Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



26 de set. 2012

El dolor de la bellesa

No sé ben bé què passa darrerament a la biblioteca, que costa molt de publicar novetats. No és que no passin coses, i arribin aquí, però tot se li fa feixuc a la bibliotecària. Sé que procura mantenir el tipus i anar puntualment a la feina i somriu als usuaris i prepara tallers de lectura i presentacions de llibres i els cèlebres sopars de duro que congreguen experts a arreglar el món durant la sobretaula, però no sé què li passa. Si és que es fa gran, si és que se sent perduda, si és que se sent cansada, si una mica tot plegat o res d'això.


A fora la biblioteca, mentrestant, la gent es mou com fa temps que no es movia, potser perquè sent que els temps han de canviar i s'ha de prendre el destí amb les mans si no es vol ser sempre més titella del sistema. Gent que pren consciència del que som, d'on venim, cap a on convé que anem o que procurem no anar...

Aquests dies han arribat dues novetats -potser no tant novetats, però això és una biblioteca i els recursos són els que són, minvats com una lluna retallada-. Una és un llibre sobre la monja benedictina més famosa de la muntanya de Montserrat, la Teresa Forcades. D'aquest llibre de converses amb la periodista Eulàlia Tort ja se'n farà la ressenya que es mereix més endavant.

L'altra novetat és l'espectacular, bellíssim disc del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. D'aquest disc en trobareu ressenyes expertes en altres llocs. Aquí només explicarem que vam sentir per primer cop aquest noi de Solsona a les escales de la Catedral de Girona, la vigília de la Diada del 2009 o del 2010, presentant en format reduït -la guitarra, la veu i les circumstàncies- alguns dels temes de collita pròpia. A més de la privilegiada veu (quin timbre greu, quina dicció espectacular, quin color i quina expressió tan natural, gens impostada) va sorprendre'ns el singular sentit de l'humor del subjecte. La història del "Toque de degüello" que precedeix a la presentació de El dolor de la bellesa, és senzillament al·lucinant: enmig d'aquest inclassificable tema a mig camí entre el pasdoble i la sardana, hi ha un solo de trompeta que remet a un suposat setge allà a El Álamo en temps de la guerra entre Mèxic i els Estats Units. I també hi ha uns cors que ara fan voluntariosament els de la Cobla Sant Jordi, però que estaven pensats per al Cor de l'Exèrcit Rus. I tot aquest microcosmos que es munta el Roger Mas a dalt l'escenari és perfectament plausible, com ho proven les crítiques rendides que va sumant concert darrera concert, i l'entusiasme incondicional dels seguidors i seguidores, que poc a poc van sumant una legió. Però a més recupera i reinvindica els que l'han precedit, tant cantautors com poetes. Una oda al visionari pensador Francesc Pujols tanca els seus concerts, i demostra amb música i lletra que Jacint Verdaguer és un dels millors poetes de la literatura universal.

Deixem aquí un fragment dels concerts en format reduït que va oferir aquest agost a la sala d'assaig de l'Orfeó Català al Palau de la Música. 




Són les set del matí, lluna d'abril, diumenge de rams
i a la caseta d'enlloc, brossa d'ahir, jaiem embarcats.
La vella del fons del pou,
cent mil diumenges que dorm,
i amb un esqueix de cançó
ens surt el sol.

Estan a punt d'arribar àligues negres, amics i parents.

Petita festa que fem perquè volem, amb les veles al vent.
Hi ha l'home, aquell del carrer,
i el vell sorrut bandoler,
de mica en mica, avui sí
que ens surt el sol.

Cau la nit a la festa,

milers de campanetes,
una corrua de fades
que arriben de puntetes...

En un cel estampat d'estrelles

la gran xera s'enfila
d'un foc de branques d'alzina,
xàldigues dins una mina.

Arnes, dragons i volianes,

des dels balcons mos aguaiten;
porcs fers, voliacs i cabrotes,
cap dins del bosc mos atrauen....


14 de set. 2012

Set poemes d'aniversari

No t'ennueguis amb records. Set claus
barren set portes. Saps prou bé què hi ha
darrera cadascuna per tornar-hi
amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda
i aquest crepuscle de balaix desvetlla
noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets
al fons obscur de qualsevol butxaca.
Que no t'exclogui el vent dels seus combats
ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te
de nou la pell hauràs d'obrir finestres.


No sentis massa pietat de tu.
Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol
Em sembla que encara no havia portat res del poeta de Roda de Ter cap aquí. De tan anomenat, llegit i proclamat, Martí i Pol està sovint a un pas de morir d'èxit. Cert que s'ha guanyat aquest reconeixement popular amb la seva poesia transparent, el seu compromís social i ètic amb el país, i una voluntat d'escriure i viure molt més forta que la seva minvada salut. La força de la seva veu i la identificació amb el ciutadà corrent del carrer han fet la resta. 

Ja no hi ha diada nacional o fet vital rellevant que no sigui adient per a un poema de Martí i Pol, invertint paradoxalment la direcció vida-obra. Això va arribar fins al punt que, en l'inefable tràngol de triar un text per acompanyar al recordatori de les exèquies d'una persona estimada, vaig sentir com em deien: "Sobretot, res de Martí i Pol, que ja n'estic fart que em persegueixi". Qui s'exclamava així havia viscut en menys d'un any i mig dos funerals familiars acompanyats dels preceptius versos del poeta de Roda de Ter.

Malgrat tot, ressegueixo un cop més un dels poemes d'Estimada Marta, potser el seu llibre més difòs i rabiüdament vital. Qualsevol poema dels que conté és un gran, rotund, esclatant regal de vida viscuda i d'aniversari.

8 de set. 2012

moments musicals

HAVENT SENTIT BEETHOVEN 
per Miecio Horzowzky, infant 

Has tornat a ensenyar-me la puresa. 
Del tot jo no l'havia desapresa 
(no del tot, criatura, no del tot!); 
però are, als meus anys, la saviesa
de tornar a esser nin, am la riquesa
de tot lo món a dintre, jo l'he entesa
per tes mans, criatura, per ton cor!
Amb aquella ignoscencia que'l tenien, 
tes mans de nin, el cor d'aquell gegant! 
El gros aucell, en mans de xic infant, 
debatia ses ales poderoses: 
somreies retenint-lo entre tes mans... 
Ha volat; i abaixant el front, commoses, 
totes les dones s'han tornat formoses 
i tots els homes s'han tornat germans.

Joan Maragall, 1905