Vacanze Romane (III)

 Tot va començar amb una lloba que  tenia el rellotge biològic desfermat. Fent la ronda per la vora del Tíber va trobar dos cadells humans desamparats i va decidir dur a terme el primer acolliment preadoptiu de la història. L'experiència fou un èxit ja que els dos cadells, Ròmul i Rem, van sortir la mar d'espavilats d'aquella família monoparental i transanimal, i van arribar a fundar el més gran imperi de l'antiguitat: l'Imperi Romà.

 Aquest Imperi va construir moltes coses perdurables: carreteres, ponts, aqüeductes,... i va dotar a la capital, Roma, d'un logo que avui encara trobem arreu: Senatus PopulusQue Romanus. I és que si una cosa funciona, per què cal canviar-la?

 El fantàstic Panteó de M. Agrippa, amb una de les cúpules de construcció més perfecta de la història, ara és una Basílica catòlica i alhora Panteó de reis i d'homes il·lustres. I on hi havia l'Estadi de Domicià, ara hi trobem la preciosa Piazza Navona, mantenint les seves mateixes elegants proporcions amb usos ben diferents. D'això se'n diu reciclatge del patrimoni arquitectònic.

Durant molts segles, a Roma es va tallar el bacallà del poder (polític i espiritual, que van arribar a ser el mateix). El poder necessita reafirmar-se en l'art i crida a artistes; en conseqüència, Roma acumula potser la concentració més alta d'art per pam quadrat de tot el món, des de l'art clàssic fins al barroc més espectacular. Per exemple, vas a visitar una tomba papal qualsevol i t'hi trobes aquest Moisès terrible, que el mateix Miquel Àngel, segons la llegenda, va colpejar al genoll tot esperant que cobrés vida.

 

Ah! La Bocca della Verità! Convindria traslladar-la a l'entrada d'algun Parlament, ja fos estatal, regional o europeu, i fer-hi ficar la mà als nous nomenaments! 

 Amb tant de monument...

 ... en qualsevol racó de la ciutat... (vegeu el Calendario d'aspirants a Mister Seminario 2012)

... no és d'estranyar que algú amb l'ànima sensible com Stendhal caigués malalt després de la contemplació de tanta bellesa. A mi em va passar un fenòmen semblant: vaig caure de lloros a Santa Maria la Maggiore i encara porto la marca del pelat. El miro i m'emociono. (raru, ho sé).

Només un consell: cal evitar d'anar a Roma en ple ferragosto. No queda ni un autòcton (inclòs el padre Rocco, que tanca el confessionari aquests dies), només les riuades de turistes, i els gats que no marxen de vacances i campen lliures pel Trastevere.

I si us ha agradat, un altre dia més...