Divina Commedia -I. Inferno-

"Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate"  

(Dante, Divina Commedia, Cant Primer)

Quan Virgili guia a Dant pels nou cercles que formen l'Infern, en sentit concèntric, de menys a major gravetat del pecat, passen pels cercles dels pecats de l'autoindulgència, dela violència i finalment per la perversitat, segons la intencionalitat i intensitat del mal. 

En tots i cadascun d'aquests cercles infernals hi ha lloc per als qui, guiats per la complaença, la vanitat o la supèrbia, es creuen millors del que són, i hi ha un lloc molt especial a l'infern pels que es creuen i es proclamen artistes, però ofenen les muses amb les seves creacions i recreacions maldestres, perverses i enganyoses.

il·lustració de Gustave Doré

Hi ha una biblioteca plena de rosegadors que devoren les obres infumables, clavant les seves dents amb especial delit en els anomenats best-sellers de cobertes rampants i promocions editorials desaforades. Els autors i editors d'aquestes obres han de mirar l'espectacle des d'una gàbia per on circulen i deixen excrements lliurement les rates. 

Hi ha també un soterrani fosc i humit per als plagiadors i els escriptors mediàtics que fan servir negres literaris. Aquí són ells i elles qui se'ls pinta el rostre de brea, de manera que no se la poden treure, i són forçats a exprimir la inventiva i no se'ls dóna menjar ni beure fins que no han produït textos de certa qualitat. Aleshores se'ls prenen els fulls i veuen com es publiquen a nom d'algú altre.

L'infern dels artistes plàstics que es creuen fora de sèrie i són mediocres dibuixants, pintors, escultors o vídeoartistes consisteix en un escenari desangelat on mostren la seva obra i a canvi el públic els buida a sobre la seva pròpia producció orgànica.

Els actors i actrius que sobreactuen reben una dosi de bromur ja a la barca de Caront, que els deixa endormiscats per l'eternitat, i romanen davant una pantalla on passen, a càmera lenta, tots els films dels directors més pedants del sistema, que a la vegada són emmordassats i lligats a un pal de galliner per on circula aviram variat que es posa i picoteja damunt seu sense cap respecte.

Els músics que profanen partitures són condemnats per l'eternitat a tocar en instruments horriblement desafinats; els que composen bestieses i absurditats o cursileries sense remei,  se'ls fa anar a treballar amb martells pneumàtics en refineries caòtiques sense protecció a les orelles; i els que fan remixos i paròdies sense respecte ni elegància, se'ls obliga a menjar i desmenjar les mateixes farinetes dia rera dia.

Càstig especial mereixen els i les cantants que en vida han anat de divos i dives insuportables, i han fet arraconar altres artistes més brillants per enveja: només d'entrar a l'infern són despullats dels seus vestits de gala, reben un uniforme d'escombriaire i recullen per sempre més les deixalles de l'avern.