Forgiven

Per al post d'avui, ja em perdonareu. Demano perdó per la temàtica i per l'autor si no hi combregueu gaire, Paulo Coelho, el gurú de l'autoajuda. Està extret d'una pàgina de facebook, Psicóloga emocional.  
Però ara mateix és el que necessito compartir, tan urgent com netejar la taula després d'un dia de feina intensa, tan important com endreçar els préstecs retornats. Com una tassa de xocolata. Com una anada a la perruqueria a buscar un canvi d'estil. Com esborrar algú del record i fer el propòsit, ara sí, de no mirar altre cop enrere.

 

El perdón es una expresión de amor. 
El perdón libera de ataduras que amargan el alma y enferman el cuerpo. 
Muchos de nuestros intentos de perdón fracasan, pues confundimos esencialmente lo que es perdonar y nos resistimos ante la posibilidad de empequeñecer los eventos ocurridos u olvidarlos. 

El perdón no es olvido, no es olvidar lo que nos ocurrió. 
No significa excusar o justificar un determinado evento o mal comportamiento. 
No es aceptar lo ocurrido con resignación. No es negar el dolor. No es minimizar los eventos ocurridos. No significa que estés de acuerdo con lo que pasó, ni que lo apruebes. 

Perdonar no significa dejar de darle importancia a lo que sucedió, ni darle la razón a alguien que te lastimó. Simplemente significa dejar de lado aquellos pensamientos negativos que nos causaron dolor o enojo. 

Creemos erradamente que el perdón debe de conducirnos inexorablemente a la reconciliación con el agresor. Pensamos que perdonar es hacernos íntimos amigos de nuestro agresor y por tal motivo lo rechazamos. 
No implica eso para nada, el perdón es únicamente para ti y para nadie más. No hay que esperar que la persona que nos agredió cambie o modifique su conducta, pues lo más probable es que esta persona no cambie y es más, a veces se ponen hasta peor. 

El perdón se basa en la aceptación de lo que pasó. 
La falta de perdón te ata a las personas desde el resentimiento. Te tiene encadenado. 
El perdón se debe de realizar "sin expectativas", sin esperar que nada suceda. Si esperamos que el agresor acepte su error, estaremos esperando en vano y gastando nuestro tiempo y nuestras energías en una disculpa que jamás llegará. 
Si estamos esperando esta reacción, luego de haber perdonado, realmente no perdonamos de corazón pues seguimos esperando una retribución, un resarcimiento. 
Seguimos anclados en el problema, en el ayer, queriendo que nos paguen por nuestro dolor. Entonces no hemos perdonado, y quien tiene el control de nuestra vida es el ego. 
Ego que quiere a toda costa castigar o cobrarse al agresor. 

No existe nada ni nadie que pueda resarcir el dolor ocasionado en el pasado, el pasado no tiene cómo ser cambiado. 
Ningún tipo de venganza o retribución podrá subsanar los momentos de tristeza y desolación que vivimos, lo mal que nos sentimos. Al esperar una disculpa, que se acepte el error, nada de eso cambiarán los hechos, lo ocurrido en el pasado, sólo estaremos queriendo alimentar nuestro ego, nuestra sed de justicia mal enfocada. 

La falta de perdón es el veneno más destructivo para el espíritu, ya que neutraliza los recursos emocionales que tienes. 

El perdón es una declaración que podemos y debemos renovar a diario. Muchas veces la persona más importante a la que tienes que perdonar es a ti mismo por todas las cosas que no fueron de la manera que pensabas. 

Perdonando desde nuestro corazón, logramos mirar los hechos tal y como sucedieron y luego decidimos dejarlos ir, dejarlos en el ayer. 

Aceptamos que somos APRENDICES. Que la lección ya se encuentra aprendida y que hemos logrado vencer las circunstancias negativas que nos tocaron vivir. 

Paulo Coelho

incunable (I)

Trobat al bagul dels records. L'autora devia tenir uns 11-12 anys (època en què aprenia mecanografia). L'estil formal utilitzat per a anunciar una cosa lúdicofestiva o una tonteria com una casa de pagès, és marca de la casa.

No hi ha notícies de com va acabar la fiesta de Blas.

L'origen perdut

Fa dies que em segueix una cançó. No recordava haver-la escoltat abans de trobar-la al repertori de The Blackiss, un grup de versions amb moltes ganes de fer bona música i que em té l'habilitat de triar cançons que per mi també han estat especials en algun moment. 

És una cançó de la cubana Gloria Estefan. Sembla que parla de l'enyorança d'un amor que queda llunyà, però resulta ser una cançó d'amor cap al país d'origen del compositor, el peruà Gian Marco Zignago. 

Em va fer gràcia trobar el vídeo, que és una mena de publireportatge del país dels Andes. Em vaig recordar d'aquell inoblidable viatge al Perú a l'agost de 2007, amb terratrèmol* inclòs. Si els viatges llunyans són iniciàtics, aquest ho va ser molt i va superar les expectatives que en podia tenir: la rica cultura inca (explicada amb major o menor gràcia pels guies, de l'excel·lència del professor que ens va acompanyar a Cuzco, fins al desastre del playboy que ens va tocar en la ruta de Puno a Cuzco), l'herència de la invasió espanyola, el contrast de paisatges, la singular gastronomia, el tarannà tranquil i conformista de la gent, i també el món dels viatges organitzats en grup i els vols transoceànics amb Iberia. 

El tren que va paral·lel al riu i porta al peu del Machu Picchu. La fortalesa que va dormir segles. Els entorns de la capital imperial, Cuzco, el melic del món inca. L'alineació de les pedres a prova de terratrèmols. Les màscares i danses populars. El llac Titicaca i els uru que hi viuen. L'únic que surt al vídeo i no recordo haver vist allà és cap exemplar de peruà tan alt i ben plantat com el que es fot de lloros tocant la flauta de Pan. 

Catxis, hi haurem de tornar i fixar-nos-hi bé.


*Enllaço, amb la llibertat que dóna la confiança, al blog de l'amiga Gata, companya d'aventures del viatge al Perú, que en el seu moment va explicar la cruesa  de l'experiència post-sísmica.

Tengo marcado en el pecho
todos los días que el tiempo
no me dejó estar aquí.

Tengo una fe que madura
que va conmigo y me cura
desde que te conocí.

Tengo una huella perdida
entre tu sombra y la mía
que no me deja mentir.

Soy una moneda en la fuente,
tú mi deseo pendiente,
mis ganas de revivir.

Tengo una mañana constante
y una acuarela esperando
verte pintado de azul.

Tengo tu amor y tu suerte,
y un caminito empinado.
Tengo el mar del otro lado,
tú eres mi norte y mi sur.


Hoy voy a verte de nuevo,
voy a envolverme en tu ropa.
Susúrrame en tu silencio
cuando me veas llegar.
Hoy voy a verte de nuevo,
voy a alegrar tu tristeza.
Vamos a hacer una fiesta
pa' que este amor crezca más.

Tengo una frase colgada
entre mi boca y mi almohada
que me desnuda ante ti.

Tengo una playa y un pueblo
que me acompañan de noche
cuando no estás junto a mi.

Tengo una mañana constante
y una acuarela esperando
verte pintado de azul.

Tengo tu amor y tu suerte
y un caminito empinado.
Tengo el mar del otro lado,
tú eres mi norte y mi sur.

Racconti di Montalbano

Un apunt breu: la Biblioteca Jaume Fuster, al barri de Gràcia, a més de ser una de les biblioteques més modernes i acollidores que es poden trobar a Barcelona, no para de fer de centre dinamitzador d'activitats i de trobada.

Ara, amb ocasió de l'edició 2013 de la trobada de novel·la negra BCNegra, s'hi mostra una exposició sobre l'escriptor sicilià Andrea Camilleri, el pare literari de l'inspector Montalbano (que alguna cosa deu tenir a veure amb Manuel Vázquez Montalbán...): Formes de Camilleri.

És una exposició petita, basada primordialment en els propis textos de Camilleri, algunes localitzacions dels entorns de Sicília on es desenvolupen les trames, i anàlisis sobre influències de l'autor i punts de vista dels personatges. En un dels ordinadors de consulta ha un treball sobre les traduccions de la seva obra, on apareixen dialectismes, jocs de paraules i un personatge que gira les lletres de tot. No ha de ser gens fàcil enfrontar-se a això, i el traductor català (Pau Vidal, verbívor reconegut) explica la solució que hi ha emprat: utilitzar els dialectes del català, establint un paral·lelisme sense referents geogràfics deterministes.

En definitiva, una exposició petita d'espai però molt rica de contingut i encara més evocadora, que dóna ganes de llegir i rellegir Camilleri, i anar un cop, i tornar dos més, a aquesta singular illa del Mediterrani on es cuina la millor caponata i on tot és possible.