O magnum mysterium

Requiem aeternum dona eis, Domine,
et Lux perpetua luceat eis,
cum Sanctus tuis in aeternum,
quia pius es.

El mestre Claudio Abbado, fill de Bologna, dirigeix el Rèquiem de Mozart als seus vuitanta-dos anys, plens de saviesa i de gust musical. Havent-se enfrontat a una duríssima malaltia, els darrers anys s'esforça a fundar noves formacions musicals, apostant pels talents joves per tal de transmetre el seu llegat.

El Festival de Luzerna, a Suïssa, és una mostra de la seva incansable activitat.

En aquesta rigorosa, emotiva interpretació del Rèquiem mozartià, deixa una lliçó: la necessitat del recolliment i del silenci en finalitzar una obra, contenint la cridòria dels aplaudiments, aprofundeix en el que hauria de ser una interpretació musical: la comunió total entre músics i públic.

La música també és silenci. El magne misteri.

La magdalena de Proust

"En el mismo instante en que ese sorbo de té mezclado con sabor a pastel tocó mi paladar (…) el recuerdo se hizo presente (…) Era el mismo sabor de aquella magdalena que mi tía me daba los sábados por la mañana. Tan pronto como reconocí los sabores de aquella magdalena (…) apareció la casa gris y su fachada, y con la casa la ciudad, la plaza a la que se me enviaba antes del mediodía, las calles…".

Marcel Proust, Por el camino de Swann (En busca del tiempo perdido)


El dinar s'estava desenvolupant agradablement. Servei discret, amable i eficient. Temps entre cuina i sala ben coordinats. Presentació impecable, des de la vaixella a les salses. Qualitat, sabor, color. Però a aquell banquet en diversos actes li faltava l'ària central que el fes memorable. I va venir, discretament, amb l'avant-penúltim plat. Uramaki i nigiri. El cambrer va recomanar menjar-los de dreta a esquerra, de menys intensitat a major sabor.

Algú va començar pel revés i va dir, amb un punt de tristor, que certament, després del nigiri d'anguila tot tenia menys gust. Un altre va posar tal cara de sorpresa en tastar el darrer, cridant l'atenció absoluta dels altres comensals, que van treure la càmera de fotos per retratar la seva expressió euforitzada.

La bibliotecària observava totes aquestes reaccions sense dir res. Ella, que amb els anys s'havia fet experta en silencis, va degustar les tres primeres peces calladament, assaborint la comunió de textures de cadascuna. Delicioses.

Va fer una pausa i va preparar-se per la darrera peça, el nigiri d'anguila, que havia merescut els elogis dels altres companys. Va entomar amb els bastons cap a dins la boca. I allà va esdevenir-se una simfonia de sabors que anaven del salat al dolç passant per unes ratlles d'amargor, tot dins una multicapa de textures: l'anguila gelatinosa, lliscant; les puntes caramel·litzades, endurides just poc més d'un mil·límetre cada vora; l'arròs de la base, en el seu just punt de cocció i condimentació en vinagre, compactat, donant suport i sentit al peix.
Quin sabor era aquell? El d'una felicitat passada. Tan aviat com el va reconèixer, va tancar els ulls i es va veure, de petita, fent el tràfec a la cuina de casa seva, tastant un flam, d'aquells que es fan al bany maria en recipients individuals, que havia preparat la seva mare i havia deixat sobre el pedrís refredant. Recorda que allò ho havia cuinat la seva mare per ella i per la seva família, amb l'amor que només espera que se sentin a gust i saciats de menjar, encara que mai se'n recordin de dir si era bo, i que bo que era el flam que has cuinat mare, que mai t'ho dèiem.

I es veia a si mateixa sortir corrents de la cuina, per haver tastat el flam abans no es refredés, sabent que no ho podia fer perquè li faria mal la panxa. I contenta de menjar flams casolans de la mare, que eren un postre que es feia per fer festa, no només per alimentar, sinó per fer feliços els altres i donar gust als llaminers de la casa.

Un record de felicitat li va omplir la volta del paladar, fregant-li les papil·les durant els dotze segons i mig que va retenir el nigiri dins la boca. Després, en empassar-lo, un estrany nus d'enyorança va provocar-li un parell de llàgrimes. En silenci, va tancar els ulls, contenint-se i implosionant per dins tot l'amor amb què cuinava sempre la mare.
 

epitafio

A Juan Gelmán, D.E.P.

El poeta argentí de la mirada trista i la lluita en els versos, que va veure endur-se la seva família per la dictadura, i va retrobar, anys després, la seva néta robada.

Nota I

te nombraré veces y veces.
me acostaré con vos noche y día.
noches y días con vos.
me ensuciaré cogiendo con tu sombra.
te mostraré mi rabioso corazón.
te pisaré loco de furia.
te mataré los pedacitos.
te mataré uno con paco.
otro lo mato con rodolfo.
con haroldo te mato un pedacito más.
te mataré con mi hijo en la mano.
voy a venir con diana y te mataré.
voy a venir con jote y te mataré.
te voy a matar, derrota.
nunca me faltará un rostro amado para
matarte otra vez.
vivo o muerto/un rostro amado.
hasta que mueras
dolida como estás/ya lo sé.
te voy a matar/yo
te voy a matar.

Límites

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí la sed,
hasta aquí el agua?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el aire,
hasta aquí el fuego?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el amor,
hasta aquí el odio?

¿Quién dijo alguna vez: hasta aquí el hombre,
hasta aquí no?

Sólo la esperanza tiene las rodillas nítidas.
Sangran.

Ausencia de amor

Cómo será pregunto.
Cómo será tocarte a mi costado.
Ando de loco por el aire
que ando que no ando.

Cómo será acostarme
en tu país de pechos tan lejano.
Ando de pobre cristo a tu recuerdo
clavado, reclavado.

Será ya como sea.
Tal vez me estalle el cuerpo todo lo que he esperado.
Me comerás entonces dulcemente
pedazo por pedazo.

Seré lo que debiera.
Tu pie. Tu mano.

Epitafio 

Un pájaro vivía en mí.
Una flor viajaba en mi sangre.
Mi corazón era un violín. 
Quise o no quise. Pero a veces 
me quisieron. También a mí
me alegraban: la primavera,
las manos juntas, lo feliz. 

¡Digo que el hombre debe serlo!
Aquí yace un pájaro.
Una flor.
Un violín.

 

La lista de la compra

Amb les presses del Nadal, va confondre els papers i va entregar al carnisser la llista que no tocava. Amb el llapis darrera la orella, va prendre nota dels propòsits de la clienta, i va afegir-hi uns quants palpissos, mitja dotzena de costelles, una pilota per l'olla de la nit de Nadal i el pollastre per rostir i fer canelons per Sant Esteve.


PROPÒSITS D'ANY NOU

1.  Aprendre a fer PA. Potser ara s'ha posat de moda i sembla una frivolitat, però enmig de tants llocs que venen masses precongelades, poder gaudir d'un aliment bàsic fet amb les pròpies mans és una cosa així com AMOR.

www.rusttica.com

2. Tornar a fer MÚSICA. Amb les mans, amb un instrument (nou?), amb la veu... no només amb la oïda, passivament. Encara que al principi sigui dur, com reaprendre a caminar, tens la força. Busca un espai on crear.

blocs.xtec.cat

3. CARPE DIEM, CARPE DIEM. El temps passa fugaç i cada dia és una oportunitat que no torna. No en fas res de donar voltes als problemes de feina, de casa, del que sigui que et ronden pel cap. Tens una solució? Actua. No hi veus solució? No perdis el temps pensant-hi. Acció, acció, que aquest sigui el teu lema.

whyleadnow.com

4. Evitar les converses, els ambients i les persones TÒXIQUES. No hi ha res a aprendre d'aquests, només contaminar-se i empassar-se el seu verí. Ningú té la veritat absoluta, només són opinions, discutibles i contrastables.

www.324.cat

 

 

5. Com cada any, i sempre que em sigui possible, VIATJAR a un lloc que no conegui d'abans i permetre'm de meravellar-me amb la bellesa del món. La de l'entorn i la humana.

gencat.cat

 

 6. La lliçó d'aquests darrers anys una mica negres: saber el valor de les coses, administrar els diners i ESTALVIAR. Excepte en mostres d'afecte a la gent que m'estimo i que valen la pena.

7. NO TENIR POR D'ACTUAR, DE DEMANAR I DE PRENDRE EL QUE EM MEREIXO. Quan mirarem enrera, del que ens en penedirem segur és del que no hem fet.

www.revistaligera.com

 

8. PERDONAR i PERDONAR-ME. El passat ja està passat: vas fer-ho el millor que vas poder amb els recursos que tenies. El futur no ha arribat i el que tens a les mans és un regal: el PRESENT.

9. CUIDAR-ME. Tots els propòsits s'aconsegueixen amb salut. Et vas sorprendre el primer cop que vas llegir en algun lloc que el cos és un temple. Tu sempre tan cerebral, vas trobar que la connexió entre l'ànima i la carn no estava en cap llibre, estava en tu. Estima't. Dóna't bons moments per demostrar tot el que el teu cos pot fer. Alimenta'l. Mou-lo. No deixis que es rovelli, que es faci malbé, perquè no en tens cap altre i és per aquest cos que et mostres al món.

10. ACCIÓ, ACCIÓ, que aquest sigui el propòsit del 2014. Pots sortir fora de tu, d'aquesta closca de por, i mostrar-te, a la feina, amb els amics, amb la gent que encara no coneixes ni et coneixen, i desplegar el teu potencial de recursos, i crèixer. Fes-te el favor de ser feliç, i el camí cap als teus objectius de vida et serà més fàcil.