Senyor Sant Jordi, patró

 

 

Si Sant Jordi és la diada de la cultura, 

de l'amor 

i de l'estimació per Catalunya, 

fem que sigui Sant Jordi 

cada dia!

John Steven Gurney, El drac llegint les històries del cavaller (il·lustració extreta de http://bibliocolors.blogspot.com.es)

20 de abril (I)

20 de abril del 90, hola chata, ¿cómo estás? Te sorprende que te escriba...

Yo, la verdad, el 20 de abril del 90 estaba en plena adolescencia, con gafas, ortodoncias, complejos y un mar de dudas en mi cabeza. Todavía no me había lanzado a ser yo misma, todavía necesitaba de la aprobación del grupo, de la gente popular (úsese en sentido apolítico). Todavía quedaban años para aprender a gustarme tal como soy, y punto, y pelota. Por entonces leía, leía compulsivamente, escribía, escribía compulsivamente, y sobretodo, soñaba, hasta el punto de disponer de un mundo paralelo donde sí tenía amigos, y amores, y nadie me reñía si me quedaba leyendo hasta tarde, y donde tocaba el piano de tal modo que enamoraba irresistiblemente a quien me oyera, y tenía un destino trágico incluso, como en las mejores historias, pero al final, triunfaban la felicidad y la bondad y la justicia, y se oían violines. Un mundo absolutamente irreal y cursi hasta el coma diabético.

De aquel 20 de abril del 90 pocos recuerdos me quedan, ya que la mayoría se perdieron por el camino. Estaba en el primer año de bachillerato, empezando de nuevo en mis relaciones sociales, en un medio más abierto y libre -afortunadamente- que la anterior escuela. Dejaba atrás las historias de internatos al estilo de Enid Blyton para meterme en las series americanas tipo Sensación de Vivir. Yo me veía venir que me tocaba el papel de fea secundona, pero me resistía a asumirlo y dejarme llevar. Como decía nuestro héroe, Patrick, "nadie deja a Baby en un rincón". Quería que alguien me rescatara de mis propios boicots. (Costó muuuucho tiempo aprender que un@ es quien debe rescatarse de si mism@).

Faltaba todavía tiempo para irme encontrando, dejándome de fastidiar y permitiéndome salvarme: para hacer de la música un medio no sólo en el que soñar, sino en el que respirar, para dejar que a través del teatro y de la escritura fueran saliendo, poco a poco, todos los nombres de la rosa, para descubrir la amistad sin necesidad de tener que esforzarse por agradar o fingir ser quien no se es. Para encontrar amigos, y amores, y caer, y volverse a levantar o al menos arrastrarse hasta el siguiente, y perder alguno, y reencontrar otros, y mantener unos cuantos; y con el tiempo, sentir que algunos cambian, pero todavía queda alguno de los de antes, aunque otros hayan cambiado.

Y llegar a la universidad, y sin saber por qué hallarse muy enfadada consigo misma y con el mundo, porque se está volviendo feo, porque en los sueños no era así, que había una vida llena de historias y de arte, y sin embargo me encontraba en la Facultad de Derecho y por no haber, no había ni edificio donde asentar los cimientos del conocimiento. No obstante, sobreviví, sobrevivimos al campo de barracones (aquí insértese música de la Lista de Schindler), incluso nos reímos mucho, incluso elegimos saltarnos las clases que nada nos aportaban, incluso nos tomamos con interés y pasión ciertas disciplinas que, en definitiva, ayudarían a dar argumentos y razones para sostener la justicia en este mundo de peo, donde se empezaban guerras preventivas sin acabar las otras.

Otro día te cuento más, tú sigue con tus canciones, que yo seguiré con mis sueños... 

xxx.

El que hem menjat

El trajecte havia estat dur: encaputxada i emmordassada, amb les mans lligades, ajupida al seient de darrera d'un vehicle industrial brut que feia ferum de bestiar. Primer havia notat que havien atravessat una pista forestal plena de bots, després havien estat circulant a més velocitat per una autovia, i finalment havien passat un tram de revolts on s'havien vist obligats a reduir la marxa, però en tot cas no hi havia aglomeracions de trànsit.


Li donava la sensació que anaven en cercle per fer-li perdre l'orientació. Tanmateix, ella havia estat entrenada per superar aquests entrebancs i més. No havia comès cap error, sense deixar anar ni una paraula sobre el que sabia, i els havia acabat fent creure que era la persona equivocada. Ara només havia d'endevinar si la volien perdre de vista o bé fer-la perdre de vista del món. Sobre aquesta qüestió, malauradament, no disposava de més informació per saber si es decantarien per una opció o altra.


Al cap d'una estona de circular per un camí sense asfaltar, van aturar el cotxe, van obrir la porta corredera del darrera i la van empènyer a fora, amb decisió i brutalitat, com qui llença un trasto inútil i no s'entreté a desballestar-lo. Ràpidament, va escoltar la porta que tornava a tancar-se, i el vehicle que s'allunyava veloçment.


Encara va trigar una estona a aconseguir deslligar-se les mans, i comprovar que es podia posar dempeus i no s'havia fet gaire més mal que el que li poden fer a en Messi en un dia de partit disputat. 


Va divisar camps verds d'ordi, les rengleres de pomeres florides, una gran plana i una muntanya com un bisbe adormit de fons. Va agafar aire a fons, i va deduir que era principi de primavera, finals de març o principis d'abril. Va agafar més aire, i va olorar, molt de lluny, però insistent, un olor d'oli calent de fregir, i de massa de farina i ous i mantega i llet, i de sucre en pols, i un punt de matafaluga, i un raig d'anís.


I llavors no va tenir cap dubte: era Setmana Santa, i allò era l'Empordà, i no gaire lluny d'allà, algú estava fent brunyols.

Ecce Homo

Crucifixus etiam pro nobis.
Sub Pontio Pilato, passus et sepultus est.

Abans de tancar per Setmana Santa, la bibliotecària sent de fons el pas dels maniples dels manaies, que es dirigeixen com cada tarda del Dimecres Sant a lliurar el penó. La tradició ha conservat en l'imaginari d'aquests dies la presència de l'exèrcit romà, l'invasor de Judea. I ha guardat especialment el nom del governador Ponç Pilat, que va dur a terme el gest d'higiene més famós de la història: rentar-se les mans.

Altres personatges amb igual o superior trascendència no han passat a la història com aquest romà, que ha estat assenyalat durant segles per una actitud tan humana i actual com és escaquejar-se, passar el marron a algú altre, ja sigui al Sanedrí -el tribunal religiós jueu- o al poble. De ben segur que no acostumava a consultar altres decisions d'aquesta forma, amb la qual cosa va ser una breu mostra de referèndum, molt poc representativa.


De fet, resseguint les històries evangèliques de la Setmana Santa, les actituds de molts personatges es tornen properes i humanes: els dubtes i les negacions a donar la cara per les pròpies conviccions i compromisos; la feblesa i la impotència humana davant una maquinària judicial ple d'irregularitats i trampes; la por, aquesta gran por, davant el dolor i la mort...


I també tornen l'esperança, el pas de la mort a la vida, els camps que reverdegen, les flors que anuncien una altra primavera. 

Hodie, mecum eris in paradisum.