Icària

Dèdal i el seu fill Ícar van construir unes ales per fugir volant del laberint on Minos els havia tancat. Ícar va volar massa amunt, fins a tocar el sol; les seves ales es van desfer i va caure al mar. 

La mitologia explica que Ícar va morir i Dèdal el va plorar i va construir un temple en la seva memòria, anomenant Mar d'Icària el mar on va caure. 

Però i si Ícar no hagués mort en caure? Si s'hagués pogut tornar a aixecar, ferit, contracturat, amb les ales trencades, però viu? 

L'Ícar que sempre havia viscut mirant a terra per no ofendre el rei a qui servia, i que un cop perdut el seu favor, va ser empresonat amb el seu pare al laberint; l'Ícar que de cop va comprendre que podia mirar amunt i volar, i veure la terra petita, i el mar infinit, i tots els homes i dones de les illes com petits focs fatus; el mateix Ícar que havia cregut que podria tocar el Sol... 

Un nou Ícar lluitava contra les onades, s'arrossegava fins a la platja i besava la sorra com si li tornés la vida. No trigaria ni un dia a pensar que aviat tornaria a volar.