i s'emporti les il·lusions que comencen a treure flor
s'espolsa la son d'hivern de les orelles
i obre l'ampolla d'un vi amb DO
(no és per fer publicitat
però li han recomanat
per a ocasions especials).
Vol creure que ha tancat bé la porta dels fulls passats
i llençat les claus al pou per no tornar-hi:
encara se senten cants de sirena quan es fa fosc
perquè les sirenes fan la seva com si no t'haguessin vist mai plorar
d'enyor
de tristesa
d'abandó.
Obre l'ampolla i comença la música.
La tria és dolorosament bella: Txaikovsky, Schumann, Rachmaninov.
Totes les passions del món es destil·len per la ràdio
i omplen la gola d'inconfessats records
mai viscuts
potser somiats
encara vius.
L'amargor i el cos mariden amb els somnis no viscuts,
el color de gerd amb la sang que batega,
i els aromes que no pot destriar
potser tindran nom en un futur incert on encara tot és possible,
on encara poden florir les roses
i uns ulls somriuen amb inèdita tendresa
i ha d'arribar, sí, un setembre esplèndid de verema.
A X.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digui, digui.