices com aquell ciclista que arriba a la meta de l'etapa més dura del Tour de França el dia més calorós del mes de juliol.

Aquí va aquesta ària cantada pel guapèrrim Herr Kaufmann sobre la recerca del Grial per Lohengrin... una cosa així com una tesi doctoral amb un ampli treball de camp...

Post dedicat especialment a la Montse, que ha conclòs feliçment la seva tesi en Musicologia, i també a en Jordi, que mesos enrera va defensar amb èxit rotund la seva tesi en Geografia i Comunicació.

7 de jul. 2011

Llibre dels Feyts

Diuen les males llengües que la batalla de Muret es va perdre, i amb aquesta, la possibilitat de la Corona catalano-aragonesa d'expandir-se nord enllà, perquè el rei Pere dit el Catòlic va situar-se imprudentment a primera línia d'atac, i amb la seva mort va provocar la desbandada dels seus exèrcits enfront els de Simó de Montfort. La imprudència és més gran si, tal com diu la llegenda negra, el rei no es podia ni tan sols mantenir dempeus mentre escoltava missa abans d'emprendre la batalla, ja que la nit abans havia estat de festa i "jagut amb una fembra ardent".

"Eixiu-me d'ací" o, en castellà modern, "Sálvame"
No és difícil d'imaginar que si aquests feyts de l'any 1213 de l'Era del Senyor s'esdevinguessin avui, alguna cadena televisiva d'àmbit estatal -que se sintonitza entre el canal quatre i el sis- no trigaria gaire a portar als seus platós la fembra ardent en qüestió, així com a les seves comares i compares, parentel·la de grau dubtós, veïns amb traïdoria, antics amistançats i concubins de pega, per fer un interrogatori complet amb berenar inclòs, omplint el màxim de programes de la graella televisiva. Si aleshores Bernat Desclot i Ramon Muntaner aixequessin el cap, pensarien que la nostra història, a vegades, enlloc d'anar endavant, involuciona.