stat rosa pristina nomine, nomina nuda tenemus.
de la rosa, només ens queda el nom
Un lloc que no existeix, on van a parar històries i records i es guarden en rigorós desordre. "Siempre imaginé que el Paraíso sería algún tipo de biblioteca" (Jorge Luis Borges)
Recollint les taules i endreçant prestatges, algú ha deixat una nota a la vista. Serà descuit, serà casualitat, serà un regal...? Aquí us el deixo també, com a memoràndum de bons propòsits per a l'any que ve, i si pot ser i els antics maies anaven errats, l'altre i l'altre i l'altre.
Bona entrada al 2012, i no us oblideu de passar de tant en tant per la biblioteca, que hi anirem posant novetats.
Acaba el dia havent crescut una mica, essent feliç, rient, compartint el que ets i tens.
Que el descoratjament no et venci, sigues pacient.
Que ningú et prengui el dret d’expressar-te.
Fes de la teva existència quelcom extraordinari i únic, perquè ho ets.
Creu que les paraules, les poesies, les bones accions, l'amor a tu mateix i als altres poden canviar el món que t'envolta.
Estigues convençut que passi el que passi, la nostra essència resta intacta perquè som éssers apassionats i amorosos.
La vida és desert i oasi, ens fa caure, ens fereix, ens ensenya i ens converteix en protagonistes de la nostra pròpia història.
Somnia, perquè en els somnis ets lliure. No caiguis en el pitjor dels errors: la incomunicació, la insociabilitat, l'egoïsme.
Valora la bellesa de les coses senzilles. Respecta tot el que és més feble.
Gaudeix del pànic que et provoca tenir tota una vida per davant i viu-la intensament, sense mediocritats.
Pensa que construeixes dia rera dia el teu futur i dels qui t'envolten.
Aprèn d’aquells que puguin ensenyar-te i enssenya als qui volguin aprendre.
Fes bon ús dels teus dons i sabers, no comercialitzis amb ells, tan sols ajuda als altres amb la paraula i el gest.
Recorda que ets part d'un complex engranatge universal i que tens el deure d'aportar el que saps i la teva experiència.
No et penedeixis de les coses que has fet, sinó de les que no t'has atrevit a fer.
I, sobretot, no permetis que la vida et passi sense gaudir-la.
Gràcies a la Glo per aquest regal. Sempre tens la paraula adient en el moment oportú!
El Nadal té origen precristià, com a festa del solstici hivernal, com a celebració dels fruits de la terra i renaixement de la llum, que casualment va acabar coincidint amb la festa del naixement de Jesús, fet fonamental per als cristians però que probablement no es va esdevenir com ha acabat definint la nostra tradició. Què feien uns pastors al ras vetllant el ramat, a Judea, en ple desembre, per exemple?
Em quedo especialment amb el que diu el Linus en tercer lloc: Nadal és una meravellosa oportunitat per compartir el nostre afecte amb la família i els amics, i fer realitat actes de bona voluntat envers els menys afortunats. És un temps per als infants per a mostrar la seva innocència, i per als grans, per retrobar l'infant que van ser.
La idea de morir bien es extraña para mucha gente. En nuestra cultura, donde se ensalza la inmortalidad y el terror a la muerte es endémico, no resulta fácil concebir los últimos momentos de la vida como algo más que dolor, dependencia, descontrol e indignidad. Sin embargo, no pocos enfermos terminales y sus seres queridos logran ignorar esta creencia tan común y transforman el acto final en una oportunidad para expresar amor, para curar viejas heridas, para superar prejuicios, para descubrir en ellos mismos fuerzas y virtudes ocultas y, en definitiva, para realizarse.
Sardegna, Spiaggia
Todas las muertes que he presenciado me han estremecido. Todas, también, me han enseñado algo sobre lo que es morir y lo que es vivir. Muchos aspectos de la muerte reflejan facetas de la vida. Aunque bastante gente prefiere morir de repente, sin darse cuenta, los finales abruptos o inesperados suelen dejar muchos argumentos sin conclusión, cabos sueltos. Quienes quedamos detrás tenemos gran dificultad para superar las pérdidas insospechadas. Por el contrario, las muertes lentas, a pesar de la tristeza y la ansiedad que llevan consigo, ofrecen posibilidades únicas para completar asuntos pendientes, restaurar uniones rotas y reconciliarnos con nuestra inevitable caducidad.(...)
Nadie debería morir con dolor y nadie debería morir solo. (...) El malestar del cuerpo casi siempre se puede aliviar. Y la presencia reconfortante de una persona serena y cariñosa mitiga gran parte de la soledad del paciente. Pero alivio y compañía no es todo. Para muchos hombres y mujeres en el lecho de la muerte, y para sus allegados, este último acontecimiento de la vida brinda la posibilidad de vivir momentos emotivos de profundo significado. En estas circunstancias cruciales, la sinceridad, la ternura, la comprensión y la entrega fortalecen y conectan a los participantes de una forma tan cercana y especial que algunos afirman sentir una paz de espíritu que nunca experimentaron.
Las buenas muertes existen. Requieren una cierta dosis de entereza y valentía para enfrentarnos a recuerdos dolorosos que normalmente se evitan, o para dar cariño incondicional y atender las molestias físicas del agonizante (...). Pero la carga casi nunca resulta demasiado pesada. Para la mayoría de los acompañantes se trata de una labor casi sagrada, una tarea que no sólo aceptan sino que desean. Mientras que dejarse cuidar se convierte en el último regalo del moribundo.
Compartir el trance de morir y cuidar de una persona querida que agoniza es una forma poderosa de intercambiar amor, solidaridad y respeto, y representa una prueba personal sublime y enriquecedora. Cuando alimentamos la dimensión humana de la muerte, la última despedida se convierte en una experiencia tan íntima, tan entrañable y tan valiosa como el mismo milagro del nacimiento.
Un dels poemes més coneguts de J.A. Goytisolo, sobretot arran de les versions musicals de Paco Ibáñez i de los Suaves, diametralment oposades però amb la mateixa honestedat brutal que dóna el poeta a les paraules dedicades a la seva filla.
Resulta que la filla en qüestió, Julia, que va rebre el mateix nom que la mare del poeta, morta en un bombardeig de la Guerra Incivil, confessava que estava una mica saturada que la gent la reconegués per aquest poema.
A la bibliotecària, en canvi, li sembla que tots els notaris podrien tenir aquestes paraules en les plantilles de tots els models de testaments que tots els pares atorguessin en favor dels seus fills. Seria un bon llegat inmaterial.
PALABRAS PARA JULIA
Tú no puedes volver atrás
porque la vida ya te empuja
como un aullido interminable.
Hija mía es mejor vivir
con la alegría de los hombres
que llorar ante el muro ciego.
Te sentirás acorralada
te sentirás perdida o sola
tal vez querrás no haber nacido.
Yo sé muy bien que te dirán
que la vida no tiene objeto
que es un asunto desgraciado.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
La vida es bella, ya verás
como a pesar de los pesares
tendrás amigos, tendrás amor.
Un hombre solo, una mujer
así tomados, de uno en uno
son como polvo, no son nada.
Pero yo cuando te hablo a ti
cuando te escribo estas palabras
pienso también en otra gente.
Tu destino está en los demás
tu futuro es tu propia vida
tu dignidad es la de todos.
Otros esperan que resistas
que les ayude tu alegría
tu canción entre sus canciones.
Entonces siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti
como ahora pienso.
Nunca te entregues ni te apartes
junto al camino, nunca digas
no puedo más y aquí me quedo.
La vida es bella, tú verás
como a pesar de los pesares
tendrás amor, tendrás amigos.
Por lo demás no hay elección
y este mundo tal como es
será todo tu patrimonio.
Perdóname no sé decirte
nada más pero tú comprende
que yo aún estoy en el camino.
Y siempre siempre acuérdate
de lo que un día yo escribí
pensando en ti como ahora pienso.
José Agustín Goytisolo
Dedicat a dues grans lluitadores: la petita Júlia, des de que va néixer, i sobretot la meva mare, que es mereix totes les medalles al valor del món.
Un poema de Vicente Aleixandre (1898-1984), poeta de la generació del 27 que va assolir el premi Nobel de Literatura l'any 1977, del que sorprèn la lluminositat, sensualitat i calidesa de les imatges que es van dibuixant, íntimes, com a càmera lenta.
Un poema per llegir agafant la mà que hom més estimi, o somiar que pot arribar a aconseguir-la agafar.
MANO ENTREGADA
Pero otro día toco tu mano. Mano tibia.
Tu delicada mano silente. A veces cierro
mis ojos y toco leve tu mano, leve toque
que comprueba su forma, que tienta
su estructura, sintiendo bajo la piel alada el duro hueso
insobornable, el triste hueso adonde no llega nunca
el amor. Oh carne dulce, que sí se empapa del amor hermoso.
Es por la piel secreta, secretamente abierta, invisiblemente entreabierta,
por donde el calor tibio propaga su voz, su afán dulce;
por donde mi voz penetra hasta tus venas tibias,
para rodar por ellas en tu escondida sangre,
como otra sangre que sonara oscura, que dulcemente oscura te besara
por dentro, recorriendo despacio como sonido puro
ese cuerpo, que ahora resuena mío, mío poblado de mis voces profundas,
oh resonado cuerpo de mi amor, oh poseído cuerpo, oh cuerpo sólo sonido de mi voz poseyéndole.
Por eso, cuando acaricio tu mano, sé que sólo el hueso rehúsa
mi amor —el nunca incandescente hueso del hombre—.
Y que una zona triste de tu ser se rehúsa,
mientras tu carne entera llega un instante lúcido
en que total flamea, por virtud de ese lento contacto de tu mano,
de tu porosa mano suavísima que gime,
tu delicada mano silente, por donde entro
despacio, despacísimo, secretamente en tu vida,
hasta tus venas hondas totales donde bogo,
donde te pueblo y canto completo entre tu carne.
La senyora QQQ va dirigir-se al mostrador d'atenció al client, on un empleat amb aire poc atent a la realitat escoltava pels auriculars una interessant recopilació d'èxits d'ahir, avui i sempre .
- Miri, ja sé que cada dia que vivim és un regal. Però fa una temporada que algun d'aquests dies preferiria canviar-lo per un xec-regal, a quina secció m'he de dirigir?
Davant l'infructuós intent de localitzar i compartir un incunable escrit anys (molts anys!) enrera sobre les Fires i Festes del gloriós patró de la Immortal Girona, Sant Narcís, bisbe i màrtir, doncs res, que canviem de tema, i ho diem amb una imatge, que hi ha qui diu que valen més que certes paraules, sobretot si provenen dels politicutxus.
No se sap si va ser per un error humà del flequer o un error de càlcul de la màquina que feia la barreja de la massa. El cas és que al fons de la caixa dels croissants del dia, hi havia un exemplar diferent, incomplet. La cambrera no se'n va adonar quan el va posar a l'aparador dels esmorzars, però quan el van haver rebutjat una dissenyadora de bosses de mà i un viatjant de comerç, va començar a pensar que potser hauria de retirar-lo. El croissant feia veure que no li importava, però en el fons del seu cor de mantega i farina, sabia que era diferent, incomplet, coix, mutilat. Si al menys allò fos una ferida de guerra guanyada en una batalla cruenta contra tallats i berlines armades de xocolata fins a les dents! Però el seu munyó no tenia res d'heroic, i anava minvant la seva autoestima amb els successius rebuigs dels clients de la cafeteria. Va pensar que potser a l'hora de berenar tindria més sort. Tot i que podria ser que vinguessin nous croissants, més lluents, més farcits, amb dues banyes cargolades i cruixents, i aleshores... Aleshores, què?! De fet, la sola idea d'acabar el dia sense haver estat escollit i de passar la nit sol, en aquell aparador de vidre, a les fosques, ja li feia certa basarda. El croissant es va estremir pensant que podia acabar a les escombraries. Però va posar-hi coratge i va procurar mostrar el seu millor aspecte enmig de la pila d'altres croissants, canyes de crema i napolitanes. I vet-ho aquí que quan menys s'ho pensava, va sentir que demanaven "un cafè amb llet ben carregat i un croissant!", la cambrera el va agafar amb unes pinces, el va posar en un plat en un tovalló, i es va quedar tímidament davant el seu comprador, que va resultar ser una turista accidental. Gairebé entendrida, va pensar que era un croissant tan bonic i singular que es mereixia una foto i la primera menció del dia a les xarxes socials.
A la nostra secció de Narrativa, Novel·la Anglesa, segle XIX, abans que les germanes Brönte, que els Charles Dickens, fins i tot que els Robert Louis Stevenson o els sir Walter Scott, hi ha els llibres de Jane Austen. Novel·les en versió original i traduïda. En edició rústica i en tapa dura. Amb il·lustracions de l'època o bé en deliciosa versió còmic. Tots els exemplars de Sense and Sensibility,Pride and Prejudice, Mansfield Park, Emma, Northanger Abbey iPersuasion estan rellegits, rebregats, mostrant a les tapes una certa vida de bestseller més enllà de la prestatgeria.
Sospitem que és cosa de la bibliotecària, que quan es pensa que ningú la veu, se'n va a la prestatgeria i les rellegeix un cop més, per assaborir la ironia subtil de la senyora Austen i del romanticisme d'uns personatges femenins d'infinits matisos. Vaja, que gaudeix de tot allò que critica àcidament quan és al taulell recomanant un llibre a algú, però que calladament somia, per si mai apareix Mr. Darcy a fer-se el carnet d'usuari o a renovar un prèstec que va demanar-li molt, molt temps enrera.
Avui, Austen en vena. Ah, i un homenatge a Henry Purcell. I una abraçada a qui me'l va fer descobrir.
Vaig conéixer un vell pastor que ses ovelles menava. Cada jorn de sol a sol amb sa flauta acompanyant, eixa tonada cantava:
Com serà el mar? serà blau i gran com diuen? serà veritat que de nit és com la plata? Tothom qui el veu
es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu, sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?
Tota la vida he viscut
aquí al pla de muntanya,
i que diners no he tingut
per veure la costa llunyana.
Sé que hi ha el Mediterrà,
que té l'encís de donzella,
sé que hi ha barcos de vela,
i sé que hi ha mar a Calella,
on les ones van i vénen
al compàs de l'havanera.
Com serà el mar?
serà blau i gran com diuen?
serà veritat que de nit és com la plata?
Tothom qui el veu
es queda ple d'enyorança.
Digue'm tu, sol, que véns d'una altra contrada:
Has vist el mar?
La lletra de l'havanera "Mariner de terra endins" és de Narcisa Oliver, i la música de Josep Bastons. Explica una història ben senzilla, que era freqüent fins no fa tant, però que ara costa d'imaginar: la d'un pastor que viu terra endins i que no ha pogut anar a veure mai el mar.
No sóc com el pastor però feia molts dies que no veia el mar, i avui m'hi he retrobat en una tarda esplèndida d'octubre. Després d'una passejada per Calella, que en aquestes dates és com una barqueta a punt d'endreçar-se per l'hivern, el cel ens ha fet un regal doble: una increíble posta de sol, irisat des del roig sang al blau nit, darrera les muntanyes de les Gavarres, i una lluna plena i inmensa que sortia del mar com una safata de plata.
Novetats en novel·la negra i jocs de taula des de Rússia, que ha arribat amb els primers símptomes de tardor: a les set ja fosqueja, els llits volen més mantes, a la devesa de Girona ja cauen les fulles. El sol de tardor, però, encara ens regala capvespres dolcíssims com el raïm, com una treva.
Tant de bo que aquest hivern que s'acosta silenciós no sigui ni molt llarg ni molt dur. Necessitaria una altra sessió de sol d'estiu i vissi d'arte vissi d'amore, però ara per ara toca intriga nòrdica.
Il poverello d'Assisi (El pobrissó d'Assís) és el nom que rep popularment Sant Francesc d'Assís, aquell noi de casa bona que un dia va desprendre's de tot per esposar-se amb la Dama Pobresa i viure en germanor amb la Creació. A la secció de Religió d'aquesta biblioteca (200-299 del DDC) se li té especial estimació, i per això, avui que és el seu dia, compartim les seves paraules. Sovint costa tornar a llegir certs textos religiosos; però un sant que parla de la pau com el bé suprem, que tracta tots els elements de la Naturalesa com a germans de la condició humana i mereixedors del nostre respecte i consideració, i que lluita contracorrent de la seva època i de l'Església per viure en un ideal de pobresa i desprenent-se de tot allò que és superflu més enllà de la riquesa d'esperit, no és algú que mereix ser escoltat avui?
Sant Francesc d'Assís és el patró d'Itàlia i dels moviments ecologistes i de defensa dels animals.
Giotto: Sermó als ocells
Signore, fa di me
uno strumento della Tua Pace:
Dove è odio, fa ch'io porti l'Amore,
Dove è offesa, ch'io porti il Perdono,
Dove è discordia, ch'io porti l'Unione,
Dove è dubbio, ch'io porti la Fede,
Dove è errore, ch'io porti la Verità,
Dove è disperazione, ch'io porti la Speranza,
Dove è tristezza, ch'io porti la Gioia,
Dove sono le tenebre, ch'io porti la Luce.
Maestro, fa che io non cerchi tanto
Ad esser consolato, quanto a consolare;
Ad essere compreso, quanto a comprendere;
Ad essere amato, quanto ad amare.
Poiché, così è:
Dando, che si riceve;
Perdonando, che si è perdonati; Morendo, che si risuscita a Vita Eterna.
(Preghiera attribuita dalla tradizione a san Francesco)
Alguna cosa passa a Blogger que m'han venut una interfície actualitzada que funciona fatal i a més em perd els posts pel camí. Mentre recupero un post que s'ha perdut en el ciberespai dedicat als topònims de carrers, vegeu un parell d'instantànies més de Roma, i pleguem de vacanze fins a la propera.
Aquest vietato(prohibit) tan contundent estava a les escales del metro, parada de San Paolo, que deixa a prop de la magnífica basílica major de San Paolo Fuori le Mura (Sant Pau Extramurs), dedicada a l'Apòstol dels Gentils. La basílica conté tots els retrats dels Papes de la història, i diu la llegenda que el dia que s'acabin els medallons previstos per als retrats, serà senyal que s'acabarà el món. De moment en queden uns quants de buits.
Preciós sostre artesonat de fusta, vitralls en alabastre, claustre bizantí amb un encisador jardí de roses, i gran descobriment: la botiga de la basílica i abadia ven productes alimentaris i estètics de producció ecològica i gran qualitat. La turista accidental va comprar-hi una petita ampolla d'oli perfumat a la tòfona que pot assegurar que va provocar que tothom que el va tastar entrés per un moment en una mena de trànsit irresistible cap a una felicitat perduda als boscos on s'amaga el recòndit fong.
Bé, tornant al vietato, el cas és que indicava direcció prohibida de sortida del metro i a sobre hi tenia unes punxes d'aquelles que serveixen per evitar que s'hi posin els ocells i ho embrutin tot, però a aquelles alçades del viatge la curiositat i el sentit artístic de la turista accidental va provocar, com un deliri d'Stendhal, que confongués la pura brutícia que coronava els pinxos del cartell amb escultures de Giacometti.
Ben convençuda i emocionada, va fer-li aquesta foto, moments abans que uns carabinieri amb poc sentit artístic l'avisessin que al metro no es podien fer fotos. I encara menys, fotos de la merda dels pinxos antiocells que corona els cartells de prohibit passar.
Darrera nit a Roma. La turista accidental té unes ganes immenses de fer alguna cosa diferent, i quan és al popular barri del Flaminio es planteja o bé d'anar a veure un partit de futbol de la Roma, o donar un cop d'ull al museu MAXXI, projectat per la iraniana Zaha Hadid. Anar a veure calcio tindria el seu què, però trobar-se a Roma i visitar un museu d'art contemporani també té el seu punt provocador. El cas és que quan arriba a les portes d'aquella immensitat de formigó blanc en plans dislocats, el que li ve més de gust és quedar-se fora gaudint del preciós jardinet que l'envolta, ple de llums vermells com roselles, una mena de bancs ergonòmics per a asseure's a llegir o badar o parlar o enviar tuits per l'iphone, i uns palets i un rierol molt zen que completen el paisatge més paradisíac que un@ gafapasta es pot imaginar. Paraula de gafapasta. La turista decideix sopar allà mateix i compra una pizza margherita a taglio que venen a la fleca del costat que van despatxant a mesura que surt del forn. La mozzarella encara està fosa i el pomodoro i la mica de basilisco fumegen, però és tan senzillament deliciosa la pizza, que la turista no pot sinó anar-li clavant queixalades mentre tanca els ulls i somia en una altra vida, quan ella era una fornarina anomenada Margherita i amassava el pa i les bases de pizze en el forn que regentaven els Luti, la seva família, al que alheshores era el poble de Santa Maria de Trastevere, i un dia va entrar a la fleca a comprar-se el berenar un artista vingut d'Urbino que es deia Raffaello Sanzio, i la resta ja és història...
Fent un passeig pel blog de la Malvada Bruja del Norte, he acabat recordant aquesta fantàstica pel·lícula, preciosa, que explica la (de)construcció d'una història d'amor.
Tot va començar amb una lloba que tenia el rellotge biològic desfermat. Fent la ronda per la vora del Tíber va trobar dos cadells humans desamparats i va decidir dur a terme el primer acolliment preadoptiu de la història. L'experiència fou un èxit ja que els dos cadells, Ròmul i Rem, van sortir la mar d'espavilats d'aquella família monoparental i transanimal, i van arribar a fundar el més gran imperi de l'antiguitat: l'Imperi Romà.
Aquest Imperi va construir moltes coses perdurables: carreteres, ponts, aqüeductes,... i va dotar a la capital, Roma, d'un logo que avui encara trobem arreu: Senatus PopulusQue Romanus. I és que si una cosa funciona, per què cal canviar-la?
El fantàstic Panteó de M. Agrippa, amb una de les cúpules de construcció més perfecta de la història, ara és una Basílica catòlica i alhora Panteó de reis i d'homes il·lustres. I on hi havia l'Estadi de Domicià, ara hi trobem la preciosa Piazza Navona, mantenint les seves mateixes elegants proporcions amb usos ben diferents. D'això se'n diu reciclatge del patrimoni arquitectònic.
Durant molts segles, a Roma es va tallar el bacallà del poder (polític i espiritual, que van arribar a ser el mateix). El poder necessita reafirmar-se en l'art i crida a artistes; en conseqüència, Roma acumula potser la concentració més alta d'art per pam quadrat de tot el món, des de l'art clàssic fins al barroc més espectacular. Per exemple, vas a visitar una tomba papal qualsevol i t'hi trobes aquest Moisès terrible, que el mateix Miquel Àngel, segons la llegenda, va colpejar al genoll tot esperant que cobrés vida.
Ah! La Bocca della Verità! Convindria traslladar-la a l'entrada d'algun Parlament, ja fos estatal, regional o europeu, i fer-hi ficar la mà als nous nomenaments!
Amb tant de monument...
... en qualsevol racó de la ciutat... (vegeu el Calendario d'aspirants a Mister Seminario 2012)
... no és d'estranyar que algú amb l'ànima sensible com Stendhal caigués malalt després de la contemplació de tanta bellesa. A mi em va passar un fenòmen semblant: vaig caure de lloros a Santa Maria la Maggiore i encara porto la marca del pelat. El miro i m'emociono. (raru, ho sé).
Només un consell: cal evitar d'anar a Roma en ple ferragosto. No queda ni un autòcton (inclòs el padre Rocco, que tanca el confessionari aquests dies), només les riuades de turistes, i els gats que no marxen de vacances i campen lliures pel Trastevere.
El perill de l'actual fotografia digital és que marxis de viatge deu dies i tornes amb més de sis-centes fotos. S'imposa aleshores una tasca de selecció titànica, a risc de perdre la pau familiar i el valor de l'amistat si no es pren aquesta precaució i es pretenen ensenyar fotos a la brava, amb nocturnitat i traïdoria (circumstàncies que habitualment concorren perquè les fotos de les vacances s'ensenyen després d'un sopar i aprofitant un moment que no hi hagi escapatòria).
Així doncs, la bibliotecària es reprimeix les ganes, i de moment ens fa arribar una imatge d'un esgrafiat paleocristià trobat a la basílica deSanta Maria degli Angeli e dei Martiri, una visita que va commoure-la especialment -potser perquè sobre les termes de Dioclecià, un ancià de 86 anys Miquel Àngel va bastir-hi aquesta magnífica basílica; potser per la magnífica exposició dedicada a Galileu, l'home de ciència i de fe que va patir la incomprensió de les més altes esferes; potser per la meridiana i el rellotge solar que s'hi poden admirar; potser perquè encara hi ha les petjades de la visita de sant Maximilià Kolbe, màrtir enmig de la bogeria d'Auschwitz-.
Interrompem la programació habitual per oferir-los uns moments musicals d'alta volada, una d'aquelles cançons més grans que la vida mateixa, que fan que mireu al mirall en un mal dia i us penseu, "sí, ets un bitxo raro, you're a creep, you're a weirdo".
Però aquest cop el mirall us diu clarament que no parla de vosaltres, sinó d'una altra persona, que teníeu en un altar i li portàveu flors, que teníeu en un pedestal i li passàveu llustre, que us semblava el súmmum de les qualitats humanes i divines, però que de cop s'ha tret la careta i us ha ferit amb el seu orgull i el seu rebuig - que no amaga altra cosa que una gran por darrera la porta que mai us ha obert perquè poguéssiu entrar.
I aleshores recordeu, com un llampec, que en aquella mateixa cruïlla de carrers, fa cinc-cents anys, l'Inquisidor General de la Corona d'Aragó i Canonge de Santa Maria de Girona, amb la seva mateixa mirada verda i dura, va pronunciar en audiència pública la sentència per la que se us condemnava a morir a la foguera, per bruixa i fetillera.
Permeteu que faci com els amics que tornen de vacances i parlen i parlen dels seus fabulosos viatges, però és que aquestes Vacanze Romane han estat fantàstiques.
Per començar, recomano la darrera incorporació a aquesta biblioteca: un deliciós llibre -aparentment- per a infants, que l'il·lustrador txec Miroslav Sasek va fer l'any 1960, i que forma part d'una preciosa col·lecció nascuda arran dels seus viatges per Europa: This is Rome.
Com que encara tinc les neurones mig de vacances, faig un copy&paste del que diuen els crítics que en saben més, a la pàgina oficial del sr. Sasek: http://www.miroslavsasek.com/
What the critics said about This is Rome
This is Rome, for examples is as informative as an Italian travel book and as gay as a Roman holiday. Sasek does a superb job of presenting the Eternal City as it might appear to a young tourist - as a kaleidoscopic array of strange and fascinating sights with its gaily garbed theological students, whizzing Vespas, imposing relics of antiquity, all of the things which make Rome like no other city in the world.
May Hill Argbuthnnot in Children and Books, 3rd ed., Scott, Foresman & Company, 1964, p.577
The young traveler, armchair or active, could have no better guide than M. Sasek... In This Is Rome...he continues to delight and instruct with his wonderful, lively, work-and-picture views of the Eternal City. Forums and fountains, catacombs and carabinieri, statues and students, trams and temples -- Mr. Sasek has recorded them all in a volume that is only second best to being there.
George A. Woods, The world through multi-colored magnifying glasses, in The New York Times Book Review, Part II, May 8, 1960, pp.30-1.
The third of M. Sasek's picture-books about capital cities...is a little more formal than the others -- there is the smallest breath of the guide book about it -- but it has the sharp, simple sophisitication which is this distinguished artist's characteristic manner. In spite of mannerisms, his is a refreshing, gay approach, and he gives children a picture of a great living city, a great museum certainly but also a home for ordinary people....He has a feeling too for the absurdities as well as the splendours of the city. Mr. Sasek's method is to show Rome as the visitor sees her, not tidily in an itinerary which takes the famous sites and buildings in their proper sequence but in a happy muddle of statues, museums, restaurants, churches, motor-cars, ruins. The drawing is most beautiful -- and beautifully reproduced --with a particularly sensitive feeling for building; it is, however, essentially artful art. The book may seem to appeal to very small children, but it is designed for the sophisticated reader who will enjoy the incongruous contrasts and who will not be puzzled by the abrupt -- and unexplained -- turns of the text. The book is full of unanswered questions. Why does the Villa Medici belong to France? What are "Carabinieri", police or military? What was [English poet John] Keats doing in Rome? Older boys and girls will know the answers, or where to find them; younger children attracted to the book by its gay colour and many pictures will be merely baffled. Sophisticated readers will enjoy not only the brilliant draughtsmanship and the warm comedy but also the fine economy with which Mr. Sasek uses words. He employs no tricks but colours the plainest statement with his own wry humour.
Roman Candles, in The Times Literary Supplement, No. 3038, May 20, 1960, p. xxi.
L’Aprenent de mag va arribar a la Muntanya màgica amb la lluna plena d’agost. Anys i anys hi havia pujat sense saber què hi buscava, d’esma. Havia estat a punt de fer-se enrere aquest cop: els seus ulls cansats veien venir la guerra, la pesta i la fam a casa seva.
Però va carregar el sarró i va enfilar per la carena fins dalt la balustrada del cenacle. Allà esperaven asseguts els altres aprenents, en silenci. Van saludar-se amb la mirada. Al cap d'una estona va entrar el Mag que seria el seu mestre. Es movia amb la lleugeresa de qui sentia una pau infinita, i dels seus ulls brollava la llum de les muntanyes més altes d'on havia vingut.
El Mag va donar la benvinguda als aprenents i els va preguntar què esperaven. Tots deien que volien la Força: crear-la, dominar-la, transmetre-la. I aleshores fou el primer miracle del Mag: amb les mans, sense cap aparent esforç, va conjurar-la. No pas una força extraordinària ni estranya, acompanyada de llamps i tronades, sinó una força que naixia a dins de cadascú i romandria adormida fins que se sabés com despertar-la. Primer cercarien la barra imaginària de l'equilibri, després sentint com passava dels ronyons, centre de la voluntat més pregona, fins als braços. Dels braços faria un rebot i retornaria a dins, passant pel pensament i ressonant a la caixa del crani. I un cop s'hauria engegat el mecanisme, hom l'aprendria a dominar i portar, fins que al final ja no passés pel pensament sinó per la via lleugera i veloç de l'ànima.
I aleshores seria el segon miracle: del no-res sorgiria la Força i aquesta ompliria l'univers fosc i buit d'energia. Els aprenents movien els braços, concentrats i amb precisió, per conjurar aquesta força; aquell qui ho aconseguia, aviat ho denotava amb la brillantor dels ulls i el somriure incontrolable als llavis.
Mancava que arribés el so. El Mag va conjurar els aprenents perquè de les seves boques sortís un so harmònic, arrodonit, nascut al múscul que sosté el ventre, que passaria pels pulmons com si no hagués de consumir l'aire de viure, i que ressonaria a dins del cap, dins dels diferents punts que permetrien un so brillant o matisat, agut o greu, curt o llarg, i així totes les infinites possibilitats que anaven descobrint a mesura que conjuraven sons.
L'Aprenent de mag somreia i sentia que se li eixamplava l'ànima a cada nou descobriment. Primer l'energia, després el so, i sense por, anava creant universos de Força. Tantes renúncies i tants sofriments que li havia suposat fins llavors aprendre a dominar la Força...! Havia passat per antics mestres de mag, que es guardaven els secrets i procuraven atemorir-lo, i havien aconseguit gairebé fer-lo renunciar al seu somni i tancar-se al seu taller d'adoberia. Però la Força, que per algun motiu estrany no cessava, el cridava un altre cop a la Muntanya màgica. I aquest cop l'havia apresa i hi havia lliurat la seva ànima a seguir-la.
L'Aprenent havia posat un cop més tot el seu voler i saber, però sabia del cert que bona part del miracle era obra del Mag. Aquest no volia elogis i els refusava amb un somriure, aixecant-se del seient com si espolsés les sentides paraules que se li adreçaven, però en el fons els miracles que es produïen a la Muntanya màgica també el tenien agradablement sorprès, i així ho va fer saber una vesprada a alguns dels aprenents.
L'Aprenent va saber veure coses tan evidents però amagades a primera vista com el fet que quan el Mag aixecava una cella, que sempre era l'esquerra, de manera automàtica i irreversible li provocava un somriure i es deixaven anar un grapat d'éssers voladors a l'alçada de l'ànima. O també que, quan el Mag desapareixia transformat en un altre personatge, emfàtic o burleta, l'Aprenent sempre era el primer de descobrir-lo. L'Aprenent, de fet, es va fer un fart de deixar anar i arreplegar éssers voladors que se li escapaven de l'alçada de l'ànima en tots els dies i les nits que va ser a la Muntanya màgica. Al primer moment es va espantar d'aquest fenòmen, però va acabar acceptant-los i donant-ne gràcies al Creador, com del curs dels rius quan baixen amb el desglaç, o de les estacions de l'any que se succeeixen i marquen les sembrades i les collites.
Va arribar el dia que el Mag va parlar dels conjurs de la Mort. Que era el mateix que conjurs contra la Mort, perquè al cap i a la fi arribaria a tots i cadascun dels mortals, els que estaven a la Muntanya màgica i els que estaven a la plana. Va explicar-los com la vida n'és de breu i plena de misèria, però que el mortal porta dins seu l'esperança de viure plenament la bellesa i l'amor. Que quan es moriria la carn, perduraria l'esperit. I que només comptaria, com les monedes que s'endurien els difunts per pagar la barca de Caront, tot el que haurien estimat en vida. Aquella nit, el cor de l'Aprenent es va quedar del tamany d'un puny tancat.
L'Aprenent de mag temia el moment de marxar de la Muntanya màgica, i tornar a l'adoberia i a la fam i a l'amenaça de la pesta i la guerra. Amb els ulls demanava al Mag cada dia que li permetés seguir-lo. El Mag, però, llegia el seu cor, i quan va ser l'hora, va dir-li que ja mai perdria, fos on fos que la vida el portés, el regal de la Força.
Mag i Aprenent es van fondre en una abraçada de cor, abans de perdre's de vista, l'un de l'altre, en en la boira del matí que baixava de la Muntanya màgica.
Dissabte al vespre en un restaurant japonès de moda a la ciutat de XXX. La teva amiga i tu sopàveu un fantàstic magura tataki, assegudes a l'extrem de la barra. A les taules del voltant, parelles. Al meu amic i a mi ens van asseure al vostre costat, a la barra, com si fos l'espai per a singles, parauleta màgica per definir qui està sol perquè vol o perquè dol.
Ens vau saludar molt lleugerament. Em vas mirar una dècima de segon més. Et sonava la meva cara. Clar que sí, sóc el baixista i el 25% dels Amics dels Gats, el grup que ha fet parlar més les revistes especialitzades en modernitats d'aquest país tan complicat aquest darrer any i mig. Em vaig quedar a l'espera, amb l'aura de seguretat de qui té coses interessants per compartir i embolcallar-te amb irresistible encant. Però no em vas dir res i vas continuar amb el teu tataki i la conversa amb l'amiga.
Era inevitable que ens escoltèssim mútuament les converses, a dos pams els uns dels altres, només separats per bols amb sopes de miso i safates amb uromakis, sashimi i boletes verdes diabòliques de wasabi.
Vosaltres parlàveu de la darrera del Woody Allen, que a la teva amiga li havia resultat pesada, tot i que molt millor que aquella bestiesa de la Vicky Cristina (Subvenció) Barcelona. Tu encara no l'havies vista i et venia molt de gust una peli sobre París. A mi em venies de gust tu, París i la peli del Woody Allen.
Jo parlava amb el meu amic -te'l presento, Oriol, dissenyador gràfic free lance, fa webs molt guapes i té un fanzine interessant, també surt al Time Out de tant en tant-. Parlàvem de caràtules de discos i de cartells de festa major. Escoltaves la nostra conversa de cua d'ull i en qualsevol moment esperava i desitjava que hi entressis, convidada per les meves ocurrències. Un moment l'Oriol em va dir "Estàs inspirat, noi". Tenia al costat la musa, què vols.
Els plats anaven i venien en mans de cambrers filipins que treballen en un restaurant japonès regentat per un barceloní de l'Eixample assentat a la Catalunya Vella profunda. Coses de la globalització. Tu tenies el deix d'una llarga temporada a Barcelona que els queda a les noies de poble que se'n van a la capital: modernes per fora, Benplantades per dins. I segur que coneixies els Amics dels Gats, segur que has vingut a algun dels nostres concerts, segur que has cantat Ai Jan-Lluç o L'home que treballa fent d'agent de la SGAE. I segur que m'ho volies dir i no trobaves el moment perquè la teva amiga t'estava explicant els dubtes que tenia amb la seva relació de parella amb el Devhra, el músic paquistanès-sirià que treballa fent kebabs però espera la seva consagració tocant flamenc-fusió amb la guitarra i el rebab.
Darrera el parapeto -com es diu en català? parapètum?- de la carta de postres, vas dedicar-me una altra mirada darrera les teves ulleres verdes i liles de pasta. Sóc famós, va, digue'm alguna cosa. Sé que em vols parlar. No puc permetre'm de començar la conversa jo, pensaries que sóc un pressumptuós i engegaríem tota la màgia a rodar. Sabia que estaves allargant el moment mentre decidies si gelat fregit o daifuku de te verd (sí, ja ho sé, les postres punxen una mica en aquest restaurant).
De cop, mai sabré per què, la teva amiga i tu us vau mirar, vau mirar el cambrer que quedava més aprop, i li vau demanar el compte. Abans de marxar em vas dedicar una última mirada. Semblava que et disculpaves: "Jo, és que sóc més fan dels Rafel."
Tot i així et deixo aquest post aquí, amb una petitíssima esperança de tornar-te a veure o, si més no, fer d'aquesta història una cançó de les que agraden a les noies de Gràcia.
Temps era temps que quan naixia una criatura, tothom que assistia la mare procurava prou bé d'allunyar els esperits malèfics que rondaven l'ànima que acabava d'arribar al món.
La llevadora, les veïnes, les germanes, les cunyades, les nebodes, i fins i tot algun home que estigués rondant per la cambra de la partera, badaven ben bé els ulls perquè no entrés cap bruixa a llençar un mal d'ull al nounat, o a girar-li els ulls o els turmells, o fins i tot a endur-se'l per a les seves dolenteries amb el diable. Alguns nadons lluïen amulets d'ambre, altres rebien el senyal de la creu amb el primer plor, i sempre se'ls procurava batejar el més aviat possible, encara que la mare no tingués prou forces ni per llevar-se del llit.
Tot i així, de tant en tant sortia alguna criatura que acabava espatllant-se, de cos o de ment. Naixia i creixia aparentment sana, però amb el temps mostraven habilitats fora del corrent. Un aconseguia enfilar-se al cimbori de la catedral que portava cent anys en construcció sense ajuda de cordes ni bastides; un altre arribava a ser il·luminador de pergamins i, davant l'astorament dels monjos, creava dibuixos audaços de monstres malèfics per al Llibre de l'Apocalipsi; un altre, per desfici dels seus pares, no avesats a altra cosa que la feina dura al camp del senyor, composava melodies amb els més variats instruments de corda i hi arranjava versos que aviat s'escampaven per tota la comarca. Els parents i convilatants s'estranyaven dels dons, i per la seva naturalesa extraordinària, a vegades ho consideraven obra de l'Altíssim, però sovint acabaven considerant-ho obra del diable. En tot cas, el posseïdor o posseïdora d'aquest do tenia una existència dissortada, perquè se sentia diferent i exclòs, i obligat a demostrar, o pitjor encara, amagar, el seu talent, i acabava morint jove. Bé, encara més jove que la mitjana de la gent, que en aquells temps amb prou feines arribaven a complir gaire més de trenta anys d'edat.
Aquests joves extraordinaris tenien un secret en comú: en nèixer, ningú havia parat prou atenció a la bruixa dels vint-i-set botons, dita així pel nombre de botons, element estrany i diabòlic, que portava a la seva túnica. La bruixa hauria entrat a la cambra de la partera i hauria tocat el nadó amb la vareta de freixe del geni, que li permetria desenvolupar un do fora de mesura, però també tindria un preu altíssim: la dificultat d'assumir aquest do extraordinari dins una vida corrent i curta, que es tallaria abans de temps, als vint-i-set anys.
La llegenda de la bruixa dels vint-i-set botons va anar-se perdent en la nit dels temps, i va oblidar-se totalment amb els avenços de la medicina i l'obstetrícia. Les dones van deixar de parir a casa, i se'n van anar a hospitals i maternitats blancs i asèptics, envoltats de personal sanitari. Qui se'n recordava dels esperits que podrien rondar el nadó?
Però continuaven, i continuen rondant-los. Els toca amb la vara de freixe quan ningú mira, i quan la criatura es fa gran, es materialitza el malefici. La criatura toca la guitarra com ningú a Woodstock; la criatura és blanca però canta amb un sentiment i una ànima negríssims; la criatura escriu poesia i inspira tota una generació de joves rebels; la criatura dóna sentit al rock, dóna sentit al grunge, torna al soul la seva veritable dimensió... la criatura és famosa, la criatura s'avorreix, la criatura prova coses noves... la criatura acaba esdevenint, i a contracor seu, més famosa per les seves addiccions, els seus problemes legals, o les seves sortides de to, que pel seu art incontestable... i als vint-i-set anys, no pot més i, havent viscut depressa, massa depressa, se'n va allà on pot continuar essent sempre jove. I aquí deixa un cadàver més o menys bonic, i una llegenda.
Mares que heu de portar fills al món: vigileu que no se li acosti la bruixa dels vint-i-set botons...
La bibliotecària fa dies que sent la mandra de l'estiu com es va apoderant de la biblioteca. Com entra amb els usuaris, com s'espatarra discretament a les taules, com s'adorm entre els prestatges i a les butaques de l'àrea multimèdia. Sent que se li encomana la mandra però el seu torn de vacances encara queda lluny, i continua endreçant els prèstecs retornats i les novetats.
La bibliotecària recorda la seva primera feina -sempre es recorda de forma especial la primera experiència en un àmbit de la vida, ja sigui el primer cop que puges a l'escenari de l'escola a recitar un poema, el primer mastegot de la mare, o el primer petó que es fa de debò. Era a la universitat, com a becària, al departament administratiu de la comissió d'autorització de defensa de tesis doctorals. Registrava les tesis que entraven per a la seva defensa i endreçava les que havien estat avaluades. Poc a poc es feia conscient que per les seves mans passaven, més o menys ben enquadernats, anys i mesos i setmanes i infinites hores de treball dels doctorands. Hores de lectura, hores d'assaig, hores de perseguir entrevistes amb aquell expert o aquella catedràtica que podria subministrar-li tal informació o obrir-li l'accés a tal arxiu.
I allà arribaven, moltes tesis, exhaustes i felices com aquell ciclista que arriba a la meta de l'etapa més dura del Tour de França el dia més calorós del mes de juliol.
Aquí va aquesta ària cantada pel guapèrrim Herr Kaufmann sobre la recerca del Grial per Lohengrin... una cosa així com una tesi doctoral amb un ampli treball de camp...
Post dedicat especialment a la Montse, que ha conclòs feliçment la seva tesi en Musicologia, i també a en Jordi, que mesos enrera va defensar amb èxit rotund la seva tesi en Geografia i Comunicació.
