Les amants du Pont Neuf

Potser la felicitat és passar per la riba esquerra del riu, abraçada a ell, aferrada al seu braç i sentint la seva espatlla, mentre aneu caminant a bon pas cap a casa. S'acosta Sant Joan i ja s'ha fet fosc. 

Els til·lers destil·len la seva olor melosa, que s'escampa per tot el passeig. A l'altre costat del riu, les cases us miren per les finestres enceses. 

No es veu ningú pel carrer, en un dia entre setmana, i encara que hi hagués gent, no t'importaria gens que et sentissin com cantes, amb la senzillesa d'una tonada antiga, mentre aneu de bracet pel passeig dels til·lers.

 La teva veu, vestida només amb afinació i l'emoció tranquil·la que et surt de dins, es barreja amb l'olor del principi de l'estiu, travessa el pont amb vosaltres, i roman un instant sostinguda en l'aire abans de caure suaument i deixar-se endur, riu avall, com la vida.

. 

Icària

Dèdal i el seu fill Ícar van construir unes ales per fugir volant del laberint on Minos els havia tancat. Ícar va volar massa amunt, fins a tocar el sol; les seves ales es van desfer i va caure al mar. 

La mitologia explica que Ícar va morir i Dèdal el va plorar i va construir un temple en la seva memòria, anomenant Mar d'Icària el mar on va caure. 

Però i si Ícar no hagués mort en caure? Si s'hagués pogut tornar a aixecar, ferit, contracturat, amb les ales trencades, però viu? 

L'Ícar que sempre havia viscut mirant a terra per no ofendre el rei a qui servia, i que un cop perdut el seu favor, va ser empresonat amb el seu pare al laberint; l'Ícar que de cop va comprendre que podia mirar amunt i volar, i veure la terra petita, i el mar infinit, i tots els homes i dones de les illes com petits focs fatus; el mateix Ícar que havia cregut que podria tocar el Sol... 

Un nou Ícar lluitava contra les onades, s'arrossegava fins a la platja i besava la sorra com si li tornés la vida. No trigaria ni un dia a pensar que aviat tornaria a volar. 

Lo somni

Va somiar que es trobava al bell mig d'una biblioteca immensa, la més gran que pogués construir mai el coneixement humà. I els llibres que s'apilaven a les prestatgeries eren les vides de cadascú. 

Llibres amb enquadernació impecable, d'aquells que havien procurat sempre tenir una bona aparença; llibres en rústica, d'aquells que les formes no els havien importat massa; llibres de luxe, que ocupaven menys d'una desena part de la biblioteca i costaven deu cops més que la resta de llibres; llibres amb prou feines oberts, per falta d'interès o desconeixement en el que s'hi deia dins; llibres rebregats, trencats, descosits, d'haver viscut intensament i d'haver donat tot el que sabien; i llibres amb dibuixos i gargots, per tots aquells que mai havien pogut anar a escola a aprendre lletra, però que, tanmateix, la vida també els guardava un volum per ells.

Blue eyes (crying in the rain)

Mirant aquest vídeo amb imatges de l'Elvis -de molt jove, de militar, envoltat de fans, quan ja va començar a guanyar pes, altre cop de jove, sempre, sempre, sempre atractiu-, mentre ens regala la seva veu, me n'he recordat. D'aquells altres ulls blaus.

Quan les hormones adolescents anaven més revolucionades -les meves no tant, que sempre han anat com al ralentí-, vam coincidir a classe. En aquell moment el món es dividia entre els guapos i els que no. Les hormones impedien afinar subtilitats i formular pensaments tals com que la bellesa és a l'interior. O eres guapo/a, amb la qual cosa ja tenies bona part de la teva quota de popularitat guanyada, o t'havies d'espavilar molt a ser simpàtic/a i descarat/da per no quedar-te a la categoria dels grisos, o caure a la categoria dels friquis, que en aquell moment només eren els raros/es.

Ell era dels més guapos. Indiscutiblement, guanyava a totes les enquestes. Però a més, no era dels xulos. Que tenia el seu mèrit ser així, perquè pertànyer a la categoria dels xulos sembla que donava punts extra, per l'afició que tenien a ser xulos amb la resta de la humanitat els que es creien els més guapos de tots.

Jo em mantenia al marge de guapos i sobretot de xulos, observant com presumien amb les seves motos i els seus cascos, i com feien estralls entre les noies que utilitzaven les carpetes dels apunts com si fos l'escut defensor de la seva pavositat. Ell tenia unes quantes fans més o menys secretes -amb les quals gastava una amable indiferència, com si no anés amb ell aquesta admiració-, que s'esperaven prop de la seva moto per veure'l marxar. Fins i tot, aprofitant la feliç coincidència, perquè sinó d'altra manera no s'entenia, algunes fans seves es van apuntar a la meva confirmació (aquell sagrament de maduresa que administra el Bisbe als qui encara no han fugit del tot del ramat de la fe) per veure'l confirmar-se també.

Després de l'institut i la torrentada d'hormones adolescents, li havia perdut la pista, com a tants d'altres companys. La vida, de tant en tant, ens els  torna en els llocs i moments més insospitats, i no fa pas tant, va entrar a la biblioteca, per a l'hora del conte, amb una nena petita. Vaig pensar, sense reconèixer-lo, "Ha entrat un usuari ben guapo". La meva sorpresa va ser que es va acostar al taulell per saludar-me, ja que m'havia reconegut abans que jo a ell.  Vam estar parlant un moment. "La meva filla", em va dir, i la nena tenia els seus ulls blaus.

Fa unes setmanes, vaig saber que la malaltia l'havia vençut, després d'una lluita massa dura per poder dir-se breu. La malaltia, que no entén de joventut ni de bellesa ni de plans ni de futur, va emetre el seu veredicte.

I ara aquells ulls blaus ja són eternitat. Com el mar.

Descansa en pau, benvolgut.