Kleenex

Se requieren pañuelos Kleenex, o en su caso, de cualquier otra marca que aguante emociones, para ver el final de una de las óperas más inspiradas de Puccini. Lo mejor, o lo peor del caso, es que un@ acude a ver La Bohème a propósito, con ganas de emocionarse, de llorar, de sentir en el espinazo este canto a la esperanza, al amor y a la muerte.

Y el respetable tiene el derecho de abuchear a Mimì, Rodolfo, Musetta y todos los demás, si no se consigue empapar uno o dos kleenex por acto, y especialmente al final del último.

Una gran versión a cargo de una pareja operística que fue también real y ya no más, Angela Gheorgiu y Roberto Alagna. Que se emocionen a gusto.

PATUFET

Hi havia una vegada un pare i una mare que vivien en una casa molt rebonica i tan plena de llum, de flors i de música, que li’n deien la Casa dels Cants. I aquest pare i aquesta mare van tenir un fill, tan petit tan petit, que encara que el padrí li posés el nom de Fèlix, tothom el coneixia com a Patufet.

En Patufet no aixecava un pam de terra però era molt i molt espavilat. De seguida amb el seu posat de bon nen va aprendre a entabanar la mare, la dida, la minyona, el cuiner, el majordom, el padrí i tot el personal i la família de la casa. Els demanava diners amb qualsevol excusa –“un dineret per un caramelet per en Patufet!”-, i com que els tenia a tots ben encisats, li deixaven anar els quartos amb aquella alegria. I què en feia en Patufet? No se’ls gastava pas, sinó que els anava guardant sota una col de l’hort de la casa, mentre cantava “Patim, patam, patum, homes i dones i mecenes del cap dret...”

I van anar passant els anys a la Casa dels Cants i el petit Patufet, que ja era un senyor que es feia dir Fèlix, va arribar a tenir tot el camp de cols ben cavat i sembrat de diners. Però no en tenia prou, de dinerets: va comprar el camp del costat i va seguir amb la seva dèria d’anar-hi portant diners mentre cantava la cançó del Patim, Patam, Patum.

Autora: Marta Montenegro

Un mal dia, però, en Patufet havia sortit a plantar diners sota una col i va passar un bou gros, molt gros, que havia deixat el treball dur i aspre del camp per una plaça guanyada meritòriament –hi havia posat la banya- a la fiscalia anticorrupció. El bou va veure tan bell camp de cols i, empès per la gana, va començar a menjar-se’n la més formosa, sense adonar-se’n que a sota hi havia en Patufet i uns quants feixos de bitllets de cinc-cents euros.

Ai quan es va saber que el bou s’havia menjat en Patufet! I que en Patufet havia anat manllevant els diners de la Casa dels Cants per enterrar-los al seu camp de cols! La bona societat del poble se’n va esgarrifar, i se’n va parlar durant dies i dies a plaça, però ningú va moure un dit perquè el bou fes un pet i sortís en Patufet, perquè de tots era ben sabut que la merda, amb perdó, els esquitxaria a tots. Tots van girar el cap i van mirar cap a una altra banda, mentre es reprenien els cants a la Casa com si res hagués passat.

I conte contat, conte acabat.

---

Potser aquest conte no, però molts d'altres, per a petits i grans, il·lustrats i representats, els podreu trobar el 27 de maig a la Fira del Conte de Medinyà. No us la perdeu!!!

Books

Ho voglio de te

El trobareu a la  Secció PS: pornografia sentimental, per als lectors i lectores sense ganes de subtileses, personatges creïbles ni trames originals.

Habitualment l'autor o autora té un sentit del romanticisme a la vida real inversament proporcional al que mostra als seus textos. En el sentit que va retratar  Jack Nicholson.

A la biblioteca no ens acaba de convèncer tenir llibres així de tòxics. Però preferim que la gent llegeixi, i que la vida mateixa s'encarregui de desmentir els arguments de Moccia i els porti cap a lectures més consistents.

 

p.d. El candau que vam penjar al Pont Milvio ha estat retirat per la brigada de neteja: he d'anar a l'Ajuntament a reclamar pel nostre desastrós final?  

Res, que per no tenir ganes, ja no em queden ganes ni de tu.