bons propòsits

Hola. Bon dia, bona tarda, bon vespre. Feia dies que no ens trobàvem per aquí, que no em deixava caure per aquí. Darrerament no llegeixo gaire, no escric gens, i a estones m'oblido de viure i només vaig fent. De tant en tant me n'adono i intento trepitjar més fort, abraçar més intensament, riure amb més ganes i somiar prenent nota per complir-ho.

Però per la resta, bé, gràcies. Amb aquella mica de por i aquella empenta a batzegades que els que em coneixeu sabeu que m'acompanya. També hi ha les ganes de fer bé les coses i de persistir, paraula màgica que se'm resisteix, com tants d'altres conceptes que ara no trauré per no enterbolir la nit ventosa d'avui.

Fa més o menys un any vaig publicar uns propòsits, com una llista de la compra. Em va anar bé de publicar-los per tenir-los més presents. Una tècnica mnemotècnica com una altra, com deixar post-its per la casa o fer-me un dibuix del que vull. També ho podria demanar als Reis, però són poc eficients. Sí, ho dic ben alt: els Reis Mags de l'Orient no m'han portat mai el que realment, realment volia. Un any van portar-me la punteta d'un somni que hauria d'haver començat en un pis vell i rònec, però només la punteta, la porta tancada i una única invitació. Quan vaig voler tornar a trucar la porta, el somni es va esvair però vaig estar dies i dies i mesos i mesos somiant-lo encara.

Ara ja no somio. Somio poc i ho oblido. Tot això que m'estalvio.


Anem als propòsits. Són diferents dels somnis i per això m'agraden, perquè puc fer alguna cosa per complir-los. L'any passat que estava així com molt espiritual i molt dallonses, vaig demanar:

1.  Aprendre a fer PA. Fet. Vaig conèixer un personatge que fa pa, i cuina de meravella, i fa alquímia amb el menjar, i va en bicicleta per Barcelona, i és bonic saber que existeix. Com és bonic saber que existeix algú que sap fer vi, i estimar la terra que ho fa possible. Bé, puc mantenir aquest propòsit per tal de gaudir del que es pot CREAR amb les mans.

2. Tornar a fer MÚSICA. Meec. Hi hauré de tornar. En vaig fer, de música, per uns amics que m'estimo, a l'estiu. Una vetllada preciosa, tot i les meves pors i inseguretats i dimonis tots conjurats sota el teclat per espatllar-m'ho. No ho van assolir del tot. A les fotos veig algú que toca el piano i pateix. Jo vull veure una persona que toca el piano i gaudeix. Ho hauré de tornar a intentar. Total, has de confiar: His eye is on the sparrow, ja ho saps.

3. CARPE DIEM, CARPE DIEM. Sí, sí, sí, i persisteixo, i ho reitero. Viure el moment, omplir els pulmons de l'aire del moment, sigui feliç o sigui trist o sigui pesat o sigui irrepetiblement intens o sigui tallant com un ganivet.


4. Evitar les converses, els ambients i les persones TÒXIQUES. Bastant menys intoxicació. Millor, gràcies. Encara que he de vigilar amb l'autoverí: sovint un és el pitjor enemic d'un mateix.

5. Com cada any, i sempre que em sigui possible, VIATJAR a un lloc que no conegui d'abans i permetre'm de meravellar-me amb la bellesa del món. Enguany m'he permès dos viatges bellíssims, a través del vi (Bordeus) i de la música (ruta Bach). I participar en un projecte europeu de bones pràctiques en l'educació que, tanmateix, té elements positius i sempre és una finestra oberta.

Bordeaux, the city not the film

6. La lliçó d'aquests darrers anys una mica negres: estalviar i valorar les coses. Persistirem aprenent a fer números i establint prioritats.


7. NO TENIR POR D'ACTUAR, DE DEMANAR I DE PRENDRE EL QUE EM MEREIXO. Vaig perdent aquesta por. Resolc situacions que temps enrere m'haguessin paralitzat. I aprenc a acollir el que arriba de nou. Sigui el que sigui.


8. PERDONAR i PERDONAR-ME. Quin aprenentatge tan alliberador.
 
9. CUIDAR-ME. Sí, i més que convé. 

10. ACCIÓ, ACCIÓ, que aquest sigui continuï essent el propòsit del 2014 2015. Pots sortir fora de tu, d'aquesta closca de por, i mostrar-te, a la feina, amb els amics, amb la gent que encara no coneixes ni et coneixen, i desplegar el teu potencial de recursos, i créixer. Fes-te el favor de ser feliç, i el camí cap als teus objectius de vida et serà més fàcil.

 Anna Amalia Bibliotek, Weimar (Alemanya) - siempre pensé que el Paraíso sería una biblioteca

Ben pensat, ara que els he tornat a repassar, els torno a prendre.

Millor 2015! Si pot ser, una mica més just, alegre, en moviment i esperançat!

A propòsit de Shakespeare

Nadie hubo en él; detrás de su rostro (que aun a través de las malas pinturas de la época no se parece a ningún otro) y de sus palabras, que eran copiosas, fantás­ticas y agitadas, no había más que un poco de frío, un sueño no soñado por alguien. 

Al principio creyó que todas las personas eran como él, pero la extrañeza de un compañero, con el que había empezado a comentar esa vacuidad, le reveló su error y le dejó sentir para siempre, que un individuo no debe diferir de su especie. Alguna vez pensó que en los libros hallaría remedio para su mal y así aprendió el poco latín y menos griego de que habla­ría un contemporáneo; después consideró que en el ejer­cicio de un rito elemental de la humanidad, bien podía estar lo que buscaba y se dejó iniciar por Anne Hathaway, durante una larga siesta de junio. A los veintitantos años fue a Londres. Instintivamente, ya se había adiestrado en el hábito de simular que era alguien, para que no se descubriera su condición de nadie; en Londres encontró la profesión a la que estaba predestinado, la del actor, que en un escenario juega a ser otro, ante un concurso de personas que juegan a tomarlo por aquel otro. Las tareas histriónicas le enseñaron una felicidad singular, acaso la primera que conoció; pero aclamado el último verso y retirado de la escena el último muerto, el odiado sabor de la irrealidad recaía sobre él. Dejaba de ser Ferrex o Tamerlán y volvía a ser nadie. Acosado, dio en imaginar otros héroes y otras fábulas trágicas. Así, mientras el cuerpo cumplía su destino de cuerpo, en lupanares y tabernas de Londres, el alma que lo habitaba era César, que desoye la admonición del augur, y Julieta, que aborrece a la alondra, y Macbeth, que conversa en el páramo con las brujas que también son las parcas. Nadie fue tantos hombres como aquel hombre, que a semejan­za del egipcio Proteo pudo agotar todas las apariencias del ser. A veces, dejó en algún recodo de la obra una confesión, seguro de que no la descifrarían; Ricardo a­firma que en su sola persona, hace el papel de muchos, y Yago dice con curiosas palabras "no soy lo que soy". La identidad fundamental del existir, soñar y representar le inspiró pasajes famosos.
 
Veinte años persistió en esa alucinación dirigida, pero una mañana le sobrecogieron el hastío y el horror de ser tantos reyes que mueren por la espada y tantos desdicha­dos amantes que convergen, divergen y melodiosamente agonizan. Aquel mismo día resolvió la venta de su teatro. Antes de una semana había regresado al pueblo natal, donde recuperó los árboles y el río de la niñez y no los vinculó a aquellos otros que había celebrado su musa, ilustres de alusión mitológica y de voces latinas. Tenía que ser alguien; fue un empresario retirado que ha hecho fortuna y a quien le interesan los préstamos, los litigios y la pequeña usura. En ese carácter dictó el árido testa­mento que conocemos, del que deliberadamente excluyó todo rasgo patético o literario. Solían visitar su retiro amigos de Londres, y él retomaba para ellos el papel de poeta.
 
La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueño estabas tú, que como yo eres muchos y nadie.

Jorge Luis Borges (El hacedor, 1960)

remember (I)

Impressions per a un esbós de les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona*

L'alè de tardor sura en l'aire. Capvespre. A mitja tarda, el cel, amb ressaca de dos dies de sol -aquell solet dolç de finals d'octubre, tebi com un encenall-, ha deixat anar un solemne ruixat damunt Girona. Potser els firaires hauran tancat les parades, tret d'alguna xurreria que s'hagi mantingut oberta estoicament, enmig de la deserció general. Els altres hauran cobert amb plàstics els enginys mecànics a dues-centes pessetes el viatge. Haurà estat cosa d'hora i mitja, però aquest vespre la catifa de fulles seques de la Devesa semblarà haver estat encerada com un parquet. La pluja haurà diluït en la grisor les llums cridaneres, vedettes en el fugaç Paral·lel de les fires. Els sons de megafonia se senten amb la sordina dels tolls de pluja. I  les diem-ne entranyables olors d'oli fregit dels xurros, i del bruc encès torrant castanyes, es barregen amb el de la terra humida, i s'enlaira i s'escampa, punyent i embogidor, engrescant gironins i forans a anar a la fira, ben viva.

A les pedres del meu Barri Vell, no els vingueu amb fires, ja. Viuen la festa d'altra manera, com fa sis o set segles, quan l'ambient era de sèu que cremava quan es feia fosc i la gargamella pròpia era tot el sistema de megafonia a disposició. Des de l'altra banda de l'Onyar, avui, el barri Vell mira la festa jove dels nous carrers, de la Devesa, del Passeig de la Copa; no pas amb recel medieval i obscur sinó amb el somriure dolç dels segles, com un avi sense dents, ben acotxat a la llotja secular. I benèvol, el barri permet instal·lar-se paradetes de quincalla per la Rambla, i la gent passeja que passejaràs per l'entramat de carrers gremials del Barri Vell, sota les voltes sempre ombrívoles -perquè la seva llum és gòtica. Quan vespreja, no em costaria d'imaginar haver vist un assaonador carregant les pells cap a dins el taller -que demà serà un altre dia-, o un jueu capcot i de pas llest enfilant les estretors del call. El Barri Vell es  permet encara alguna ballada de sardanes on l'entusiasme de la gent deixa penjades les notes pels til·lers de la Rambla, com senyeres brodades amb tenora. Hi ha teatre aquests dies de festa. Hi ha exposicions. Això sí, el Barri Vell es retira aviat. L'encarregat de la Fontana d'Or, que porta ulleres amables i una americana blau marí, aconsella a un senyor amb bigoti hitlerià que deixi els segells d'Isabel II per a un altre dia perquè és hora de tancar, mentre una parella busca les entrades en el vestíbul d'aire decimonònic del Teatre Municipal, mentre la campana de l'Ajuntament sona: "to-ca-tar-dans, to-ca-tar-dans".

I a la part nova... la nit és jove! La Devesa, ben empolainada per la nit. Potser la sessió de tarda no ha sortit rodona, però la nit serà un èxit: llum, música, festa! Passin, senyores i senyors! El Passeig de la Copa és com un estudiant de disset anys eterns, que ha muntat una barraca amb la classe de l'insti, el club esportiu o vés a saber. Porta mil peles -al límit de la butxaca escurada- per una canya i dos xupitos, i si en sobra, posarà gasolina a la moto. Ah, i les claus de casa, que a les cinc de la matinada -cap emboirat, veu esquerdada d'escridassar la penya enmig del xivarri de l'ambient, exaltat i jove...- és cruel fer soroll i trencar els sons engendrats sis hores abans.

L'endemà a les dotze del migdia, les campanes de Sant Feliu, agudes, de bateig, faran deixondir la ciutat amb ressaca -ai, ui. Farà un dia d'àngels. Cantarem missa ben solemne en honor del Sant Patró, el bisbe Narcís, que des de la imatge de la façana de la catedral ens beneeix i ens protegeix amb tarannà eclesiàstic de bon pastor.

Capvespre. L'alè de tardor sura en l'aire. Les campanes de la Catedral toquen les vuit, amb grandiloqüència de tones de metall. Pujant al campanar recordo la paüra de Fineta que escrivia Prudenci Bertrana, pujant per les escales de cargol sense cap trist replà. Com si palpés l'essència del sagrat a cada pedra nummulítica. Demà, nit de Difunts, els canonges morts entonaran el Dies Irae voltant pel claustre. JA he arribat a dalt. La Beneta encara ressona, com una onada gegantina de fosa. Passa vora meu l'eternitat, como responent al clam de les agulles gòtiques de Sant Feliu al cel... Per un moment copso la llum de les bambolines, el brogit de la megafonia, el somrís harmoniós de la cultura, la senyera de la tenora; ho fonc en el llençol blau foradat d'estels que es desplega damunt la muralla, espinada de gat secall... en faig una campana... i el vent de Tots Sants escampa el so immortal de la festa de Girona.

* Aquesta composició va veure la llum l'any 1993 i va obtenir el 1r premi de prosa dels Jocs Florals i Literaris de l'Ajuntament de Girona.

missing

No del tot, no...