Lo mejor que le puede pasar a un cruasán

No se sap si va ser per un error humà del flequer o un error de càlcul de la màquina que feia la barreja de la massa. El cas és que al fons de la caixa dels croissants del dia, hi havia un exemplar diferent, incomplet. La cambrera no se'n va adonar quan el va posar a l'aparador dels esmorzars, però quan el van haver rebutjat una dissenyadora de bosses de mà i un viatjant de comerç, va començar a pensar que potser hauria de retirar-lo.
El croissant feia veure que no li importava, però en el fons del seu cor de mantega i farina, sabia que era diferent, incomplet, coix, mutilat. Si al menys allò fos una ferida de guerra guanyada en una batalla cruenta contra tallats i berlines armades de xocolata fins a les dents! Però el seu munyó no tenia res d'heroic, i anava minvant la seva autoestima amb els successius rebuigs dels clients de la cafeteria. Va pensar que potser a l'hora de berenar tindria més sort. Tot i que podria ser que vinguessin nous croissants, més lluents, més farcits, amb dues banyes cargolades i cruixents, i aleshores... Aleshores, què?! De fet, la sola idea d'acabar el dia sense haver estat escollit i de passar la nit sol, en aquell aparador de vidre, a les fosques, ja li feia certa basarda. El croissant es va estremir pensant que podia acabar a les escombraries. Però va posar-hi coratge i va procurar mostrar el seu millor aspecte enmig de la pila d'altres croissants, canyes de crema i napolitanes.
I vet-ho aquí que quan menys s'ho pensava, va sentir que demanaven "un cafè amb llet ben carregat i un croissant!", la cambrera el va agafar amb unes pinces, el va posar en un plat en un tovalló, i es va quedar tímidament davant el seu comprador, que va resultar ser una turista accidental. Gairebé entendrida, va pensar que era un croissant tan bonic i singular que es mereixia una foto i la primera menció del dia a les xarxes socials.

Pride & Prejudice

A la nostra secció de Narrativa, Novel·la Anglesa, segle XIX, abans que les germanes Brönte, que els Charles Dickens, fins i tot que els Robert Louis Stevenson o els sir Walter Scott, hi ha els llibres de Jane Austen. Novel·les en versió original i traduïda. En edició rústica i en tapa dura. Amb il·lustracions de l'època o bé en deliciosa versió còmic. Tots els exemplars de Sense and Sensibility, Pride and Prejudice,  Mansfield Park,  Emma, Northanger Abbey i Persuasion estan rellegits, rebregats, mostrant a les tapes una certa vida de bestseller més enllà de la prestatgeria. 

Sospitem que és cosa de la bibliotecària, que quan es pensa que ningú la veu, se'n va a la prestatgeria i les rellegeix un cop més, per assaborir la ironia subtil de la senyora Austen i del romanticisme d'uns personatges femenins d'infinits matisos. Vaja, que gaudeix de tot allò que critica àcidament quan és al taulell recomanant un llibre a algú, però que calladament somia, per si mai apareix Mr. Darcy a fer-se el carnet d'usuari o a renovar un prèstec que va demanar-li molt, molt temps enrera.

Avui, Austen en vena. Ah, i un homenatge a Henry Purcell. I una abraçada a qui me'l va fer descobrir.

Marinero en tierra

Candelaria, A la gent del mar

Vaig conéixer un vell pastor
que ses ovelles menava.
Cada jorn de sol a sol
amb sa flauta acompanyant,
eixa tonada cantava:

Com serà el mar?
serà blau i gran com diuen?
serà veritat que de nit és com la plata?
Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu, sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?

Tota la vida he viscut
aquí al pla de muntanya,
i que diners no he tingut
per veure la costa llunyana.
Sé que hi ha el Mediterrà,

que té l'encís de donzella,
sé que hi ha barcos de vela,
i sé que hi ha mar a Calella,
on les ones van i vénen
al compàs de l'havanera.

Com serà el mar?
serà blau i gran com diuen?
serà veritat que de nit és com la plata?
Tothom qui el veu

es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu,  sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?

La lletra de l'havanera "Mariner de terra endins" és de Narcisa Oliver, i la música de Josep Bastons. Explica una història ben senzilla, que era freqüent fins no fa tant, però que ara costa d'imaginar: la d'un pastor que viu terra endins i que no ha pogut anar a veure mai el mar. 

No sóc com el pastor però feia molts dies que no veia el mar, i avui m'hi he retrobat en una tarda esplèndida d'octubre. Després d'una passejada per Calella, que en aquestes dates és com una barqueta a punt d'endreçar-se per l'hivern, el cel ens ha fet un regal doble: una increíble posta de sol, irisat des del roig sang al blau nit, darrera les muntanyes de les Gavarres, i una lluna plena i inmensa que sortia del mar com una safata de plata.

From Russia with love

Novetats en novel·la negra i jocs de taula des de Rússia, que ha arribat amb els primers símptomes de tardor: a les set ja fosqueja, els llits volen més mantes, a la devesa de Girona ja cauen les fulles. El sol de tardor, però, encara ens regala capvespres dolcíssims com el raïm, com una treva.
Tant de bo que aquest hivern que s'acosta silenciós no sigui ni molt llarg ni molt dur. Necessitaria una altra sessió de sol d'estiu i vissi d'arte vissi d'amore, però ara per ara toca intriga nòrdica.

Il poverello d'Assisi

Il poverello d'Assisi (El pobrissó d'Assís) és el nom que rep popularment Sant Francesc d'Assís, aquell noi de casa bona que un dia va desprendre's de tot per esposar-se amb la Dama Pobresa i viure en germanor amb la Creació. 
A la secció de Religió d'aquesta biblioteca (200-299 del DDC) se li té especial estimació, i per això, avui que és el seu dia, compartim les seves paraules. Sovint costa tornar a llegir certs textos religiosos; però un sant que parla de la pau com el bé suprem, que tracta tots els elements de la Naturalesa com a germans de la condició humana i mereixedors del nostre respecte i consideració, i que lluita contracorrent de la seva època i de l'Església per viure en un ideal de pobresa i desprenent-se de tot allò que és superflu més enllà de la riquesa d'esperit, no és algú que mereix ser escoltat avui?

 Sant Francesc d'Assís és el patró d'Itàlia i dels moviments ecologistes i de defensa dels animals.

 

Giotto: Sermó als ocells

Signore, fa di me
uno strumento della Tua Pace:
Dove è odio, fa ch'io porti l'Amore,
Dove è offesa, ch'io porti il Perdono,
Dove è discordia, ch'io porti l'Unione,
Dove è dubbio, ch'io porti la Fede,
Dove è errore, ch'io porti la Verità,
Dove è disperazione, ch'io porti la Speranza,
Dove è tristezza, ch'io porti la Gioia,
Dove sono le tenebre, ch'io porti la Luce.
Maestro, fa che io non cerchi tanto
Ad esser consolato, quanto a consolare;
Ad essere compreso, quanto a comprendere;
Ad essere amato, quanto ad amare.
Poiché, così è:
Dando, che si riceve;
Perdonando, che si è perdonati;
Morendo, che si risuscita a Vita Eterna.

(Preghiera attribuita dalla tradizione a san Francesco)

Vacanze Romane (i IV)

Alguna cosa passa a Blogger que m'han venut una interfície actualitzada que funciona fatal i a més em perd els posts pel camí. Mentre recupero un post que s'ha perdut en el ciberespai dedicat als topònims de carrers, vegeu un parell d'instantànies més de Roma, i pleguem de vacanze fins a la propera.

Aquest vietato (prohibit) tan contundent estava a les escales del metro, parada de San Paolo, que deixa a prop de la magnífica basílica major de San Paolo Fuori le Mura (Sant Pau Extramurs), dedicada a l'Apòstol dels Gentils. La basílica conté tots els retrats dels Papes de la història, i diu la llegenda que el dia que s'acabin els medallons previstos per als retrats, serà senyal que s'acabarà el món. De moment en queden uns quants de buits. 

Preciós sostre artesonat de fusta, vitralls en alabastre, claustre bizantí amb un encisador jardí de roses, i gran descobriment: la botiga de la basílica i abadia ven productes alimentaris i estètics de producció ecològica i gran qualitat. La turista accidental va comprar-hi una petita ampolla d'oli perfumat a la tòfona que pot assegurar que va provocar que tothom que el va tastar entrés per un moment en una mena de trànsit irresistible cap a una felicitat perduda als boscos on s'amaga el recòndit fong.

Bé, tornant al vietato, el cas és que indicava direcció prohibida de sortida del metro i a sobre hi tenia unes punxes d'aquelles que serveixen per evitar que s'hi posin els ocells i ho embrutin tot, però a aquelles alçades del viatge la curiositat i el sentit artístic de la turista accidental va provocar, com un deliri d'Stendhal, que confongués la pura brutícia que coronava els pinxos del cartell amb escultures de Giacometti.
Ben convençuda i emocionada, va fer-li aquesta foto, moments abans que uns carabinieri amb poc sentit artístic l'avisessin que al metro no es podien fer fotos. I encara menys, fotos de la merda dels pinxos antiocells que corona els cartells de prohibit passar.

Darrera nit a Roma. La turista accidental té unes ganes immenses de fer alguna cosa diferent, i quan és al popular barri del Flaminio es planteja o bé d'anar a veure un partit de futbol de la Roma, o donar un cop d'ull al museu MAXXI, projectat per la iraniana Zaha Hadid. Anar a veure calcio tindria el seu què, però trobar-se a Roma i visitar un museu d'art contemporani també té el seu punt provocador. El cas és que quan arriba a les portes d'aquella immensitat de formigó blanc en plans dislocats, el que li ve més de gust és quedar-se fora gaudint del preciós jardinet que l'envolta, ple de llums vermells com roselles, una mena de bancs ergonòmics per a asseure's a llegir o badar o parlar o enviar tuits per l'iphone, i uns palets i un rierol molt zen que completen el paisatge més paradisíac que un@ gafapasta es pot imaginar.  Paraula de gafapasta.
La turista decideix sopar allà mateix i compra una pizza margherita a taglio que venen a la fleca del costat que van despatxant a mesura que surt del forn. La mozzarella encara està fosa i el pomodoro i la mica de basilisco fumegen, però és tan senzillament deliciosa la pizza, que la turista no pot sinó anar-li clavant queixalades mentre tanca els ulls i somia en una altra vida, quan ella era una fornarina anomenada Margherita i amassava el pa i les bases de pizze en el forn que regentaven els Luti, la seva família, al que alheshores era el poble de Santa Maria de Trastevere, i un dia va entrar a la fleca a comprar-se el berenar un artista vingut d'Urbino que es deia Raffaello Sanzio, i la resta ja és història...