Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



18 de febr. 2011

El club de la lluita

Comencem una sèrie indeterminada de relats on l’element comú serà que qualsevol semblança amb la realitat serà pura coincidència. 

Ni idea de qui l’havia portat allà. Un antic gimnàs fosc, humit, que ocupava els soterranis d’un edifici. Un parell de finestres  de deu per vint amb reixes eren la única ventilació del local. Se sentia adolorida per tot arreu, i amb gust de sang resseca a la boca. No recordava com s’havia fet els blaus que tenia als braços i cames, ni l’estrip de la camiseta negra. Tenia el cap emboirat i li costava respirar, com si tingués un pes que li impedís eixamplar les costelles i agafar aire.

Al fons hi havia una mena de ring, un sac d’aquells d’entrenament que sortien a les pel·lícules de boxa, i espatlleres al llarg de tota la paret. Sí, un gimnàs per a boxadors. Un llum fluorescent il·luminava l’espai amb tremolor. I la porta, tancada per fora. Al carrer, ni una ànima. Devia ser primeríssima hora del matí, per la fresca que es colava per la finestra i la llum tèbia que encetava el dia.

No sabia què feia allà, com sortir-ne, de qui o de què escapar. L’enemic era invisible i semblava haver-la citat per a un combat. Després d’haver fet una volta de reconeixement pel local i veure que no hi havia aparent escapatòria, va decidir aprofitar el temps, cordar-se bé les sabates, fer uns estiraments i començar l’entrenament. Mentre corria en cercles, s’imaginava com seria l’enemic. Seria un, diversos, un grup organitzat? Era una venjança contra ella o algú altre, una extorsió, un joc d’atzar bèstia? Quan l’atacarien? Portarien armes?

Fora de tota lògica, va colpejar repetidament el sac, tensant la respiració per moments, esperant sentir l’arribada de l’enemic invisible d’un moment a l’altre. De cop, es va sentir com s’obria la porta i algú deixava caure a l’interior un paquet. S’hi va acostar amb prevenció, desconcertada. Un paquet embolicat en un paper vermell, brillant, cridaner enmig d’aquella hostilitat. I una nota:

“No sóc el teu enemic, sinó el teu amic invisible.”

A dins el paquet, un parell d’espelmes d’olor i una pinça en forma de cor per aguantar fotos o notes. Va agafar aire...

3 comentaris:

  1. Com es diria en castellà, "apuntas maneras". Espero gaudir de més micro-relats teus! O de la continuació d'aquest...

    ResponElimina
  2. Gata, no sé de qui he après... i això que no mato ningú... per ara!

    Núria, benvinguda i gràcies! Passa quan vulguis!

    ResponElimina

Digui, digui.