Creep

Interrompem la programació habitual per oferir-los uns moments musicals d'alta volada, una d'aquelles cançons més grans que la vida mateixa, que fan que mireu al mirall en un mal dia i us penseu, "sí, ets un bitxo raro, you're a creep, you're a weirdo". 

Però aquest cop el mirall us diu clarament que no parla de vosaltres, sinó d'una altra persona, que teníeu en un altar i li portàveu flors, que teníeu en un pedestal i li passàveu llustre, que us semblava el súmmum de les qualitats humanes i divines, però que de cop s'ha tret la careta i us ha ferit amb el seu orgull i el seu rebuig - que no amaga altra cosa que una gran por darrera la porta que mai us ha obert perquè poguéssiu entrar.

I aleshores recordeu, com un llampec, que en aquella mateixa cruïlla de carrers, fa cinc-cents anys, l'Inquisidor General de la Corona d'Aragó i Canonge de Santa Maria de Girona, amb la seva mateixa mirada verda i dura, va pronunciar en audiència pública la sentència per la que se us condemnava a morir a la foguera, per bruixa i fetillera.

Vacanze Romane (I)

Permeteu que faci com els amics que tornen de vacances i parlen i parlen dels seus fabulosos viatges, però és que aquestes Vacanze Romane han estat fantàstiques.

Per començar, recomano la darrera incorporació a aquesta biblioteca: un deliciós llibre -aparentment- per a infants, que l'il·lustrador txec Miroslav Sasek va fer l'any 1960, i que forma part d'una preciosa col·lecció nascuda arran dels seus viatges per Europa: This is Rome.

Com que encara tinc les neurones mig de vacances,  faig un copy&paste del que diuen els crítics que en saben més, a la pàgina oficial del sr. Sasek: http://www.miroslavsasek.com/

What the critics said about This is Rome

This is Rome, for examples is as informative as an Italian travel book and as gay as a Roman holiday. Sasek does a superb job of presenting the Eternal City as it might appear to a young tourist - as a kaleidoscopic array of strange and fascinating sights with its gaily garbed theological students, whizzing Vespas, imposing relics of antiquity, all of the things which make Rome like no other city in the world.

May Hill Argbuthnnot in Children and Books, 3rd ed., Scott, Foresman & Company, 1964, p.577

The young traveler, armchair or active, could have no better guide than M. Sasek... In This Is Rome...he continues to delight and instruct with his wonderful, lively, work-and-picture views of the Eternal City. Forums and fountains, catacombs and carabinieri, statues and students, trams and temples -- Mr. Sasek has recorded them all in a volume that is only second best to being there.

George A. Woods, The world through multi-colored magnifying glasses, in The New York Times Book Review, Part II, May 8, 1960, pp.30-1.

The third of M. Sasek's picture-books about capital cities...is a little more formal than the others -- there is the smallest breath of the guide book about it -- but it has the sharp, simple sophisitication which is this distinguished artist's characteristic manner. In spite of mannerisms, his is a refreshing, gay approach, and he gives children a picture of a great living city, a great museum certainly but also a home for ordinary people....He has a feeling too for the absurdities as well as the splendours of the city.
Mr. Sasek's method is to show Rome as the visitor sees her, not tidily in an itinerary which takes the famous sites and buildings in their proper sequence but in a happy muddle of statues, museums, restaurants, churches, motor-cars, ruins. The drawing is most beautiful -- and beautifully reproduced --with a particularly sensitive feeling for building; it is, however, essentially artful art. The book may seem to appeal to very small children, but it is designed for the sophisticated reader who will enjoy the incongruous contrasts and who will not be puzzled by the abrupt -- and unexplained -- turns of the text. The book is full of unanswered questions. Why does the Villa Medici belong to France? What are "Carabinieri", police or military? What was [English poet John] Keats doing in Rome? Older boys and girls will know the answers, or where to find them; younger children attracted to the book by its gay colour and many pictures will be merely baffled.
Sophisticated readers will enjoy not only the brilliant draughtsmanship and the warm comedy but also the fine economy with which Mr. Sasek uses words. He employs no tricks but colours the plainest statement with his own wry humour.

Roman Candles, in The Times Literary Supplement, No. 3038, May 20, 1960, p. xxi.

La muntanya màgica

L’Aprenent de mag va arribar a la Muntanya màgica amb la lluna plena d’agost. Anys i anys hi havia pujat sense saber què hi buscava, d’esma. Havia estat a punt de fer-se enrere aquest cop: els seus ulls cansats veien venir la guerra, la pesta i la fam a casa seva.

Però va carregar el sarró i va enfilar per la carena fins dalt la balustrada del cenacle. Allà esperaven asseguts els altres aprenents, en silenci. Van saludar-se amb la mirada. Al cap d'una estona va entrar el Mag que seria el seu mestre. Es movia amb la lleugeresa de qui sentia una pau infinita, i dels seus ulls brollava la llum de les muntanyes més altes d'on havia vingut.

El Mag va donar la benvinguda als aprenents i els va preguntar què esperaven. Tots deien que volien la Força: crear-la, dominar-la, transmetre-la. I aleshores fou el primer miracle del Mag: amb les mans, sense cap aparent esforç, va conjurar-la. No pas una força extraordinària ni estranya, acompanyada de llamps i tronades, sinó una força que naixia a dins  de cadascú i romandria adormida fins que se sabés com despertar-la. Primer cercarien la barra imaginària de l'equilibri, després sentint com passava dels ronyons, centre de la voluntat més pregona, fins als braços. Dels braços faria un rebot i retornaria a dins, passant pel pensament i ressonant a la caixa del crani. I un cop s'hauria engegat el mecanisme, hom l'aprendria a dominar i portar, fins que al final ja no passés pel pensament sinó per la via lleugera i veloç de l'ànima. 

I aleshores seria el segon miracle: del no-res sorgiria la Força i aquesta ompliria l'univers fosc i buit d'energia. Els aprenents movien els braços, concentrats i amb precisió, per conjurar aquesta força; aquell qui ho aconseguia, aviat ho denotava amb la brillantor dels ulls i el somriure incontrolable als llavis.

Mancava que arribés el so. El Mag va conjurar els aprenents perquè de les seves boques sortís un so harmònic, arrodonit, nascut al múscul que sosté el ventre, que passaria pels pulmons com si no hagués de consumir l'aire de viure, i que ressonaria a dins del cap, dins dels diferents punts que permetrien un so brillant o matisat, agut o greu, curt o llarg, i així totes les infinites possibilitats que anaven descobrint a mesura que conjuraven sons.

L'Aprenent de mag somreia i sentia que se li eixamplava l'ànima a cada nou descobriment. Primer l'energia, després el so, i sense por, anava creant universos de Força. Tantes renúncies i tants sofriments que li havia suposat fins llavors aprendre a dominar la Força...! Havia passat per antics mestres de mag, que es guardaven els secrets i procuraven atemorir-lo, i havien aconseguit gairebé fer-lo renunciar al seu somni i tancar-se al seu taller d'adoberia. Però la Força, que per algun motiu estrany no cessava, el cridava un altre cop a la Muntanya màgica. I aquest cop l'havia apresa i hi havia lliurat la seva ànima a seguir-la.

L'Aprenent havia posat un cop més tot el seu voler i saber, però sabia del cert que bona part del miracle era obra del Mag. Aquest no volia elogis i els refusava amb un somriure, aixecant-se del seient com si espolsés les sentides paraules que se li adreçaven, però en el fons els miracles que es produïen a la Muntanya màgica també el tenien agradablement sorprès, i així ho va fer saber una vesprada a alguns dels aprenents. 

L'Aprenent va saber veure coses tan evidents però amagades a primera vista com el fet que quan el Mag aixecava una cella, que sempre era l'esquerra, de manera automàtica i irreversible li provocava un somriure i es deixaven anar un grapat d'éssers voladors a l'alçada de l'ànima.  O també que, quan el Mag desapareixia transformat en un altre personatge, emfàtic o burleta, l'Aprenent sempre era el primer de descobrir-lo. L'Aprenent, de fet, es va fer un fart de deixar anar i arreplegar éssers voladors que se li escapaven de l'alçada de l'ànima en tots els dies i les nits que va ser a la Muntanya màgica. Al primer moment es va espantar d'aquest fenòmen, però va acabar acceptant-los i donant-ne gràcies al Creador, com del curs dels rius quan baixen amb el desglaç, o de les estacions de l'any que se succeeixen i marquen les sembrades i les collites.

Va arribar el dia que el Mag va parlar dels conjurs de la Mort. Que era el mateix que conjurs contra la Mort, perquè al cap i a la fi arribaria a tots i cadascun dels mortals, els que estaven a la Muntanya màgica i els que estaven a la plana. Va explicar-los com la vida n'és de breu i plena de misèria, però que el mortal porta dins seu l'esperança de viure plenament la bellesa i l'amor. Que quan es moriria la carn, perduraria l'esperit. I que només comptaria, com les monedes que s'endurien els difunts per pagar la barca de Caront, tot el que haurien estimat en vida. Aquella nit, el cor de l'Aprenent es va quedar del tamany d'un puny tancat.

L'Aprenent de mag temia el moment de marxar de la Muntanya màgica, i tornar a l'adoberia i a la fam i a l'amenaça de la pesta i la guerra. Amb els ulls demanava al Mag cada dia que li permetés seguir-lo. El Mag, però, llegia el seu cor, i quan va ser l'hora, va dir-li que ja mai perdria, fos on fos que la vida el portés, el regal de la Força. 

Mag i Aprenent es van fondre en una abraçada de cor, abans de perdre's de vista, l'un de l'altre, en en la boira del matí que baixava de la Muntanya màgica.

Belle qui tiens ma vie

Aquest tema podria haver estat al top ten dels hits estiuencs durant tot el segle XVI...

Corazonada

Dissabte al vespre en un restaurant japonès de moda a la ciutat de XXX. La teva amiga i tu sopàveu un fantàstic magura tataki, assegudes a l'extrem de la barra. A les taules del voltant, parelles. Al meu amic i a mi ens van asseure al vostre costat, a la barra, com si fos l'espai per a singles, parauleta màgica per definir qui està sol perquè vol o perquè dol.

Ens vau saludar molt lleugerament. Em vas mirar una dècima de segon més. Et sonava la meva cara. Clar que sí, sóc el baixista i el 25% dels Amics dels Gats, el grup que ha fet parlar més les revistes especialitzades en modernitats d'aquest país tan complicat aquest darrer any i mig. Em vaig quedar a l'espera, amb l'aura de seguretat de qui té coses interessants per compartir i embolcallar-te amb irresistible encant. Però no em vas dir res i vas continuar amb el teu tataki i la conversa amb l'amiga.

Era inevitable que ens escoltèssim mútuament les converses, a dos pams els uns dels altres, només separats per bols amb sopes de miso i safates amb uromakis, sashimi i boletes verdes diabòliques de wasabi.

Vosaltres parlàveu de la darrera del Woody Allen, que a la teva amiga li havia resultat pesada, tot i que molt millor que aquella bestiesa de la Vicky Cristina (Subvenció) Barcelona. Tu encara no l'havies vista i et venia molt de gust una peli sobre París. A mi em venies de gust tu, París i la peli del Woody Allen.

Jo parlava amb el meu amic -te'l presento, Oriol, dissenyador gràfic free lance, fa webs molt guapes i té un fanzine interessant, també surt al Time Out de tant en tant-. Parlàvem de caràtules de discos i de cartells de festa major. Escoltaves la nostra conversa de cua d'ull i en qualsevol moment esperava i desitjava que hi entressis, convidada per les meves ocurrències. Un moment l'Oriol em va dir "Estàs inspirat, noi". Tenia al costat la musa, què vols.

Els plats anaven i venien en mans de cambrers filipins que treballen en un restaurant japonès regentat per un barceloní de l'Eixample assentat a la Catalunya Vella profunda. Coses de la globalització. Tu tenies el deix d'una llarga temporada a Barcelona que els queda a les noies de poble que se'n van a la capital: modernes per fora, Benplantades per dins. I segur que coneixies els Amics dels Gats, segur que has vingut a algun dels nostres concerts, segur que has cantat Ai Jan-Lluç o L'home que treballa fent d'agent de la SGAE. I segur que m'ho volies dir i no trobaves el moment perquè la teva amiga t'estava explicant els dubtes que tenia amb la seva relació de parella amb el Devhra, el músic paquistanès-sirià que treballa fent kebabs però espera la seva consagració tocant flamenc-fusió amb la guitarra i el rebab.

Darrera el parapeto -com es diu en català? parapètum?- de la carta de postres, vas dedicar-me una altra mirada darrera les teves ulleres verdes i liles de pasta. Sóc famós, va, digue'm alguna cosa. Sé que em vols parlar. No puc permetre'm de començar la conversa jo, pensaries que sóc un pressumptuós i engegaríem tota la màgia a rodar. Sabia que estaves allargant el moment mentre decidies si gelat fregit o daifuku de te verd (sí, ja ho sé, les postres punxen una mica en aquest restaurant).

De cop, mai sabré per què, la teva amiga i tu us vau mirar, vau mirar el cambrer que quedava més aprop, i li vau demanar el compte. Abans de marxar em vas dedicar una última mirada. Semblava que et disculpaves: "Jo, és que sóc més fan dels Rafel."

Tot i així et deixo aquest post aquí, amb una petitíssima esperança de tornar-te a veure o, si més no, fer d'aquesta història una cançó de les que agraden a les noies de Gràcia.