ma solitude

S'havia preparat per a un doble o res: triomf i glòria, o fracàs. Vés i fes que parlin de tu. Bé o malament, l'important és que en parlin.

I ara es trobava que s'havia d'enfrontar a una rival que no comptava. 

La indiferència.

Havia llegit als llibres i li havien dit tots els mestres que allò oposat a l'amor era l'odi. Així ho recitava cada matí: que on hi hagi odi, hi posi pau.

I s'havia preparat per a enfrontar-se a l'odi i rebre l'amor. Lluitar, i arribar a merèixer de retirar-se la cuirassa per poder abraçar i sentir, i saber-se-la posar a temps per esquivar una punyalada. No havia estat fàcil, però creia que s'havia preparat per a tot el que pogués venir.

Però no, havia arribat la indiferència, que s'estava manifestant amb una força insòlita els darrers temps, i per a la qual no tenia antídot. S'havia entrenat per esquivar els cops, fins i tot reconèixer els atacs amb traïdoria o sorpresa. Però com podia combatre contra un enemic que evitava obertament l'enfrontament cos a cos, que tenia com a estratègia el silenci i el deixar passar el temps fins que l'altre desistís per cansament? 
I no podia evitar-la, perquè la indiferència sempre acabava fent-se present, i tenia la seva força precisament en ser allà i no dir res, no mirar, no jutjar, no criticar ni tenir una paraula amable. La indiferència sempre acabava agafant un lloc a les reunions, i amb intel·ligència maligna, es feia un lloc en l'actitud dels qui l'envoltaven fins a dominar la seva mirada, cada cop més buida. 

Un mestre li havia parlat un cop de "la bella indiferència", com a actitud per aïllar-se del que provoca dolor. Li va semblar una expressió poc encertada, perquè no podia ser mai bella aquella dama freda, de llavis prims i rictus fred, que evita fer un somriure de complicitat, que talla els fils de la conversa, que allà on trepitja no torna a crèixer l'esplendor de l'amistat, l'afecte i la força aquella que fa girar el Sol i les estrelles.

L'oposat a l'amor no era l'odi, va entendre. És la indiferència. 

El perquè de tot plegat (II)

Quan estava donant voltes a això del blog, de si publico poc o gens, de si les coses de què parlo interessen o no, de si tot plegat té sentit... vaig trobar aquesta oportuna entrada de la gran Molinos, que escriu al seu propi blog Cosas que (me) pasan i a l'imprescindible Una docena de...

FALSA MÍSTICA BLOGUERA

...i no em va fer falta trobar més explicacions. Ja tornaré a gaudir, ja tornaré a trobar històries que m'agraden per explicar, ja processaré el que ha estat aquest estiu i en faré croquetes nòrdiques o alguna cosa...

PAU - post enllaçat per la independència

Ho sento, ho sento... més d'un mes sense dir res, i em desperto la vígilia de la Diada amb el compromís adquirit de participar a la  Cadena de Blogs enllaçats per la Independència.

Com que la inspiració escriptora encara no m'ha tornat del llarg estiu, m'acullo al comodí d'un vídeo que ara ja és molt conegut, però que em va fer plorar el primer cop que el vaig veure: el discurs de Pau Casals davant la ONU l'any 1971, agraïnt la concessió de la Medalla per la Pau. El genial músic parla amb amor de Catalunya i de la pau al món, i esmenta les Assemblees de Pau i Treva que, en el llunyà segle XI,  van donar lloc a una de les primeres formes de parlamentarisme del món medieval.

En un mateix vídeo de menys de dos minuts, moltes de les meves passions juntes: la música i Pau Casals, Catalunya, la història, el pacifisme i el ferm desig de no oblidar les lliçons del passat per afrontar el futur. 

I l'agraïment a tots els que han lluitat, com Pau Casals -que va silenciar el seu magnífic instrument, estroncant d'alguna manera la seva brillant carrera, pel compromís amb la democràcia, el seu país i contra la dictadura-, per tal que seguim existint com a poble.

Per seguir aquesta cadena virtual, podeu fer CLIC AQUÍ i anireu al blog-baula 207, FITA.

Divertimento per trio

Il divertimento per violino, viola e violoncello in mi bemolle maggiore (K. 563) è un trio per archi composto da Wolfgang Amadeus Mozart nel 1788, anno nel quale ha completato le sue ultime tre sinfonie e il concerto dell'incoronazione. È l'unico trio originale per violino, viola e violoncello composto da Mozart ed è differente rispetto agli altri divertimenti dello stesso autore.




S'esgoten els adjectius per a aquesta triomfal gira del Quartet K. Quan s'acaben els aplaudiments i es tanquen els llums de la magnífica sala de la Musikverein, els quatre membres fan el ritual que tanca cada concert. Si abans de començar es concentren plegats, sincronitzant la respiració, ara fan xocar els arquets a l'aire, deixen els instruments, i fan una pila amb les mans. Si a més, el concert ha estat especialment rodó i memorable com aquestm, que serveix de cloenda de la gira europea, el Concertino els abraça un a un amb el mateix nervi que dirigeix les entrades: al Violino, reconcentrat darrera les ulleres schubertianes; a la Viola, la irlandesa que toca l'instrument que duu el seu mateix nom, i al Cello, d'humanitat desbordant i terrenal com el seu instrument.

En aquesta ocasió, el Musikverein té un camerino per a cada músic, i per tant cadascun es desvesteix i es relaxa a la seva manera, sense exposar-se als altres per una vegada. Viola s'observa al mirall: avui està radiant com ho ha estat, rarament, el so del seu instrument. Aquest refotut Mozart, transparent com els seus pensaments, ha brillat. Com pot haver existit algú tan refotudament genial, es pregunta sovint? Viola dóna gràcies que Mozart i ella no fossin contemporanis. La seva debilitat pels homes genials i excèntrics l'hauria fet caure de quatre potes davant l'escatològic Wolfgang Amadeus.

Quan Viola surt del camerino, troba una nota de Concertino i Cello: estan al bar del davant de la sala de concerts. Violino ja se n'ha anat cap a l'hotel, per variar: mai s'afegeix als saraus postconcertístics. Viola demana una cervesa i veu els dos companys molt reconcentrats. Ja porten dues cerveses i la conversa és una mica críptica. Com sempre, la condueix Concertino, i Cello fa petites intervencions, mentre segueix el fil de la conversa. Com a l'escenari. Viola escolta i fa una segona veu amb el Cello, a la vegada que xerra i xerra Concertino. Aquesta nit, però, sent que la mirada de Cello se li posa al damunt amb una força diferent. També abans a l'escenari, el so del seu violoncel ha sonat més sensual i profund que altres cops. Viola ha pensat que realment Cello tenia el dia inspirat. Fa temps que s'havia prohibit de tenir-hi més pensaments, per no complicar les coses amb el grup, però qui atura la ment després d'una gira intensa i exigent...?

Concertino mai s'ha mostrat gelós però sí controlador, amb els afectes de Viola. Fa molt temps... Viola fa veure que no se'n recorda. Es van retrobar i Concertino va arriscar molt comptant amb ella per al Quartet K, perquè, darrera aquells ulls tímids i aquella cabellera de foc, és la millor violista del moment. I és disciplinada, treballadora, i té bon caràcter. Si creiés una mica més en ella... bé, si creiés una mica més en ella no seria violista, no s'hagués abocat a un instrument secundari i ingrat de tocar.

I aquesta nit, la conversa s'enfila com per una teranyina, parlant de fracassos que van fer renéixer de les cendres, i dels errors que es lamenten més haver deixat de cometre que no pas d'haver fet. Viola s'acosta a Cello, poc a poc, com una aranya, però Concertino no cedeix posicions. Cello es deixa acaronar pels ulls de Viola, i continua donant l'atenció a Concertino, que està desencadenat amb la seva vehement conversa. Cello llegeix clarivident les intencions de Viola i llegeix amb intenció els propòsits de Concertino. Cap dels tres es vol aixecar primer de taula. Després d'haver tocat tots els pals, des de les experiències laborals passades fins a les pràctiques de regressió hipnòtica, passant pels viatges i les ruptures sentimentals, Viola no veu el moment d'atacar, tensa, com si encara tingués l'arquet a la mà. Concertino, em donaràs l'entrada quan fotaràs el camp a dormir, pensa.

Finalment l'amo del bar avisa que estan per tancar i s'aixequen tots tres, ennuvolats entre aromes de cervesa. Cello agafa pel braç Viola, que amb els talons no aguanta gaire bé l'equilibri. Viola perd encara més l'equilibri buscant refugi als seus braços. Aleshores Concertino remuga, compte amb les dones de gel, sota la pell amaguen un volcà. I Viola se'l mira sense saber què hi ha sota aquells ulls incapaços de parar quiets, aquell cap hiperactiu i genial que la desficiava i que ja havia oblidat. Viola s'agafa a Cello, però aquest no fa cap gest per endur-se-la d'allà: sembla que vol seguir la conversa de Concertino, què vols dir, és un volcà? i Viola sent com ells dos parlen d'ella com si no hi fos, d'una manera que mai s'havia pensat, que li desperta una violència estranya però que la fa romandre allà.

El que passa a continuació a l'habitació de l'hotel és una nova proposta d'execució dels divertimentos mozartians per a trio, a la recerca de noves sonoritats sobre pells amb timbres diferents, on la viola té un paper molt més destacat i receptiu que en altres pàgines musicals, vibrant per nous canals inèdits fins llavors dins la història de la música, i on el concertino i el cello aconsegueixen, cadascun dins el seu registre, la projecció singular dels propis designis i voluntats, en una sincronia remarcable i sense perdre ni un poc del seu respectiu vigor i fortalesa. Amb repetició i coda final, i bisos a demanda. Memorable.

(aplaudiments)