HIGHWAY TO HELL

Vaig arribar a dalt el poble dins d’una funda negra. Pel camí havia anat escoltant els tres com discutien sobre la conveniència d’haver acceptat aquell bolo tan curt i tan lluny de casa. Això sí: estava pagat per endavant, sense exigències de repertori (toqueu el que vulgueu) ni regateig del preu. Per tant, carretera i manta i amunt. Els instruments ben carregats a la furgo, dues hores d’autopista amb una breu parada per fer un entrepà, i cap al casament, que coincidia amb el començament de l’estiu. Després de deixar l’autopista, el navegador va anar indicant la ruta mentre la ciutat desapareixia, el poble s’encongia, i finalment, tot eren camps a banda i banda de la carretera estreta.

Mentre ens descarregaven, comentaven que l’indret era molt bonic: prats verds, una església mig derruïda que encara conservava un campanar punxegut, i tres o quatre cases velles, abans d’enfilar el camí cap a la masia on es feia la festa. Els clients –els nuvis- ja els havien dit per telèfon que l’accés a la casa estava assenyalat amb gira-sols. Gira-sols amb una llaçada de tul. Negra.

Pel camí de pujada va aparèixer un noi alt, prim, amb els cabells esbullats i una cridanera barba pèl-roja. Hola, va dir, sóc el cosí del nuvi, sou els músics que ja heu arribat oi? El bateria, que anava davant, va fer equilibris amb els peus de micro que duia, per tenir una mà lliure per encaixar amb el cosí en qüestió.

Aneu carregats oi? Podeu acostar més la furgoneta per la part de darrera, va afegir el cosí. Tots tres es van mirar. Doncs sí, estaria bé perquè hem de descarregar força cosa, i la bateria pesa, van respondre. Es van tornar a mirar, van desfer el camí, bufant per l’esforç inútil, i van seguir per un tros que ja no era carretera sinó una pista forestal plena de clots i bonys. Malgrat que era el dia més llarg de l’any, ja començava a enfosquir.

El cosí va aparèixer de nou del no-res, va saludar de nou els tres músics i els va assenyalar on muntarien el petit escenari per amenitzar la festa. Al fons, s’intuïen tot de taules parades i anar i venir de gent amb plats. No obstant, no es veia ni un sol cambrer. De fet, el cosí tampoc anava vestit com de casament: amb pantalons una mica estripats als baixos, una camiseta ni massa nova ni massa vella, i un penjoll cridaner al coll. Deu ser un casament hippie, van remugar veient els coixins i catximbes que hi havia preparats en un racó de l’espai on havien de tocar. El cosí en qüestió va tornar a aparèixer quan ja havien descarregat. M’aniria bé que em deixéssiu les claus de la furgo, va dir, per si hem de moure-la aquesta estona. Sempre hi pot haver algú que hagi de marxar, alguna urgència, es va justificar.

Mentre muntaven la sonorització i ens anaven traient de la funda, el meu baixista es va començar a sentir inquiet. Es va treure el mòbil de la butxaca per avisar la dona que ja eren a lloc, com feia sempre. Merda, va dir, no hi ha cobertura. Però gens, eh? Els altres dos ho van comprovar. Doncs sí que estem aquí deixats de la mà de Déu. Van bufar, pensant en la distància fins a casa, i van començar a fer proves de so.

Al cap d’una horeta i mitja el cosí-mestre-de-cerimònies els va fer el senyal per començar el ball. El seu repertori, a mig camí dels grans èxits del rock dels setanta, vuitanta i noranta, va començar amb un tema elegant de George Michael que li agradava molt al cantant guitarrista. Finalment vam veure els nuvis, tots dos amb els cabells llargs, en la mateixa sintonia estètica que els convidats, i fins els nens que corretejaven per allà duien la melena que la seva respectiva edat els permetia. Tothom vestit molt informalment, tothom molt jove, i tothom amb un penjoll llampant al coll. Hi havia qui ballava, hi havia qui estava estès als coixins, estimant-se en parella o en grup, i molta gent fumant, cosa que en ple estiu i amb la sequera dels darrers mesos, feia certa angúnia.

Algun convidat una mica passat de voltes va començar a demanar AC/DC. Sobre aquest grup i en especial el seu conegudíssim Highway to Hell, hi havia hagut les discussions més enceses entre els tres membres del trio BBC. El guitarrista i cantant no els suportava, el bateria n’havia estat molt fan però ara més aviat en renegava, i en canvi el baixista adorava aquesta cançó perquè era el seu moment de glòria, per a mi i per a la seva veu estripada.

Després de fer un passeig pels Beatles, la psicodèlia, i omplir-se l’aire de porros, als tres se’ls notava satisfets d’aquell estrany bolo en un racó de món. Els convidats van tornar a demanar AC/DC. El meu riff  va donar la senyal. Els convidats van embogir.

Literalment.

Prenent les torxes que il·luminaven el lloc i les cordes que aparentment sostenien les carpes, i sense deixar d’entonar l’himne dels germans Young ni de fer el senyal d’en Banyeta amb la mà, van anar-se acostant, fent un cercle, cap al Trio BBC, demanant que no paressin de tocar, fins que van prendre’m de les mans, a mi, a la Fender i als pals de la bateria Paiste. Mentre lligaven els nostres amos, que encara no sabien avenir-se’n i es miraven amb sorpresa, continuaven cantant a grans crits i fent gestos, totalment fora de si. Un d’ells va agafar-me amb cura enmig de tota aquella bogeria i em va deixar curosament contra un arbre. Des d’allà vaig veure el ritual de solstici d’estiu d’aquella tropa de satanistes, que pel que sembla, consistia a oferir un sacrifici musical enviant de retorn a l’autopista de l’infern a tres escollits.