Si dolce è’l tormento

Massa silenci durant massa temps, només escoltant, llegint, passivament, deixant passar els dies buits i les nits inquietes, hores absurdes, feina que no arribava enlloc i que veia ningú, diners que no arribaven a final de mes, vergonya i cafès estalviats, roba donada que li afegia anys, i una expressió a l'ascensor que cada matí li recordava que el temps no tornaria enrere.



Fins quan duraria, aquella grisor impregnada als pulmons, aquell desconcert sense rumb de dies i mesos i anys? 


Els ulls li brillaven encara demanant menjar-se la vida, però el seu cos se sentia derrotat i rebutjat, esperant amb creient desgana la fada padrina que transformés els seus parracs morals en vestits elegants fets a mida. I no venia, no vindria, la fada.


El que sí que va aparèixer va ser un treballet de vendre entrades al teatre principal de la gran ciutat, on ja havia estat servint en una casa de gent tibada, experiència de la que guardava un record agredolç. Per una banda, havia après a caminar ben dreta per les grans avingudes, a despatxar amb gent important, i resistir jornades de treball maratonianes fent una feina impecable, però per l'altra, havia marxat de pur esgotament. Ara hi tornava, no a servir, però sí a continuar fent hores i hores. Tanmateix, l'expectativa d'estar prop de l'escenari, d'un gran escenari, i de les bambolines, i dels artistes, la cridava poderosament.


I així, un dissabte de gener, que plovia a bots i barrals, va entrar al vestíbul del teatre amb el seu paraigües de flors, com si comencés a sembrar una primavera que encara era llunyana.


Van ser molts caps de setmana de pluges, però finalment, el maig va obsequiar-la amb unes calanchoe fantàstiques al balcó, com no les havia vist en anys, i amb una petita il·lusió, molt escabellada i imperceptible per al gran públic, que s'encenia cada cop que veia passar aquells ulls color d'avellana.

Llegenda àuria (psicosomàtica)

La Llegenda àuria (Llatí: Legenda Aurea) de Iacopo da Varazze és una popular col·lecció d'hagiografies o Flos Sanctorum això és, vides de sants, que van ser de gran difusió al final de l'edat mitjana. La seva recopilació sembla que fou al voltant del 1260. (font: Viquipèdia)

De la Llegenda Àuria se n'ha fet especialment famosa la figura de Sant Jordi, caracteritzat com un cavaller de la Capadòcia (avui Turquia) que va anar a combatre un drac que tenia per costum cruspir-se els vilatans del lloc on s'instal·lava a fer mal. L'acció de Sant Jordi va salvar la filla del rei, que, vés per on, havia de ser la següent a ser devorada pel drac. De la sang del monstre va néixer un roser vermell, element que a la cultura grega ja representava l'amor. Algunes versions diuen que Sant Jordi es va casar amb la princesa, altres que va dir que moltes gràcies però no volia compromís que ara mateix per ell no era un bon moment per plantejar-se res.

Sort d'en Joan Turu, que ens actualitza la llegenda àuria als nostres temps

I d'aquí va venir el costum de regalar roses vermelles a l'estimada, hàbit que ja ve documentat des de l'Edat Mitjana i que s'ha anat estenent fins a crear parades efímeres de floristes per un dia a cada cantonada de la diada. 

Ho arrodonim amb la idea d'uns editors catalans espavilats que als anys 20 van veure que el 23 d'abril coincidia, suposadament, amb la mort de Cervantes i de Shakespeare, i ja tenim la festa del llibre i de la rosa que avui ens fa sortir, sigui feiner o festiu, plogui o faci sol, a passejar pels pobles i ciutats del nostre país, a comprar roses o deixar que ens les regalin, i a pujar els índexs de venta del sector del llibre, i a debatre sobre autors mediàtics i no mediàtics, sobre les relacions i l'amor, i en definitiva, a fer que Sant Jordi sigui un dels dies més singulars del nostre calendari.

Sant Jordi és una diada ben bonica, pensa la bibliotecària, si no tens problemes psicosomàtics amb les mostres d'afecte. Se'n recorda dels temps de l'escola, quan els feien escriure poemes i participar en concursos literaris. Era divertit. A la feina també li regalen una rosa, si cau en feiner, com si s'hagués de creure que allà t'estimen. El pare porta una flor a les que ja no hi són, i també a les que hi són. I ja està. 

Algun any un amic li n'hi havia regalat una, de rosa, però es va oblidar que precisar que era un amor d'amic i no de l'altre i, bé, la història ja ha prescrit i ja no li n'hi ha regalat cap més. 

La bibliotecària rega el roser i llegeix els llibres que s'ha regalat. Per un dia, cal mirar la flor i no les espines.

roses i espines

Va succeir una diada de Sant Jordi.

Ell recollia un premi al mèrit científic i acadèmic per haver obert una nova línia d'investigació en la matèria de la qual era (i continua essent) una autoritat. Fotos al diari, peu de pàgina, línia brillant al curriculum vitae professional. Li van ploure felicitacions com roses.

Ella recollia els resultats de l'analítica patològica de la biòpsia que li havien fet una setmana abans, per una lesió que no curava. Pressagis, nervis, mal dormir. Al final: caminant sobre una línia de foc separant la lluita per viure de la mort. Li van ploure espines, i al capdavall, va estimar més que mai la bellesa efímera de les roses.

El cavaller, entretingut amb els seus llibres i la seva sapiència, no va acudir al rescat de cap princesa. 

La princesa, fins llavors entretinguda amb els seus somnis, va aprendre a empunyar les armes per afrontar el drac de la por, i també a tenir cura dels rosers perquè donessin, diada rere diada, les roses de Sant Jordi més boniques del món. 

Rosa de Pau Casals (font: Fundació Pau Casals)

El Marido de la Peluquera

A propòsit d'aquesta pel·lícula (i de la cançó que en va fer en Pedro Guerra), és tot un repte escriure'n qualsevol cosa que pugui posar-se-li al costat sense que es mori de la vergonya de no ser tan bella: ni com la pel·lícula de Patrice Leconte, ni com la cançó, una de les més inspirades del cantautor canari.

Però fa poc hi va haver un moment d'aquells més grans que la vida, quan enmig d'un casament molt feliç en un dia molt assoleiat de juny, el millor amic del nuvi va agafar la guitarra i enmig del convit ho va cantar a la núvia.

Ni ella es diu Matilde ni és perruquera, i hi haurà qui pensi que és una cançó massa trista per cantar en una ocasió així, però la cançó agafa a l'aire alguns dels misteris de l'amor i els posa en versos. D'aquestes mostres, malauradament, no se'n poden fer assajos clínics ni cultius que estableixin pautes científiques del comportament de la gent quan cau en aquests paranys de les arts amatòries. O sigui que després d'emocionar-nos, continuarem igual d'ignorants.

Acabo de verte y ya sé que nací pa' casarme contigo.

 Lo que fue tan hermoso que no caiga al olvido, 

te estaré recordando por siempre.

Abrázame fuerte que no pueda respirar,
tengo miedo de que un día
ya no quiera bailar conmigo nunca más.

Pels que s'estimen. Que conservin i millorin la fórmula, dia rera dia.

Viatges i flors

Flor d'il·lusió

Neix a qualsevol raconet de bosc que tingui una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de gruix de terra. Tot i la facilitat amb què sembla que floreix, no és possible aconseguir-ne plantar a consciència: sempre neix lliurement i de forma inesperada. Si algú pensa trobar-ne a l'obaga del bosc, resulta que surt a la solana; i si a la solana un any n'han crescudes un centenar, l'any proper apareixen arran d'obaga. Aquesta caòtica florida fa que la flor d'il·lusió tingui un encís quan apareix a la vista del passejant, només comparable a una bella clapada de pinatells o a un follet que es deixa veure un moment enmig de la molsa.

Aquesta flor neix inesperadament en un racó, i de seguida creix i es fa bella. Primer és un sol botonet, al capdamunt d'una tija llarga. De seguida, si té una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de terra que l'alimenti, comença a obrir una flor minúscula darrera l'altra, fins que fa una vistosa toia de floretes liles, i en pocs dies, es formen ramells de petites toies de flors, que esquitxen el verd del bosc amb centenars de pistils i estambres.

Flor lila de camp (Scabiosa sp). Foto extreta de flickriver.com

Però, tant bon punt com s'ha obert la flor il·lusió, comença a marcir-se. Si no es mantenen les condicions d'una mica d'aigua, una mica sol i un no-res de terra -perquè plogui massa o el dia es torni núvol, o bé faci massa sol o fins i tot una mà que l'arrenqui i se l'emporti lluny del bosc-, la flor es mor. Fins i tot llavors manté l'encís: no s'aperdua tota de cop com altres flors que volen ser més nobles, sinó que les desenes de flors minúscules que formen la toia es van marcint, poc a poquet, perdent el color i la fermesa, fins que s'adonen que ja no hi ha el que les feia viure, i al final, cauen.

Poques coses hi ha tan tristes com veure marcir-se un pom de flors d'il·lusió. És per això que qui les coneix, no les cull del bosc amb la promesa de fer-les lluir en una casa o un balcó, sinó que les deixa allà, que s'alimentin del sol i l'aigua i la mica de terra, i si ha de ser que creixin i s'enfilin i es facin grans, que així sigui. I si no ha de ser, que no sigui perquè el passejant l'hagi arrencat i se l'hagi endut amb una il·lusió que s'ha esfullat.
 


A Mercè Rodoreda, humilment.
A totes les meves flors.