Anava a compartir alguna història lúdico-cultural, com diria una antiga i benvolguda companya de feina que l'altre dia ens va donar una sorpresa de les bones i grosses. Però en un dia tan cru, que durant el matí han pedregat pujades d'impostos al consum (és a dir, els que paguem tots) i retallades a funcionaris, i la tarda ha hagut d'estar dedicada a afers comptables i tributaris... doncs que no estem per orgues.
Recupero un gran tema de la Trinca, aquell trio que van començar reivindicant amb humor el que només es podia dir en aquell moment amb la boca petita, i que van deixar una sèrie de cançons que són memòria viva de la societat i la política de la transició. (De la història post-Trinca no en parlem que ja és prou coneguda i paradoxal)
Jo escoltava la Trinca en cassette al cotxe dels pares, i malgrat les rebobinades i avançades, la majoria d'aquelles cintes encara sobreviuen. No acabava d'entendre la meitat de les lletres però em fascinava. Aquesta cançó, que devia sortir amb l'entrada al "mercat comú" i l'arribada de l'IVA, agafa una música molt coneguda de Nikolai Rimsky-Korsakov i hi posa a sobre un tractat de dret tributari i sentit comú.
I és que t'ho agafes, t'ho repasses, i t'ho miris com t'ho miris sempre et tocarà pagar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.