Lluny de Nuuk

Tot ha canviat des que vaig tornar. Els pantalons no reconeixen les meves cames, les sabates no s’avenen amb els meus peus, els sostenidors no caben als meus pits, les samarretes amb prou feines passen pel coll i les espatlles. No havia vist mai abans vetes de color verd en els meus ulls, i em passo i repasso la mà pels cabells, estranyament llargs i forts. Els meus passos i gestos són diferents, més àgils i decidits que abans, i em sento més forta fins quan pujo i baixo les escales del metro. 

Començo a pensar que allò que va passar a l’aeroport de Nuuk no va ser només una confusió de passaports.

ma solitude

S'havia preparat per a un doble o res: triomf i glòria, o fracàs. Vés i fes que parlin de tu. Bé o malament, l'important és que en parlin.

I ara es trobava que s'havia d'enfrontar a una rival que no comptava. 

La indiferència.

Havia llegit als llibres i li havien dit tots els mestres que allò oposat a l'amor era l'odi. Així ho recitava cada matí: que on hi hagi odi, hi posi pau.

I s'havia preparat per a enfrontar-se a l'odi i rebre l'amor. Lluitar, i arribar a merèixer de retirar-se la cuirassa per poder abraçar i sentir, i saber-se-la posar a temps per esquivar una punyalada. No havia estat fàcil, però creia que s'havia preparat per a tot el que pogués venir.

Però no, havia arribat la indiferència, que s'estava manifestant amb una força insòlita els darrers temps, i per a la qual no tenia antídot. S'havia entrenat per esquivar els cops, fins i tot reconèixer els atacs amb traïdoria o sorpresa. Però com podia combatre contra un enemic que evitava obertament l'enfrontament cos a cos, que tenia com a estratègia el silenci i el deixar passar el temps fins que l'altre desistís per cansament? 
I no podia evitar-la, perquè la indiferència sempre acabava fent-se present, i tenia la seva força precisament en ser allà i no dir res, no mirar, no jutjar, no criticar ni tenir una paraula amable. La indiferència sempre acabava agafant un lloc a les reunions, i amb intel·ligència maligna, es feia un lloc en l'actitud dels qui l'envoltaven fins a dominar la seva mirada, cada cop més buida. 

Un mestre li havia parlat un cop de "la bella indiferència", com a actitud per aïllar-se del que provoca dolor. Li va semblar una expressió poc encertada, perquè no podia ser mai bella aquella dama freda, de llavis prims i rictus fred, que evita fer un somriure de complicitat, que talla els fils de la conversa, que allà on trepitja no torna a crèixer l'esplendor de l'amistat, l'afecte i la força aquella que fa girar el Sol i les estrelles.

L'oposat a l'amor no era l'odi, va entendre. És la indiferència. 

El perquè de tot plegat (II)

Quan estava donant voltes a això del blog, de si publico poc o gens, de si les coses de què parlo interessen o no, de si tot plegat té sentit... vaig trobar aquesta oportuna entrada de la gran Molinos, que escriu al seu propi blog Cosas que (me) pasan i a l'imprescindible Una docena de...

FALSA MÍSTICA BLOGUERA

...i no em va fer falta trobar més explicacions. Ja tornaré a gaudir, ja tornaré a trobar històries que m'agraden per explicar, ja processaré el que ha estat aquest estiu i en faré croquetes nòrdiques o alguna cosa...

PAU - post enllaçat per la independència

Ho sento, ho sento... més d'un mes sense dir res, i em desperto la vígilia de la Diada amb el compromís adquirit de participar a la  Cadena de Blogs enllaçats per la Independència.

Com que la inspiració escriptora encara no m'ha tornat del llarg estiu, m'acullo al comodí d'un vídeo que ara ja és molt conegut, però que em va fer plorar el primer cop que el vaig veure: el discurs de Pau Casals davant la ONU l'any 1971, agraïnt la concessió de la Medalla per la Pau. El genial músic parla amb amor de Catalunya i de la pau al món, i esmenta les Assemblees de Pau i Treva que, en el llunyà segle XI,  van donar lloc a una de les primeres formes de parlamentarisme del món medieval.

En un mateix vídeo de menys de dos minuts, moltes de les meves passions juntes: la música i Pau Casals, Catalunya, la història, el pacifisme i el ferm desig de no oblidar les lliçons del passat per afrontar el futur. 

I l'agraïment a tots els que han lluitat, com Pau Casals -que va silenciar el seu magnífic instrument, estroncant d'alguna manera la seva brillant carrera, pel compromís amb la democràcia, el seu país i contra la dictadura-, per tal que seguim existint com a poble.

Per seguir aquesta cadena virtual, podeu fer CLIC AQUÍ i anireu al blog-baula 207, FITA.