Sturm und Drang

Ara que la pluja ha fet un recés 
i no em mullarà els papers que sempre perdo
aprofito per escriure i desitjar-te
i desitjar-te un bon Sant Jordi
i dir-te amb desfici que el millor que et pot passar
dins d'aquesta insípida realitat vegana de cada dia
és que el dia de sant Jordi t'agafi enamorat

i que la remor de papallones et porti voleiant
per damunt totes les rambles.

Que les malèfiques papallones t'encadenin
i et sentis presó, drac i presoner a la vegada
i et vulguis perdre per laberints de foc
fugint d'autors i signatures i horaris i propaganda.
Que les roses ja no et punxin 
perquè dus totes les espines clavades a l'ànima,
la ferida a punt de tornar a ser oberta
per cinquanta-tresena vegada.
Supurant, supurant amb aquella alegria
que et treu la son i t'embriaga
com una muntanya russa, on pressents que al final
t'espera l'esbirro putinià que enverinarà amb poloni
totes i cadascuna de les teves esperances.

Seràs princesa amb cuirassa i cavaller desemparat,
i drac desdentegat i rosa ferotge.
Plantaràs llavors de llibres al jardí que no tens
i en el teu cor esclataran els rosers de sang
i mentre duri el viatge de les endorfines tot serà blau.
T'alimentaràs de mirades que volen i no gosen prendre
i de versos decadents i de somnis de cassalla
i quan no quedi res ni enlloc on aferrar-se,
moriràs d'amor qualsevol matinada.

I diran quan et trobin: "Mira, un mort d'amor.
No en trobàvem cap des del 1964."

Bullets over Broadway

No m'ho pots demanar això. No em pots exigir que actuï com si res. No, no, de debò que no. Tu no ho saps, però si un dia algú tracta així la teva filla, de debò que no tindràs prou bales.

No. Tindràs. Prou. Bales.
 

Martius

Els auguris van dir que tres cops el déu de la guerra s'interposaria en el camí d'Hestia.

Al matí, com un déu fort i bell.

Al migdia, com un déu savi i cruel.

I al capvespre, com un déu fort, bell i savi, però també cruel.

silenci

Sis mesos de silenci. Va ser dir en veu alta que volia escriure, i les paraules se'm van escanyar dins la gola, dins la ment, a la punta dels dits.

Mentrestant he llegit poc, dispersament i malament. En tot l'estiu ni un llibre decent: en tenia un de pendent, sobre la història d'una dona islandesa... no vaig passar d'espigar-lo un dia, com acostumo a fer amb els llibres que no m'enganxen. Una història massa densa i massa dura per la calor i la mandra mental de l'agost.

He escoltat de gent que diu que escriu, que vol publicar, que està publicant, que ha publicat... i aquí sense veueta pròpia per dir que jo també, voldria fer-ho algun dia.

Amb l'escriure em passa com amb la música, em temo. Deliris que omplen la meva ment, els meus somnis, però no toquen a terra, no es fan carn, no es fan reals, de suor i llàgrimes.

Aquesta pantalla és un espai diminut i virtual de l'Univers, i tanmateix, hi puc dibuixar i posar lletra als meus somnis, les meves pors, els meus pensaments.

Davant les pors que em tenallen, el mantra constant de l'Univers: "Tot anirà bé". Ho deia la mare i ho deien les cascades d'Islàndia, ho deien els peus descalços dels peregrins que Caravaggio pintava a les esglèsies de Roma i m'ho han dit aquest estiu els núvols empordanesos i el cel sobre Berlín.

Prenc aire i confio un cop més. 

Die Himmel über Berlin