El amor y la furia

És tornar a llegir aquest fragment i tornar a tenir ganes d'estar dalt un escenari, sentir el vertigen al cap i la fúria al cor i el foc a sota el ventre.

Uau, que diria Anastasia Steele. Acabo de parlar subtilment de sexe.

Va ser una bona època. Vam començar a fer classes en un centre cívic amb un professor argentí que bàsicament pretenia oferir un paper que s'hagués d'interpretar en pilota picada a les noies del grup que estiguessin de bon veure. Vaig aprendre molt, tant dins les classes com un cop s'acabaven i sortíem. Aquelles nits d'estiu no s'acabaven: les exprimíem, les esgotàvem, les passejàvem. Arribava rebentada a l'habitació del Poblenou, les sabates a la mà, i algun cop em despertava encara mig vestida, sobre el llit, i m'havia d'afanyar a presentar-me a la feina d'aleshores sobria y bien peinada. Encara vam estar junts una temporada més, en un local molt polivalent i amb un actor honestament reconvertit a professor que semblava escapat de les làmines de dibuix d'Egon Schiele. (S'ho va currar molt, i si no t'ho havia dit, moltes gràcies, Fran). Aquest text de Maggie, la gata calenta sobre el teulat, va ser un regal enverinat i una píndola daurada per despertar la fera dormida, inhibida, esterilitzada químicament que a vegades dorm aquí dins la biblioteca.

Margaret.- Siempre creí que los hombres que bebían se estropeaban, pero es evidente que me equivocaba. Tú eres el único bebedor que conozco a quien la bebida no ha llenado de grasa. Aunque eso le pasa a todo el mundo tarde o temprano. El mismo Skipper empezaba ya a... (Se interrumpe.) Perdona. Siempre acabo poniendo el dedo en la llaga... Ojalá dejaras de ser atractivo. El martirio de Santa Maggie sería mucho más soportable. Pero no tendré esa suerte. Hasta me parece que estás más guapo desde que empezaste a beber.

Lo que sí has tenido siempre es ese aire de indiferencia, como si jugaras sin que te importase ganar o perder. Y ahora que has perdido... Bueno, no. No has perdido. Ahora que has dejado de jugar, tienes ese extraño encanto que sólo se da en algunos ancianos o en algunos enfermos incurables: el encanto de los derrotados... Una actitud tan fría, tan fría, tan envidiablemente fría...  Eras un amante maravilloso... ¡Era tan hermoso acostarse contigo! Más que nada, porque parecía darte lo mismo. ¿Me equivoco? Jamás el menor asomo de ansiedad. Lo hacías siempre con facilidad, lentamente, con una confianza absoluta y una calma perfecta. Parecía más bien como si abrieses la puerta para dejar pasar a una señora o la ayudaras a sentarse a la mesa; nada que ver con el deseo. Tu indiferencia te volvía maravilloso para el amor... ¿Extraño? Pero cierto... ¿Sabes? Si creyera que nunca, nunca, nunca volveríamos a hacer el amor... bajaría a la cocina, buscaría el cuchillo más largo y más afilado y me lo clavaría directamente en el corazón. ¡Te lo juro que lo haría! Pero yo no tengo el encanto de los derrotados, yo no he tirado la toalla, yo sigo jugando y quiero ganar.

Tennesse Williams, La gata sobre el tejado de zinc caliente

Llegenda del cavaller de la rosa - 2013

Hi havia una vegada, en un regne molt i molt llunyà, una princesa singular. 

La princesa sabia, des de molt petita, quin era el destí de les princeses: rebre una educació adequada per arribar a ser la muller d'un príncep, preferentment poderós i adinerat, i si pogués ser, amb un cert atractiu físic, o com a mínim una manca de repulsió, que potenciés el tema dels deures conjugals i la perpetuació dels llinatges. Preparant-se per al seu destí, la princesa havia tingut una educació acurada, fins i tot superior a la d'algunes princeses, vista la seva mitjanament desperta intel·ligència i les seves ganes compulsives de conèixer. Tot esperant el príncep en qüestió, la princesa vivia una vida consentida i bastant regalada, alimentant la seva fantasia amb llibres de cavalleria.

La princesa era la gran de quatre germanes, totes noies, cosa que suposava un gran maldecap per al rei i la reina, que havien de seleccionar molt bé les aliances matrimonials per deixar en bones mans no només les seves estimades filles, sinó el destí del seu regne. Després de molts emissaris i algunes informacions privilegiades d'espies ben pagats, el rei i la reina van començar les negociacions per prometre la seva filla gran a un príncep que semblava tenir tots els dons: poder, patrimoni, joventut, bona planta, i fins i tot algunes interessants condecoracions militars i coneixements de les més variades disciplines del saber humà. Quan van saber que el príncep havia escrit les cròniques dels seus avantpassats en un perfecte llatí que li havia valgut el reconeixement de l'emperador, van pensar que era el candidat ideal per a la seva filla. O al revés, que aquella filla somiadora i que no es desenganxava dels llibres podia ser una bona candidata per a un príncep de tan alta posició i sonats mèrits.

En aquelles converses estaven, i s'havia procedit a l'enviament de retrats per tal que els futurs promesos es comencessin a conèixer de vista, quan un perill terrible i insospitat va presentar-se a la porta del regne: una criatura monstruosa en forma de drac, ferotge i pestilent. 

El minvat exèrcit del rei va lluitar valentament i van aconseguir foragitar el drac. Van haver de lamentar baixes, i el rei mateix va resultar ferit, però van poder celebrar també la victòria. No obstant, aquell atac va posar de manifest la necessitat de trobar aliances amb altres regnes. El príncep quasi-promès de la princesa no va comparèixer fins que la batalla va ser acabada, presentant unes disculpes molt florides per la seva tardança, lloant el valor dels soldats que havien lluitat, i besant la mà de la seva quasi-promesa, que en aquell moment enfollia d'amor sospirant pel moment que llur compromís seria efectiu.

No havien passat ni deu llunes, i el reialme amb prou feines s'havia refet de l'assalt del drac, quan una nit va tornar a sentir-se en l'aire el ferum de la bèstia, que s'acostava altre cop a atacar. El rei, a les portes de la mort, no va poder prendre el comandament, i les ordres es demoraven i no es prenien resolucions. La reina i les seves filles, tancades a la cambra on el rei agonitzava, veien a la llunyania les flames del drac, i es desesperaven d'impotència i de dolor. Els senescals no donaven ordres, els capitans no les rebien, i l'exèrcit no estava en formació ni es defensava adequadament el castell. Es van enviar emissaris demanant ajuda als regnes més propers, inclòs el del príncep, que va tornar amb la resposta que no podia atendre les seves demandes car havia d'acudir a Roma a presentar els seus respectes al nou Summe Pontífex i a la seva cúria, així com el nou llibre de cròniques del seu reialme, però que ja faria arribar-ne un exemplar al rei, amb respectes a la princesa.

La princesa va trencar tota la vaixella de l'aixovar que s'havia anat preparant, en sentir el contingut de la missiva. Va baixar a la sala d'armes a amagar-se perquè ningú la pogués veure plorar, i enmig del seu desesper, va veure la filera d'armadures i d'espases, com soldats que estiguessin esperant ordres del rei, que ja no podia donar-ne ni al seu pobre cos, a punt d'abandonar-lo. La princesa va respirar fons, va eixugar-se les llàgrimes, i va  empunyar una espasa, sospesant-la amb un parell de gestos. Va trobar la seva nova i sorprenent imatge en un mirall de la sala. I va pensar, rescatant una frase d'un llibre estrany, que ningú havia sabut explicar-li:

"Qui lluita pot perdre, qui no lluita està perdut"

I la princesa va recordar com el seu pare feia de rei, de cabdill dels exèrcits, de governant del seu poble. Ara li tocava a ella, encara que ningú l'hagués investida formalment. Però sentia que tot era a les seves mans, i que era l'hora de sortir de la comoditat dels somnis de princesa i posar a la pràctica tot el que havia après dels llibres, i dels pares, i de les converses amb els savis. Va sortir a fora el pati d'armes, i va manar que reunissin l'exèrcit, i va fer formar els capitans, i va manar que es fes recapte de provisions per si calgués afrontar un setge, i escoltant els consells dels més experimentats, va tranquil·litzar qui tenia por i va encoratjar a tothom a lluitar contra l'amenaça del drac.

La princesa i el seu migrat exèrcit van plantar cara al drac una vegada més, tots junts amb coratge, i van salvar-se.

Per a la princesa no només va ser una victòria contra un drac pudent de quatre metres d'alt: va ser una victòria contra les seves pors i les seves renúncies, que va posar-li a les mans les regnes del seu destí i ja mai més les va deixar anar, conduïnt la seva gent cap a la prosperitat, el benestar i la justícia, durant anys i anys, essent una reina molt estimada.

I si aquesta història no ens ha arribat fins ara als nostres dies és perquè el príncep cronista, desaïrat en veure's no imprescindible per a vèncer un drac, va explicar a la seva llegenda àuria del cavaller de la rosa una versió una mica esbiaixada, manipulada i subjectiva, que els darrers estudis historiogràfics sobre la matèria estan deixant en evidència i qüestionant en tots els seus aspectes.

 

Cry me a river

Temia haver-lo plorat com per omplir els quatre rius del Paradís, 
però les llàgrimes van arribar al nivell del cabal ecològic del Ter i prou. 

fantàstic regal de @post_uit

El conte de la lletera - revisited 2013

Hi havia una vegada una noia molt simpàtica, enjogassada i fantasiosa que treballava com a recepcionista en una empresa de serveis d'enginyeria civil, arquitectura, urbanisme i medi ambient. Es pot dir que era la persona més simpàtica, enjogassada i fantasiosa de l'oficina -d'altra banda, no era gaire difícil arribar a ser-ho, ja que la gent de l'empresa tendia a ser seriosa, realista i un punt entre monàstica, ascètica i domèstica.

Una de les funcions no descrites a la valoració del seu lloc de treball era la logística de compres diverses que no estiguessin dins els treballs habituals de la feina. Així, li tocava anar a comprar brics de llet per a la cafetera de l'oficina, ja que havien canviat la indigerible màquina de vending per una elegant cafetera de càpsules, amb la qual cosa el consum de cafè i de llet es va anar disparant progressivament perquè el cafè de l'oficina havia arribat a ser molt millor que el de qualsevol cafeteria en cent metres a la rodona.

De tant cansar-se pujant brics de llet va començar a imaginar alguna solució per estalviar-se aquesta tasca tan pesada. Cada cop la llet s'acabava abans, fins que un dia va dir: "Més valdria tenir una vaca!"

Un dia que estava a la terrassa del sobreàtic de l'oficina, un envejable espai a l'aire lliure com un pulmó a la gran ciutat, envoltat de geranis, ficus i potus, es va començar a imaginar una vaca pasturant allà. Hi tindria espai de sobres. Caldria posar-li una mica de farratge i procurar netejar cada dia el terra, amb una manguera a pressió, com havia vist a la granja aquella dels iogurts un cop que hi havia anat de visita amb els nebots. Caldria també munyir-la cada dia, perquè les vaques no entenen si és dilluns, diumenge o Diada del Treball. Això segurament ho podria assumir ella, de dilluns a divendres, i llogar una persona que se'n cuidés els caps de setmana i festius. Així també crearien ocupació. La llet que donaria la vaca seria suficient per proveir l'oficina, i l'excedent es podria vendre, bé a les altres empreses de l'edifici, bé a una empresa distribuidora interessada en producció alimentària de proximitat, ara que es començava a parlar tant del kilòmetre zero i tal. O sinó, què caram, intentar la venta directa al consumidor! El barri on estaven ubicats no tenia lleteries des de feia ben bé setanta anys, però si se'n tornés a instal·lar una, serien portada del Time Out i sortirien com a exemple de bones pràctiques als programes d'economia i de consum de ràdio i televisió, sense cap mena de dubte. També va pensar en com vendre el projecte al director de compres, director de personal, i si calgués, gerència. Caldria començar a pensar en ingressos atípics ara que l'enginyeria civil, l'arquitectura, l'urbanisme i el medi ambient en general estaven en un moment d'inflexió -per no dir de caiguda lliure. Va imaginar la vaca passejant entre les taules amb ordinadors i plotters, guanyant-se l'afecte del personal i aconseguint crear un ambient més distès i amable.

Estava tan entusiasmada amb la idea de la vaca que viuria al sobreàtic de l'oficina i donaria llet per al cafè no només del personal de l'oficina, sinó de tot l'edifici i dels hipsters del barri, amb especial cura de la proximitat i del medi ambient, que no va veure l'escaló enutjós que sempre la feia entrebancar. El resultat va ser un trencament de lligaments de pronòstic complicat, que va acabar complicant-se més amb un burofax que, aprofitant la darrera reforma laboral, anunciava que prescindien dels seus serveis i donaven per rescindida la relació laboral amb la simpàtica i enjogassada noia que somiava tenir una vaca a l'oficina mentre anava a comprar brics de llet.