Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre.
"Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)



6 d’ag. 2012

Moonrise Kingdom

Aquest cap de setmana vaig tenir ocasió de veure la darrera pel·lícula de Wes Anderson, cineasta amb un univers personalíssim, oníric, infantil, fantàstic.

No explicaré gaire més per si algú es decideix a anar-la a veure, i tampoc és aquest un blog de cinema: a la web hi ha crítiques a centenars, perquè és un autor i una història que no han deixat indiferents a qui li agradi el bon cinema, arriscat, que explica històries des de sorprenents punts de vista.

És una gran ocasió per tornar a retrobar Bruce Willis fent d'antiheroi, l'incombustible Edward Norton, l'imprescindible Bill Murray, la camaleònica Frances McNormand i l'etèria Tilda Swinton (fent un paper antològicament antipàtic). Però el descobriment d'aquesta pel·lícula són els dos nens, preadolescents, que protagonitzen una fuga amb prismàtics i brúixola i que reflexen el contrast entre la innocència dels encara infants, que creuen possibles tots els somnis, i saben reconèixer sincerament el que volen -a diferència dels grans, que han après a renunciar i resignar-se. I sobretot, és una història sobre el primer amor, devastador i màgic si és correspost. Tot servit en un embolcall colorista, amb un humor molt particular.

La protagonista, Kara Hayward, té una maleta plena de llibres, que l'ajuden a abstreure's del món dels adults, i confessa en un determinat moment a Jared Gilman (un outsider vist amb molta tendresa), que els ha robat de la biblioteca.  I que potser els tornarà, però que de moment li guardi el secret.

I tot i que és ben lleig endur-se els llibres de la biblioteca i no tornar-los, nens i nenes, si això ha passat perquè us els esteu llegint i gaudint, doncs ho heu de dir quan els torneu, que no podíeu tornar-los, que segur que no us penalitzaran tant o, potser fins i tot, us aplicaran una amnistia a l'estil del govern.


2 d’ag. 2012

foc latent

Juliol ha passat confús, entre cops de calor, paisatges empordanesos i asfalt roent. Les hores han començat a córrer a la velocitat del carro del sol.

Hi havia un foc latent sota la pinassa, al fons del bosc. Només mirava al mar, cercant altres blaus. I el foc ha reviscolat d'una mala tramuntanada que ha omplert el palau del vent de fum i foc.

Tota la nit cremant, lluitant per salvar masies i ramats, vinyes i ferèstecs.

L'endemà tot eren cendres i tristor. Cal aixecar-se de nou.

foc a l'Empordà (autor: Dolors Casellas) 

Incendi a l'Alt Empordà vist des del castell de Sant Ferran (Figueres)


16 de jul. 2012

memory

RECORDAR: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón 
(Eduardo Galeano, El Libro de los abrazos)

De què està fet un record? Com es conserven els records? Com es poden perdre?

No fa tant de temps, quan els records es reflectien en fotografies, blanc i negre o color, en acabat mat o brillant, o en cartes de paper llibreta o de colors perfumats, l'acte de revisar àlbums i caixes on es guardaven els records, era la manera de reviure'ls. I per oblidar-los, la gent trencava les fotos o cremava les cartes. 

Més endavant va venir el telèfon. El record, per exemple, d'un amor d'estiu, preferentment internacional, es reflectia en l'escandalosa factura de telèfon, però no hi havia manera de retenir les paraules, els silencis, els afectes dits i sentits i fer-ne matèria.

I avui hi ha els suports digitals. Les fotos ja no són en paper, són a la pantalla, i no s'ha d'esperar una setmana a recollir els carrets revelats per recuperar el record d'una vetllada feliç o d'un viatge inoblidable. Al moment tenim la imatge, la veiem, i fins i tot la compartim amb una, una dotzena, milers de persones.

Els missatges es tornen a escriure, en correus electrònics i aplicacions de missatgeria mòbil, però no els guardem relligats en caixes de cartró. Fins i tot els mateixos programes de gestió de correu electrònic ens recorden que no imprimim els missatges si no és absolutament necessari, i al costat ens hi planten l'arbret.

Però si el suport digital desapareix? Un reset inesperat, un ordinador que es penja, una memòria usb que es fon... i les fotos, els missatges, els moments viscuts, a on van a parar? No són cendra, no són paper trinxat... només uns bits perduts en el cel fosquíssim de l'univers virtual.

12 de jul. 2012

L'IVA FET FÀCIL





Anava a compartir alguna història lúdico-cultural, com diria una antiga i benvolguda companya de feina que l'altre dia ens va donar una sorpresa de les bones i grosses. Però en un dia tan cru, que durant el matí han pedregat pujades d'impostos al consum (és a dir, els que paguem tots) i retallades a funcionaris, i la tarda ha hagut d'estar dedicada a afers comptables i tributaris... doncs que no estem per orgues.

Recupero un gran tema de la Trinca, aquell trio que van començar reivindicant amb humor el que només es podia dir en aquell moment amb la boca petita, i que van deixar una sèrie de cançons que són memòria viva de la societat i la política de la transició. (De la història post-Trinca no en parlem que ja és prou coneguda i paradoxal)

Jo escoltava la Trinca en cassette al cotxe dels pares, i malgrat les rebobinades i avançades, la majoria d'aquelles cintes encara sobreviuen. No acabava d'entendre la meitat de les lletres però em fascinava. Aquesta cançó, que devia sortir amb l'entrada al "mercat comú" i l'arribada de l'IVA, agafa una música molt coneguda de Nikolai Rimsky-Korsakov i hi posa a sobre un tractat de dret tributari i sentit comú.

I és que t'ho agafes, t'ho repasses, i t'ho miris com t'ho miris sempre et tocarà pagar.