bons propòsits

Hola. Bon dia, bona tarda, bon vespre. Feia dies que no ens trobàvem per aquí, que no em deixava caure per aquí. Darrerament no llegeixo gaire, no escric gens, i a estones m'oblido de viure i només vaig fent. De tant en tant me n'adono i intento trepitjar més fort, abraçar més intensament, riure amb més ganes i somiar prenent nota per complir-ho.

Però per la resta, bé, gràcies. Amb aquella mica de por i aquella empenta a batzegades que els que em coneixeu sabeu que m'acompanya. També hi ha les ganes de fer bé les coses i de persistir, paraula màgica que se'm resisteix, com tants d'altres conceptes que ara no trauré per no enterbolir la nit ventosa d'avui.

Fa més o menys un any vaig publicar uns propòsits, com una llista de la compra. Em va anar bé de publicar-los per tenir-los més presents. Una tècnica mnemotècnica com una altra, com deixar post-its per la casa o fer-me un dibuix del que vull. També ho podria demanar als Reis, però són poc eficients. Sí, ho dic ben alt: els Reis Mags de l'Orient no m'han portat mai el que realment, realment volia. Un any van portar-me la punteta d'un somni que hauria d'haver començat en un pis vell i rònec, però només la punteta, la porta tancada i una única invitació. Quan vaig voler tornar a trucar la porta, el somni es va esvair però vaig estar dies i dies i mesos i mesos somiant-lo encara.

Ara ja no somio. Somio poc i ho oblido. Tot això que m'estalvio.


Anem als propòsits. Són diferents dels somnis i per això m'agraden, perquè puc fer alguna cosa per complir-los. L'any passat que estava així com molt espiritual i molt dallonses, vaig demanar:

1.  Aprendre a fer PA. Fet. Vaig conèixer un personatge que fa pa, i cuina de meravella, i fa alquímia amb el menjar, i va en bicicleta per Barcelona, i és bonic saber que existeix. Com és bonic saber que existeix algú que sap fer vi, i estimar la terra que ho fa possible. Bé, puc mantenir aquest propòsit per tal de gaudir del que es pot CREAR amb les mans.

2. Tornar a fer MÚSICA. Meec. Hi hauré de tornar. En vaig fer, de música, per uns amics que m'estimo, a l'estiu. Una vetllada preciosa, tot i les meves pors i inseguretats i dimonis tots conjurats sota el teclat per espatllar-m'ho. No ho van assolir del tot. A les fotos veig algú que toca el piano i pateix. Jo vull veure una persona que toca el piano i gaudeix. Ho hauré de tornar a intentar. Total, has de confiar: His eye is on the sparrow, ja ho saps.

3. CARPE DIEM, CARPE DIEM. Sí, sí, sí, i persisteixo, i ho reitero. Viure el moment, omplir els pulmons de l'aire del moment, sigui feliç o sigui trist o sigui pesat o sigui irrepetiblement intens o sigui tallant com un ganivet.


4. Evitar les converses, els ambients i les persones TÒXIQUES. Bastant menys intoxicació. Millor, gràcies. Encara que he de vigilar amb l'autoverí: sovint un és el pitjor enemic d'un mateix.

5. Com cada any, i sempre que em sigui possible, VIATJAR a un lloc que no conegui d'abans i permetre'm de meravellar-me amb la bellesa del món. Enguany m'he permès dos viatges bellíssims, a través del vi (Bordeus) i de la música (ruta Bach). I participar en un projecte europeu de bones pràctiques en l'educació que, tanmateix, té elements positius i sempre és una finestra oberta.

Bordeaux, the city not the film

6. La lliçó d'aquests darrers anys una mica negres: estalviar i valorar les coses. Persistirem aprenent a fer números i establint prioritats.


7. NO TENIR POR D'ACTUAR, DE DEMANAR I DE PRENDRE EL QUE EM MEREIXO. Vaig perdent aquesta por. Resolc situacions que temps enrere m'haguessin paralitzat. I aprenc a acollir el que arriba de nou. Sigui el que sigui.


8. PERDONAR i PERDONAR-ME. Quin aprenentatge tan alliberador.
 
9. CUIDAR-ME. Sí, i més que convé. 

10. ACCIÓ, ACCIÓ, que aquest sigui continuï essent el propòsit del 2014 2015. Pots sortir fora de tu, d'aquesta closca de por, i mostrar-te, a la feina, amb els amics, amb la gent que encara no coneixes ni et coneixen, i desplegar el teu potencial de recursos, i créixer. Fes-te el favor de ser feliç, i el camí cap als teus objectius de vida et serà més fàcil.

 Anna Amalia Bibliotek, Weimar (Alemanya) - siempre pensé que el Paraíso sería una biblioteca

Ben pensat, ara que els he tornat a repassar, els torno a prendre.

Millor 2015! Si pot ser, una mica més just, alegre, en moviment i esperançat!

A propòsit de Shakespeare

Nadie hubo en él; detrás de su rostro (que aun a través de las malas pinturas de la época no se parece a ningún otro) y de sus palabras, que eran copiosas, fantás­ticas y agitadas, no había más que un poco de frío, un sueño no soñado por alguien. 

Al principio creyó que todas las personas eran como él, pero la extrañeza de un compañero, con el que había empezado a comentar esa vacuidad, le reveló su error y le dejó sentir para siempre, que un individuo no debe diferir de su especie. Alguna vez pensó que en los libros hallaría remedio para su mal y así aprendió el poco latín y menos griego de que habla­ría un contemporáneo; después consideró que en el ejer­cicio de un rito elemental de la humanidad, bien podía estar lo que buscaba y se dejó iniciar por Anne Hathaway, durante una larga siesta de junio. A los veintitantos años fue a Londres. Instintivamente, ya se había adiestrado en el hábito de simular que era alguien, para que no se descubriera su condición de nadie; en Londres encontró la profesión a la que estaba predestinado, la del actor, que en un escenario juega a ser otro, ante un concurso de personas que juegan a tomarlo por aquel otro. Las tareas histriónicas le enseñaron una felicidad singular, acaso la primera que conoció; pero aclamado el último verso y retirado de la escena el último muerto, el odiado sabor de la irrealidad recaía sobre él. Dejaba de ser Ferrex o Tamerlán y volvía a ser nadie. Acosado, dio en imaginar otros héroes y otras fábulas trágicas. Así, mientras el cuerpo cumplía su destino de cuerpo, en lupanares y tabernas de Londres, el alma que lo habitaba era César, que desoye la admonición del augur, y Julieta, que aborrece a la alondra, y Macbeth, que conversa en el páramo con las brujas que también son las parcas. Nadie fue tantos hombres como aquel hombre, que a semejan­za del egipcio Proteo pudo agotar todas las apariencias del ser. A veces, dejó en algún recodo de la obra una confesión, seguro de que no la descifrarían; Ricardo a­firma que en su sola persona, hace el papel de muchos, y Yago dice con curiosas palabras "no soy lo que soy". La identidad fundamental del existir, soñar y representar le inspiró pasajes famosos.
 
Veinte años persistió en esa alucinación dirigida, pero una mañana le sobrecogieron el hastío y el horror de ser tantos reyes que mueren por la espada y tantos desdicha­dos amantes que convergen, divergen y melodiosamente agonizan. Aquel mismo día resolvió la venta de su teatro. Antes de una semana había regresado al pueblo natal, donde recuperó los árboles y el río de la niñez y no los vinculó a aquellos otros que había celebrado su musa, ilustres de alusión mitológica y de voces latinas. Tenía que ser alguien; fue un empresario retirado que ha hecho fortuna y a quien le interesan los préstamos, los litigios y la pequeña usura. En ese carácter dictó el árido testa­mento que conocemos, del que deliberadamente excluyó todo rasgo patético o literario. Solían visitar su retiro amigos de Londres, y él retomaba para ellos el papel de poeta.
 
La historia agrega que, antes o después de morir, se supo frente a Dios y le dijo: Yo, que tantos hombres he sido en vano, quiero ser uno y yo. La voz de Dios le contestó desde un torbellino: Yo tampoco soy; yo soñé el mundo como tú soñaste tu obra, mi Shakespeare, y entre las formas de mi sueño estabas tú, que como yo eres muchos y nadie.

Jorge Luis Borges (El hacedor, 1960)

remember (I)

Impressions per a un esbós de les Fires i Festes de Sant Narcís de Girona*

L'alè de tardor sura en l'aire. Capvespre. A mitja tarda, el cel, amb ressaca de dos dies de sol -aquell solet dolç de finals d'octubre, tebi com un encenall-, ha deixat anar un solemne ruixat damunt Girona. Potser els firaires hauran tancat les parades, tret d'alguna xurreria que s'hagi mantingut oberta estoicament, enmig de la deserció general. Els altres hauran cobert amb plàstics els enginys mecànics a dues-centes pessetes el viatge. Haurà estat cosa d'hora i mitja, però aquest vespre la catifa de fulles seques de la Devesa semblarà haver estat encerada com un parquet. La pluja haurà diluït en la grisor les llums cridaneres, vedettes en el fugaç Paral·lel de les fires. Els sons de megafonia se senten amb la sordina dels tolls de pluja. I  les diem-ne entranyables olors d'oli fregit dels xurros, i del bruc encès torrant castanyes, es barregen amb el de la terra humida, i s'enlaira i s'escampa, punyent i embogidor, engrescant gironins i forans a anar a la fira, ben viva.

A les pedres del meu Barri Vell, no els vingueu amb fires, ja. Viuen la festa d'altra manera, com fa sis o set segles, quan l'ambient era de sèu que cremava quan es feia fosc i la gargamella pròpia era tot el sistema de megafonia a disposició. Des de l'altra banda de l'Onyar, avui, el barri Vell mira la festa jove dels nous carrers, de la Devesa, del Passeig de la Copa; no pas amb recel medieval i obscur sinó amb el somriure dolç dels segles, com un avi sense dents, ben acotxat a la llotja secular. I benèvol, el barri permet instal·lar-se paradetes de quincalla per la Rambla, i la gent passeja que passejaràs per l'entramat de carrers gremials del Barri Vell, sota les voltes sempre ombrívoles -perquè la seva llum és gòtica. Quan vespreja, no em costaria d'imaginar haver vist un assaonador carregant les pells cap a dins el taller -que demà serà un altre dia-, o un jueu capcot i de pas llest enfilant les estretors del call. El Barri Vell es  permet encara alguna ballada de sardanes on l'entusiasme de la gent deixa penjades les notes pels til·lers de la Rambla, com senyeres brodades amb tenora. Hi ha teatre aquests dies de festa. Hi ha exposicions. Això sí, el Barri Vell es retira aviat. L'encarregat de la Fontana d'Or, que porta ulleres amables i una americana blau marí, aconsella a un senyor amb bigoti hitlerià que deixi els segells d'Isabel II per a un altre dia perquè és hora de tancar, mentre una parella busca les entrades en el vestíbul d'aire decimonònic del Teatre Municipal, mentre la campana de l'Ajuntament sona: "to-ca-tar-dans, to-ca-tar-dans".

I a la part nova... la nit és jove! La Devesa, ben empolainada per la nit. Potser la sessió de tarda no ha sortit rodona, però la nit serà un èxit: llum, música, festa! Passin, senyores i senyors! El Passeig de la Copa és com un estudiant de disset anys eterns, que ha muntat una barraca amb la classe de l'insti, el club esportiu o vés a saber. Porta mil peles -al límit de la butxaca escurada- per una canya i dos xupitos, i si en sobra, posarà gasolina a la moto. Ah, i les claus de casa, que a les cinc de la matinada -cap emboirat, veu esquerdada d'escridassar la penya enmig del xivarri de l'ambient, exaltat i jove...- és cruel fer soroll i trencar els sons engendrats sis hores abans.

L'endemà a les dotze del migdia, les campanes de Sant Feliu, agudes, de bateig, faran deixondir la ciutat amb ressaca -ai, ui. Farà un dia d'àngels. Cantarem missa ben solemne en honor del Sant Patró, el bisbe Narcís, que des de la imatge de la façana de la catedral ens beneeix i ens protegeix amb tarannà eclesiàstic de bon pastor.

Capvespre. L'alè de tardor sura en l'aire. Les campanes de la Catedral toquen les vuit, amb grandiloqüència de tones de metall. Pujant al campanar recordo la paüra de Fineta que escrivia Prudenci Bertrana, pujant per les escales de cargol sense cap trist replà. Com si palpés l'essència del sagrat a cada pedra nummulítica. Demà, nit de Difunts, els canonges morts entonaran el Dies Irae voltant pel claustre. JA he arribat a dalt. La Beneta encara ressona, com una onada gegantina de fosa. Passa vora meu l'eternitat, como responent al clam de les agulles gòtiques de Sant Feliu al cel... Per un moment copso la llum de les bambolines, el brogit de la megafonia, el somrís harmoniós de la cultura, la senyera de la tenora; ho fonc en el llençol blau foradat d'estels que es desplega damunt la muralla, espinada de gat secall... en faig una campana... i el vent de Tots Sants escampa el so immortal de la festa de Girona.

* Aquesta composició va veure la llum l'any 1993 i va obtenir el 1r premi de prosa dels Jocs Florals i Literaris de l'Ajuntament de Girona.

missing

No del tot, no...

jo vinc d'un silenci

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg

de gent que va alçant-se

des del fons dels segles,

de gent que anomenen

classes subalternes,

jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg.

 

 

Jo vinc de les places

i dels carrers plens

de xiquets que juguen

i de vells que esperen,

mentre homes i dones

estan treballant

als petits tallers,

a casa o al camp.

 

 

Jo vinc d'un silenci

que no és resignat,

d'on comença l'horta

i acaba el secà,

d'esforç i blasfèmia

perquè tot va mal:

qui perd els orígens

perd identitat.

 

 

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

de gent sense místics

ni grans capitans,

que viuen i moren

en l'anonimat,

que en frases solemnes

no han cregut mai. 

 

 

Jo vinc d'una lluita

que és sorda i constant,

jo vinc d'un silenci

que romprà la gent

que ara vol ser lliure

i estima la vida,

que exigeix les coses

que li han negat. 

 

 

Jo vinc d'un silenci

antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci

que no és resignat.

 

 

Lletra: Raimon

Fotos: estiu 2014. 

Algunes són meves, algunes d'amistats i família.

HIGHWAY TO HELL

Vaig arribar a dalt el poble dins d’una funda negra. Pel camí havia anat escoltant els tres com discutien sobre la conveniència d’haver acceptat aquell bolo tan curt i tan lluny de casa. Això sí: estava pagat per endavant, sense exigències de repertori (toqueu el que vulgueu) ni regateig del preu. Per tant, carretera i manta i amunt. Els instruments ben carregats a la furgo, dues hores d’autopista amb una breu parada per fer un entrepà, i cap al casament, que coincidia amb el començament de l’estiu. Després de deixar l’autopista, el navegador va anar indicant la ruta mentre la ciutat desapareixia, el poble s’encongia, i finalment, tot eren camps a banda i banda de la carretera estreta.

Mentre ens descarregaven, comentaven que l’indret era molt bonic: prats verds, una església mig derruïda que encara conservava un campanar punxegut, i tres o quatre cases velles, abans d’enfilar el camí cap a la masia on es feia la festa. Els clients –els nuvis- ja els havien dit per telèfon que l’accés a la casa estava assenyalat amb gira-sols. Gira-sols amb una llaçada de tul. Negra.

Pel camí de pujada va aparèixer un noi alt, prim, amb els cabells esbullats i una cridanera barba pèl-roja. Hola, va dir, sóc el cosí del nuvi, sou els músics que ja heu arribat oi? El bateria, que anava davant, va fer equilibris amb els peus de micro que duia, per tenir una mà lliure per encaixar amb el cosí en qüestió.

Aneu carregats oi? Podeu acostar més la furgoneta per la part de darrera, va afegir el cosí. Tots tres es van mirar. Doncs sí, estaria bé perquè hem de descarregar força cosa, i la bateria pesa, van respondre. Es van tornar a mirar, van desfer el camí, bufant per l’esforç inútil, i van seguir per un tros que ja no era carretera sinó una pista forestal plena de clots i bonys. Malgrat que era el dia més llarg de l’any, ja començava a enfosquir.

El cosí va aparèixer de nou del no-res, va saludar de nou els tres músics i els va assenyalar on muntarien el petit escenari per amenitzar la festa. Al fons, s’intuïen tot de taules parades i anar i venir de gent amb plats. No obstant, no es veia ni un sol cambrer. De fet, el cosí tampoc anava vestit com de casament: amb pantalons una mica estripats als baixos, una camiseta ni massa nova ni massa vella, i un penjoll cridaner al coll. Deu ser un casament hippie, van remugar veient els coixins i catximbes que hi havia preparats en un racó de l’espai on havien de tocar. El cosí en qüestió va tornar a aparèixer quan ja havien descarregat. M’aniria bé que em deixéssiu les claus de la furgo, va dir, per si hem de moure-la aquesta estona. Sempre hi pot haver algú que hagi de marxar, alguna urgència, es va justificar.

Mentre muntaven la sonorització i ens anaven traient de la funda, el meu baixista es va començar a sentir inquiet. Es va treure el mòbil de la butxaca per avisar la dona que ja eren a lloc, com feia sempre. Merda, va dir, no hi ha cobertura. Però gens, eh? Els altres dos ho van comprovar. Doncs sí que estem aquí deixats de la mà de Déu. Van bufar, pensant en la distància fins a casa, i van començar a fer proves de so.

Al cap d’una horeta i mitja el cosí-mestre-de-cerimònies els va fer el senyal per començar el ball. El seu repertori, a mig camí dels grans èxits del rock dels setanta, vuitanta i noranta, va començar amb un tema elegant de George Michael que li agradava molt al cantant guitarrista. Finalment vam veure els nuvis, tots dos amb els cabells llargs, en la mateixa sintonia estètica que els convidats, i fins els nens que corretejaven per allà duien la melena que la seva respectiva edat els permetia. Tothom vestit molt informalment, tothom molt jove, i tothom amb un penjoll llampant al coll. Hi havia qui ballava, hi havia qui estava estès als coixins, estimant-se en parella o en grup, i molta gent fumant, cosa que en ple estiu i amb la sequera dels darrers mesos, feia certa angúnia.

Algun convidat una mica passat de voltes va començar a demanar AC/DC. Sobre aquest grup i en especial el seu conegudíssim Highway to Hell, hi havia hagut les discussions més enceses entre els tres membres del trio BBC. El guitarrista i cantant no els suportava, el bateria n’havia estat molt fan però ara més aviat en renegava, i en canvi el baixista adorava aquesta cançó perquè era el seu moment de glòria, per a mi i per a la seva veu estripada.

Després de fer un passeig pels Beatles, la psicodèlia, i omplir-se l’aire de porros, als tres se’ls notava satisfets d’aquell estrany bolo en un racó de món. Els convidats van tornar a demanar AC/DC. El meu riff  va donar la senyal. Els convidats van embogir.

Literalment.

Prenent les torxes que il·luminaven el lloc i les cordes que aparentment sostenien les carpes, i sense deixar d’entonar l’himne dels germans Young ni de fer el senyal d’en Banyeta amb la mà, van anar-se acostant, fent un cercle, cap al Trio BBC, demanant que no paressin de tocar, fins que van prendre’m de les mans, a mi, a la Fender i als pals de la bateria Paiste. Mentre lligaven els nostres amos, que encara no sabien avenir-se’n i es miraven amb sorpresa, continuaven cantant a grans crits i fent gestos, totalment fora de si. Un d’ells va agafar-me amb cura enmig de tota aquella bogeria i em va deixar curosament contra un arbre. Des d’allà vaig veure el ritual de solstici d’estiu d’aquella tropa de satanistes, que pel que sembla, consistia a oferir un sacrifici musical enviant de retorn a l’autopista de l’infern a tres escollits.

Romanç del goig de tenir germana

Ella no ho sap, perquè habitualment no ve per aquí, però avui que ha complert 27 voltes al Sol, li dedico aquest post.

Va arribar com una gran sorpresa, quan jo ja entrava en una adolescència plena de turbulències com un vol de baix cost en una nit de tempesta.

Durant mesos vaig preguntar-me com seria això de tenir un nadó a casa, i temia perquè temien que m'engelosís o vés a saber què. Tot era estrany i la vida prenia un camí inesperat.

I un 27 de juny, quan el sol havia arribat ja al punt més alt de la nit de Sant Joan, va arribar, després d'un sopar de final de curs, el mateix dia d'anar a recollir les notes. Jo era una bona estudiant i no s'esperava res que no fossin notables i excel·lents. Però aquell curs hi havia un regal afegit.

Vam arribar a la clínica i allà hi havia la mare i el regal. Petita, tot i haver nascut de bona mida, i vermella i congestionada, amb les mans encara liles. Encara s'havia de descomprimir, vaig pensar temps després, quan es va anar tornant un nadó rosat, rodonet, amb uns ulls negres com olives i simpatiquíssims, i un bon caràcter a prova de germanes grans amb ganes de jugar i d'inventar fantasies impossibles..

Mai hagués comptat que la tendresa es pogués escriure amb quatre lletres que m'evocaven un pastís dolç d'ametlla.

Per molts anys, germaneta.

 

my best friend's wedding

Cuando el amor os llame, seguidlo.

Y cuando su camino sea duro y difícil,

y cuando sus alas os envuelvan, entregaos.

Aunque la espada entre ellas escondida os hiera.

Y cuando os hable, creed en él. 

Aunque su voz destroce nuestros sueños tal como el viento norte devasta los jardines.

Porque, así como el amor os corona, así os crucifica.

Así como os acrece, así os poda.

Así como asciende a lo más alto y acaricia vuestras más tiernas ramas, que se estremecen bajo el sol, así descenderá hasta vuestras raíces y las sacudirá en un abrazo con la tierra.

Como trigo en gavillas, él os une a vosotros mismos.

Os desgarra para desnudaros.

Os cierne, para libraros de vuestras coberturas.

Os pulveriza hasta volveros blancos.

Os amasa, hasta que estéis flexibles y dóciles.

Y os asigna luego a su fuego sagrado para que podáis convertiros en sagrado pan para la fiesta sagrada de Dios.

Todo esto hará el amor en vosotros para que podáis conocer los secretos de vuestro corazón y convertiros, por ese conocimiento, en un fragmento del corazón de la Vida.

Pero si, en vuestro miedo, buscáis solamente la paz y el placer del amor, entonces, es mejor que cubráis vuestra desnudez y os alejéis de sus umbrales, hacia un mundo sin primaveras donde reiréis, pero no con toda vuestra risa, y lloraréis, pero no con todas vuestras lágrimas.

El amor no da más a sí mismo, no toma nada más que de sí mismo.

El amor no posee ni es poseído.

Porque el amor es suficiente para el amor.

Cuando améis no debés decir: “Dios está en mi corazón”, sino más bien: “Yo estoy en el corazón de Dios”.

Y pensad que no podéis dirigir el curso del amor porque él, si os encuentra dignos, dirigirá vuestro curso.

El amor no tiene otro deseo que el de realizarse.

Pero, si amáis y debe la necesidad tener deseos, que vuestros deseos sean éstos:

Fundirse y ser como un arroyo que canta su melodía a la noche.

Saber del dolor de la demasiada ternura.

Ser herido por nuestro propio conocimiento del amor.

Y sangrar voluntaria y alegremente.

Despertarse al amanecer con un alado corazón y dar gracias por otro día de amor.

Descansar al mediodía y meditar el éxtasis de amar.

Volver al hogar con gratitud en el atardecer.

Y dormir con una plegaria por el amado en el corazón y una canción de alabanza en los labios.

Khalil Gibran, El profeta (fragmento)

El amor brujo (Falla)

Hi havia una vegada una nena que el que més li agradava del món era llegir i somiar, i no sabria dir en quin ordre li agradava més una cosa o altra. La nena no xerrava gaire, però somiava, somiava, i també llegia, llegia compulsivament tot el que queia a les seves mans, encara que no entengués realment què deia.

La nena també s'entretenia -com que només tenia germanets i germanetes i amics i amiguetes imaginaris-, posant discs i deixant-se emportar amb la imaginació.

Així, escoltant els discs de Julio Iglesias, i barrejant les lletres de desamor, el seu to de planyidera i les informacions de les revistes, la nena va arribar a la conclusió que aquella filipina que l'havia deixat devia de tenir el cor molt dur, si en Julio li cantava coses així en públic i ella no s'estovava, el perdonava i hi tornava.

L'intrigaven especialment els discos de música clàssica, aquella música on ningú cantava res intel·ligible, i on un director d'orquestra sorrut feia moure una batuta davant una colla de músics, disciplinats, que feien sonar alhora els instruments seguint uns papers escrits en un llenguatge que en aquell moment li semblava pura màgia. Com saben el que han de tocar?, pensava la nena.

Un dels discos tenia a la portada una gitaneta, o millor dit una flamenca, amb una cara que a la nena li semblava de pomes agres, i en lletres ben grans, el títol de l'obra i l'autor: "FALLA. EL AMOR BRUJO". Com que en aquell moment la nena no sabia res de la vida i obra del molt il·lustre Don Manuel, més enllà de relacionar-lo tímidament amb el senyor calb dels bitllets de cent pessetes, la nena va fer una altra interpretació, ben plausible.

"Falla. El Amor Brujo", volia dir que la gitaneta havia confiat en les arts de la bruixeria per atraure l'amor i no havia sortit bé: per això sortia sola a la portada del disc i amb aquella cara d'infelicitat. Per tant, "el Amor Brujo", encara que prometi miracles, també "falla". 

O sigui, que des de llavors, res d'amor brujo, que falla.

incerta glòria

Llibreria Les Voltes, Girona

¡Era una època exaltant aquella primavera de 1931! ¿N’hi haurà mai més cap de tan primavera com aquella? En Lluís i jo i tu i tots nosaltres, els estudiants revolucionaris, ens havíem trobat al palau de la Generalitat el 14 d’abril aquella tarda inoblidable, quan el coronel Macià proclamà la República Catalana; ¡quins cabells més blancs i quins ulls de poeta els del vell coronel conspirador, com se li humitejaven cada vegada que sortia a la balconada per saludar la multitud que s’atapeïa a la plaça de Sant Jaume! Tots érem germans aquells dies, no hi havia més que catalans; els cabells blancs d’un vell coronel i els alegres colors d’una bandera que era des de segles la de tots i a tots ens unia havien fet aquell miracle; ¡com espetegava al vent de primavera, quina alegria a tots els ulls, com podia aquella bandera lluminosa fer-nos sentir tots fills de la mateixa gran família! ¡Quina glòria la d’aquell 14 d’abril! Tot el país feia olor de farigola florida, de terra que surt d’una llarga hivernada; i nosaltres, tan joves i tan lliures, ¡amb la sensació que no ens havia calgut sinó venir al món per fer-lo canviar! ¿Qui ens hauria pogut posar la brida? ¡Tota la terra feia olor de farigola, de Pasqua de Resurrecció! Era la glòria d’un dia d’abril i aleshores no sospitàvem que fos tan incerta; qui podia pensar-se que aquella alegria excitant acabaria cinc anys després en la més absurda de les carnisseries... 

Joan Sales, Incerta glòria, fragment (p. 270). Barcelona: Club Editor, 1984.