En el setè aniversari del desembarcament al carrer d'Avinyó, i dedicat especialment a la Gata, que amb la seva amistat va fer que des de llavors Barcelona em fos molt més acollidora. Ahí va nuestro Escorpio favorito...
D'estudiants i d'artistes, al bordell de la Madam Rusó, n'entraven i sortien cada dia i cada nit. Els preus dels vicis eren assequibles i les senyoretes, ni guapes ni lletges ni fines ni esperpèntiques, feien i es deixaven fer pels clients sense massa preàmbuls ni molta desgana. Al carrer d'Avinyó, potser per la seva proximitat amb el rutil·lant carrer de Fernando -en aquell moment ple dels comerços més novedosos del cor de la ciutat, que tot just s'estava desencotillant de les muralles i creixent Eixample enllà, seguint amb més o menys precisió un un Pla Cerdà imposat des de Madrid-, els llençols encara eren blancs, les puces es trobaven sota relatiu control i les senyoretes mantenien una notable higiene i totes -o gairebé totes- les dents. No eren les querides cares mantingudes per burgesos del tèxtil i del ferrocarril, ni les putes rotundes i barates del Distrito Quinto. S'havien anat trobant allà pels revolts i els cops de la vida, però guardaven encara l'últim gra de dignitat que els quedava.
L'estudiant de Belles Arts que va entrar aquella tarda xafogosa de juny no era gaire alt, però sí ben plantat; amb els cabells llisos tallats a navalla, a la moda, enmarcant un rostre singular i inexplicablement atractiu, i dos ulls com dos sols negres, com si fossin dos punyals il·luminats de sobte per un llamp, que es clavaven sense avís al fons de l'ànima incauta -la de Fernande, la d'Olga, la de Dora, la de Marie-Thérèse, la de Françoise, la de Jacqueline, i tantes d'altres- que gosés mirar-los.
El seu nom era Pablo, va entrar per la porta mig oberta del cinquè pis de la finca del número set, i va sorprendre les cinc senyoretes que en aquella tarda de juny es refrescaven com podien, ruixant-se aigua sobre la pell nua amb una gibrella, i menjant una síndria sucosa i vermella com un pensament lúbric d'aquells que no neixen al cervell sinó entre les cames.
Qui li hagués dit a la Madam Rusó, que havia anat veient amb els anys com els somnis de quan va arribar a Barcelona a servir s'havien anat esvaïnt, anant de casa d'uns senyors a uns altres, acumulant misèries i mals passos amb senyoritus, fins raure al bordell d'on havia acabat la mestressa... qui li hagués dit, que tot i que mai se li obririen les portes rutilants del Liceu, en canvi ella hauria obert les portes a la genialitat de Picasso i a l'art modern del segle XX?
