el año que vivimos peligrosamente

Avui tocaria fer balanç però portem tants dies d'enrenou que no hi ha hagut manera d'asseure's i dedicar una estona a aquesta petita biblioteca de coses que passen. Una biblioteca que és un paradís, com diu Borges, però també un infern dantesc, i que procura agafar-se al flotador d'emergència de l'humor per empènyer dia rera dia, i arribar a final d'any.

Volia haver parlar del vergonyós desnonament a què ha sotmès el tal Benedicto Equis-Uve-Palito a les bèsties del Naixement, després de tants anys de fer escalfor al Nen i a tots els sense sostre de la Terra, com una paràbola d'aquesta crisi que s'han inventat els de dalt i paguen els de baix.

Volia haver parlat dels Nadals en absència, dels matins soleiats de desembre, de l'hivern pietosament suau.

Volia haver parlat d'una petita biblioteca d'Alexandria que està amagadeta amagadeta a un pis molt acollidor d'una capital de comarca on ningú s'esperaria que hi fos.

Volia haver parlat de l'embruix de les converses que s'enfilen i treuen guspires, de l'amistat que guareix els records que encara couen com una ferida que no tanca i de la voluntat de dibuixar un futur amb un somriure. Volia haver parlat de l'amor com d'un ganivet de doble tall, que mata i reviu, que transforma perillosament i sublima la carn mortal.

Collons, aquesta darrera frase, no us apropeu que esquitxa.

Volia haver parlat d'un país que camina, que es manté tossudament dempeus, que vol ésser, com nord enllà, un lloc on la gent és culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!

Volia haver parlat de les pedres que rallen records, de les ruïnes del passat, de les paraules que es perden, dels fils invisibles de les noves xarxes que uneixen complicitats, de com m'enamora el nou i m'exalça el vell.

Volia haver parlat de somnis i quimeres, de llibres i música, de cinema i de paisatge, de ciutat i de la terra, del món del dia i el món que existeix dins nostre.

Tot això queda en el tinter per al 2013. Encara que sigui un número lleig, sóc dels qui pensen que la bellesa és a dins.

Bon any, passanants, habituals i clandestins!!!

Abduction

Això no és un blog de ciència, però de tant en tant ve de gust treure el nas als coneixements matemàtics, físics i tota la resta que ens expliquen, des de l'òptica de la demostració i el tempteig-error, com funciona aquest món.

Del que voldríem parlar avui no és ben bé ciència, perquè es tracta d'un fenòmen inexplicable, indemostrable i irreproduïble al laboratori, ara per ara. Així, els científics de bata blanca han deixat de banda el fenòmen i se n'han apoderat parapsicòlegs, ufòlegs, afeccionats a l'esoterisme i als llibres d'autoajuda de cobertes llampants i títols messiànics. Estem parlant, com no, del fenòmen de l'abducció.

Però no de les abduccions extraterrestres, que són les més tractades en aquest tipus de literatura ufològica. Ens referim aquí a les abduccions terrícoles o terrestres, per les quals un determinat ésser humà, que fins aquell moment ha mostrat un determinat capteniment envers els qui l'envolten, de cop i volta i sense explicació plausible a primera vista en presenta un de completament diferent, i que sol afectar selectivament a certs destinataris, sense preavís ni explicació prèvia.

Així, una amistat de l'infantesa que de cop canvia la lleialtat i la franquesa per l'atac personal i els retrets més estranys; un familiar, cas dolorós, que deixa de parlar-se amb els seus per una inexplicable fotesa; o, ben sovint, l'amant-company que li diu a la seva parella que l'estima molt i que és molt especial el que tenen, per acte seguit aixecar-se del llit, sofà o cadira, agafar la porta, i no aparèixer mai més ni donar senyal de vida.

Abduïts. Misteris no resolts de la ciència.


Hungry Heart

Romanç de Santa Llúcia

A les portes de l'hivern, quan les nits són les més llargues de l'any, se celebra el 13 de desembre la festivitat de Santa Llúcia.

Aquesta santa, originària de la bonica ciutat siciliana de Siracusa, es representa amb la palma del martiri i sovint sostenint una safata on hi ha els seus ulls. Però, miracle, a la cara n'hi té uns altres.

Per tot això, és la santa protectora de la vista, dels cecs, de les modistes i de tothom que ha d'anar amb ull per la vida.

Que Santa Llúcia ens conservi la vista!

Divina Commedia -I. Inferno-

"Lasciate ogne speranza, voi ch'intrate"  

(Dante, Divina Commedia, Cant Primer)

Quan Virgili guia a Dant pels nou cercles que formen l'Infern, en sentit concèntric, de menys a major gravetat del pecat, passen pels cercles dels pecats de l'autoindulgència, dela violència i finalment per la perversitat, segons la intencionalitat i intensitat del mal. 

En tots i cadascun d'aquests cercles infernals hi ha lloc per als qui, guiats per la complaença, la vanitat o la supèrbia, es creuen millors del que són, i hi ha un lloc molt especial a l'infern pels que es creuen i es proclamen artistes, però ofenen les muses amb les seves creacions i recreacions maldestres, perverses i enganyoses.

il·lustració de Gustave Doré

Hi ha una biblioteca plena de rosegadors que devoren les obres infumables, clavant les seves dents amb especial delit en els anomenats best-sellers de cobertes rampants i promocions editorials desaforades. Els autors i editors d'aquestes obres han de mirar l'espectacle des d'una gàbia per on circulen i deixen excrements lliurement les rates. 

Hi ha també un soterrani fosc i humit per als plagiadors i els escriptors mediàtics que fan servir negres literaris. Aquí són ells i elles qui se'ls pinta el rostre de brea, de manera que no se la poden treure, i són forçats a exprimir la inventiva i no se'ls dóna menjar ni beure fins que no han produït textos de certa qualitat. Aleshores se'ls prenen els fulls i veuen com es publiquen a nom d'algú altre.

L'infern dels artistes plàstics que es creuen fora de sèrie i són mediocres dibuixants, pintors, escultors o vídeoartistes consisteix en un escenari desangelat on mostren la seva obra i a canvi el públic els buida a sobre la seva pròpia producció orgànica.

Els actors i actrius que sobreactuen reben una dosi de bromur ja a la barca de Caront, que els deixa endormiscats per l'eternitat, i romanen davant una pantalla on passen, a càmera lenta, tots els films dels directors més pedants del sistema, que a la vegada són emmordassats i lligats a un pal de galliner per on circula aviram variat que es posa i picoteja damunt seu sense cap respecte.

Els músics que profanen partitures són condemnats per l'eternitat a tocar en instruments horriblement desafinats; els que composen bestieses i absurditats o cursileries sense remei,  se'ls fa anar a treballar amb martells pneumàtics en refineries caòtiques sense protecció a les orelles; i els que fan remixos i paròdies sense respecte ni elegància, se'ls obliga a menjar i desmenjar les mateixes farinetes dia rera dia.

Càstig especial mereixen els i les cantants que en vida han anat de divos i dives insuportables, i han fet arraconar altres artistes més brillants per enveja: només d'entrar a l'infern són despullats dels seus vestits de gala, reben un uniforme d'escombriaire i recullen per sempre més les deixalles de l'avern.

Las afinidades electivas

Las afinidades electivas de Goethe es, sin duda, una obra brillante que ejemplifica, como ninguna otra, la novela romántica y sus principales características. Escrita en 1809, inicia la fase de madurez del escritor alemán, poniendo énfasis en los conflictos morales de la época, en los problemas matrimoniales y, cómo no, en las pasiones que determinan nuestros actos. Todo ello, basándose en la ley de la química que afecta – según la cosmovisión de Goethe – a las personas como si fueran elementos.

Fragmento del brillante artículo de Albert Lladó publicado en Revista de Letras.

Los calcetines tienen en su mal llamado adn textil la necesidad de estar en pareja, como sus primos los guantes, los altivos pendientes o los gansos salvajes. No obstante, el infortunio del desparejamiento afecta con mayor y cruda frecuencia al calcetín, ya sea éste de nylon, de algodón, de lana escocesa o simple calcetín-media de poliéster. 

Aunque se haya documentado especialmente en los últimos cuarenta años un notorio auge de las pérdidas de calcetines, sin duda relacionadas con el uso intensivo de las lavadoras automáticas, el desparejamiento de estos complementos de vestir es una silenciosa tragedia que no encuentra lugar para el duelo en la mayoría de hogares. ¿Dónde van, en la inmensa mayoría de casos, los calcetines que han perdido su pareja? Al olvido, al desguace, a la pira de las viudas. Ahorramos extendernos en más detalles, escabrosos, sobre este particular, para no herir sensibilidades y animar a proseguir en esta lectura.

No obstante, existen todavía almas beneméritas, que desde aquí animamos a asociarse en algun tipo de organización no gubernamental sin ánimo de lucro, que guardan un sitio en su casa para los calcetines desparejados, con la esperanza y el noble impulso de que rehagan sus vidas de calcetines con otros similares que han pasado por igual situación. Las afinidades de color, material y tamaño juegan entonces un papel decisivo en la elección de nueva pareja, ya que en las sociedades humanas, incluso las más abiertas y cosmopolitas, los matrimonios mixtos y desiguales de calcetines son muy mal vistos socialmente, y se interpretan como signo inequívoco de estar mal de la cabeza, de padecer daltonismo o de vestirse a oscuras y descuidadamente por la mañana.

No obstante la falta de estudios empíricos en la materia y validados por la comunidad científica, se observa una clara tendencia al mayor emparejamiento en -llamémoslas- segundas nupcias por parte de los calcetines de color oscuro. Algunos autores, sin duda influidos por ciertas doctrinas eurocentristas y colonialistas, achacan esta tendencia a una mayor cuasipromiscuidad entre los individuos de color oscuro, advirtiendo que, incluso en vida del calcetín emparejado, tienden sus parejas a irse con otros ejemplares y volver a reaparecer en el siguiente lavado, pero sin que esto afecte decisivamente al vínculo entre ambos, basado mayormente en la confianza abierta y no en la fidelidad monógama.

Afortunadamente, se han alzado autorizadas voces en contra de esta interpretación, señalando a las empresas fabricantes de calcetines oscuros como la verdadera causa de esta aparente cuasipromiscuidad, por el notorio parecido que presentan los ejemplares entre sí, incluso cuando la tintada o el acabado es distinto. El escaso cuidado en la diferenciación, pues, es un dilema de alcance creciente, vista la globalización del proceso de fabricación.

En el otro extremo de esta cuasipromiscuidad se podría citar el repetido ejemplo de los calcetines-media de poliéster. Su altísimo grado de diferenciación en color, acabado del elástico de sujeción, o grosor -parámetro para el que existe una unidad de medida, el denier, que expresa a su vez el grosor del hilo con el que se teje-, impide que se puedan mezclar fácilmente los ejemplares desparejados. Este factor, unido a una cierta mentalidad pudorosa, heredada de los años de vestir de uniforme chicas de colegios de monjas, hace que los calcetines-media desparejados muy raramente abandonen su soledad cuando han perdido la pareja. Los ejemplares dispares se encuentran, sin mezclarse, para criticar pía y discretamente los que toman nueva pareja. 

Las afinidades electivas de los calcetines, pues, son un campo abierto a la investigación que puede llenar páginas interesantes en los años venideros.

De momento, hay quien está desarrollando ideas de negocio: encuentraatuotrocalcetin

Per la meva sister, creadora del concepte de single socks.

november rain

Avui que ja és novembre ens posem durs i nostàlgics a la vegada. Des de l'any 1991 arriba aquesta llarguíssima i èpica balada dels Guns'n'Roses, amb la qual algú va aprendre que res dura per sempre, i que la pluja de novembre és bona pels rovellons però desaconsellada per a la celebració de casaments a l'aire lliure.

I mira que havia vist aquest vídeo un centenar de cops, però no m'havia adonat que l'Axl Rose té una talla romànica (un crucificat d'un Descendiment, potser?) a sobre la seva tauleta de nit*.

Els solos -i els pelos- de l'Slash són eterns.

*Això de la talla romànica es pot comprovar al principi i final, quan el manso s'intenta adormir i es desperta de cop.

Te doy mis ojos

«No está científicamente demostrado que el alma no se transmita en un transplante de órganos» (Mariló Montero)

Te doy mis ojos:
con ellos verás el mundo, lo bueno y lo feo, el mar y el cielo, la mañana y la noche.

Te doy mis riñones,
que limpien el agua y te aparten las piedras del camino.

Te doy mi hígado,
para que te bebas la vida, apurando la copa sin que te duela demasiado.

Te doy mis pulmones:
toma todo el aire que pueda llenarlos, y así respirar hondo cuando todo haya pasado.

Te doy mi páncreas:
nunca entendí para qué sirve, pero guárdalo bien para un caso de apuro.

Te doy mi corazón,
herido en cien batallas de trabajos de amor perdidos.
Si lo cuidas bien, todavía puede palpitar poderosamente otros cien mil quilómetros.
Es un buen motor. Nunca me ha fallado.

Viatges i flors

Flor d'il·lusió

Neix a qualsevol raconet de bosc que tingui una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de gruix de terra. Tot i la facilitat amb què sembla que floreix, no és possible aconseguir-ne plantar a consciència: sempre neix lliurement i de forma inesperada. Si algú pensa trobar-ne a l'obaga del bosc, resulta que surt a la solana; i si a la solana un any n'han crescudes un centenar, l'any proper apareixen arran d'obaga. Aquesta caòtica florida fa que la flor d'il·lusió tingui un encís quan apareix a la vista del passejant, només comparable a una bella clapada de pinatells o a un follet que es deixa veure un moment enmig de la molsa.

Aquesta flor neix inesperadament en un racó, i de seguida creix i es fa bella. Primer és un sol botonet, al capdamunt d'una tija llarga. De seguida, si té una mica d'aigua, una mica de sol i un no-res de terra que l'alimenti, comença a obrir una flor minúscula darrera l'altra, fins que fa una vistosa toia de floretes liles, i en pocs dies, es formen ramells de petites toies de flors, que esquitxen el verd del bosc amb centenars de pistils i estambres.

Flor lila de camp (Scabiosa sp). Foto extreta de flickriver.com

Però, tant bon punt com s'ha obert la flor il·lusió, comença a marcir-se. Si no es mantenen les condicions d'una mica d'aigua, una mica sol i un no-res de terra -perquè plogui massa o el dia es torni núvol, o bé faci massa sol o fins i tot una mà que l'arrenqui i se l'emporti lluny del bosc-, la flor es mor. Fins i tot llavors manté l'encís: no s'aperdua tota de cop com altres flors que volen ser més nobles, sinó que les desenes de flors minúscules que formen la toia es van marcint, poc a poquet, perdent el color i la fermesa, fins que s'adonen que ja no hi ha el que les feia viure, i al final, cauen.

Poques coses hi ha tan tristes com veure marcir-se un pom de flors d'il·lusió. És per això que qui les coneix, no les cull del bosc amb la promesa de fer-les lluir en una casa o un balcó, sinó que les deixa allà, que s'alimentin del sol i l'aigua i la mica de terra, i si ha de ser que creixin i s'enfilin i es facin grans, que així sigui. I si no ha de ser, que no sigui perquè el passejant l'hagi arrencat i se l'hagi endut amb una il·lusió que s'ha esfullat.
 


A Mercè Rodoreda, humilment.
A totes les meves flors.


 

Famous blue raincoat

Són les quatre del matí, finals de novembre, t'estic escrivint per saber com estàs. M'agrada viure on visc, encara que l'hivern aquí és sempre dur. Espero que allà on siguis, estiguis bé ara. Segur que sí, després de tot. 

Quan vas marxar, ell va venir a casa amb una maleta de roba teva. Roba i, per l'amor de Déu, sabates. Roba, potser sí. Però com podia pensar de posar-se a les teves sabates? Tant de dolor se'l va emportar a un lloc on jo no podia seguir-lo, i el vaig perdre, un dia que duia el famós abric de pluja blau.

Encara recordo l'últim cop que ens vam veure els tres, i jo em sentia com un afegit, una nosa, i sentia que m'estava vencent alguna cosa molt més gran que tot el que pogués fer per quedar-me, i aquell dolor que sentíem i que pensava que podria obrir un espai per on acostar-me, va caure com una llosa i va separar-nos, invisiblement, per sempre. 

I el trobo a faltar, i a tu també, i us trobo a faltar. 

Aquell famós abric de pluja blau, que mai vaig saber si compartíeu o bé eren en realitat dos abrics idèntics, ja no penja al rebedor de casa. 

I ara quan ens hem trobat, ens hem creuat una salutació que volia ser una broma i ens hem donat records, com qui dóna un caramel rebregat de menta. Potser guardaré els records a la caixa trista de les entrades de cine i dels concerts i els sobres de sucre, i aquella foto de l'estiu. No tancaré la caixa per si entra un lladre, un assassí de records, i se la vol endur:  endavant que serà tota seva. 

Vaig errar d'esperar res, vaig errar de creure'ns rivals però amics, vaig errar de pensar que hi havia un lloc per mi enmig vostre. Respectuosament guardo el teu record, tots els bons moments que vam compartir, escassos, però vius encara mentre els tingui en ment. 

Gràcies per haver estat en el meu camí. Yours sincerely.

 Famous blue raincoat

It's four in the morning, the end of december 
I'm writing you now just to see if you're better 
New york is cold, but I like where I'm living 
There's music on clinton street all through the evening. 

I hear that you're building your little house deep in the desert 
You're living for nothing now, I hope you're keeping some kind of record. 

Yes, and Jane came by with a lock of your hair 
She said that you gave it to her 
That night that you planned to go clear 
Did you ever go clear? 

Ah, the last time we saw you you looked so much older 
Your famous blue raincoat was torn at the shoulder 
You'd been to the station to meet every train 
And you came home without lili marlene 

And you treated my woman to a flake of your life 
And when she came back she was nobody's wife. 

Well I see you there with the rose in your teeth 
One more thin gypsy thief 
Well I see jane's awake. 

She sends her regards. 
And what can I tell you my brother, my killer 
What can I possibly say? I guess that I miss you, I guess I forgive you 
I'm glad you stood in my way. 

If you ever come by here, for Jane or for me 
Your enemy is sleeping, and his woman is free. 

Yes, and thanks, for the trouble you took from her eyes 
I thought it was there for good so I never tried. 

And Jane came by with a lock of your hair 
She said that you gave it to her 
That night that you planned to go clear 

-- sincerely, l. cohen 

Cançó d'albada

Desperta, és un nou dia,
la llum
del sol llevant, vell guia
pels quiets camins del fum.
No deixis res
per caminar i mirar fins al ponent.
Car tot, en un moment,
et serà pres.

Salvador Espriu 

Tot en un moment et serà pres: els iogurts que carreteges a la bossa de la compra, la perruqueria i la manicura acabades de fer, els passeigs del cap de setmana, les olles i les paelles del dinar, les plantes del rebedor i el tros d'hortet del darrera, els petons als néts i les paraules amb les filles, i el record dels que ens han deixat abans. 

Descansi en pau, senyora A.

El dolor de la bellesa

No sé ben bé què passa darrerament a la biblioteca, que costa molt de publicar novetats. No és que no passin coses, i arribin aquí, però tot se li fa feixuc a la bibliotecària. Sé que procura mantenir el tipus i anar puntualment a la feina i somriu als usuaris i prepara tallers de lectura i presentacions de llibres i els cèlebres sopars de duro que congreguen experts a arreglar el món durant la sobretaula, però no sé què li passa. Si és que es fa gran, si és que se sent perduda, si és que se sent cansada, si una mica tot plegat o res d'això.


A fora la biblioteca, mentrestant, la gent es mou com fa temps que no es movia, potser perquè sent que els temps han de canviar i s'ha de prendre el destí amb les mans si no es vol ser sempre més titella del sistema. Gent que pren consciència del que som, d'on venim, cap a on convé que anem o que procurem no anar...

Aquests dies han arribat dues novetats -potser no tant novetats, però això és una biblioteca i els recursos són els que són, minvats com una lluna retallada-. Una és un llibre sobre la monja benedictina més famosa de la muntanya de Montserrat, la Teresa Forcades. D'aquest llibre de converses amb la periodista Eulàlia Tort ja se'n farà la ressenya que es mereix més endavant.

L'altra novetat és l'espectacular, bellíssim disc del Roger Mas amb la Cobla Sant Jordi - Ciutat de Barcelona. D'aquest disc en trobareu ressenyes expertes en altres llocs. Aquí només explicarem que vam sentir per primer cop aquest noi de Solsona a les escales de la Catedral de Girona, la vigília de la Diada del 2009 o del 2010, presentant en format reduït -la guitarra, la veu i les circumstàncies- alguns dels temes de collita pròpia. A més de la privilegiada veu (quin timbre greu, quina dicció espectacular, quin color i quina expressió tan natural, gens impostada) va sorprendre'ns el singular sentit de l'humor del subjecte. La història del "Toque de degüello" que precedeix a la presentació de El dolor de la bellesa, és senzillament al·lucinant: enmig d'aquest inclassificable tema a mig camí entre el pasdoble i la sardana, hi ha un solo de trompeta que remet a un suposat setge allà a El Álamo en temps de la guerra entre Mèxic i els Estats Units. I també hi ha uns cors que ara fan voluntariosament els de la Cobla Sant Jordi, però que estaven pensats per al Cor de l'Exèrcit Rus. I tot aquest microcosmos que es munta el Roger Mas a dalt l'escenari és perfectament plausible, com ho proven les crítiques rendides que va sumant concert darrera concert, i l'entusiasme incondicional dels seguidors i seguidores, que poc a poc van sumant una legió. Però a més recupera i reinvindica els que l'han precedit, tant cantautors com poetes. Una oda al visionari pensador Francesc Pujols tanca els seus concerts, i demostra amb música i lletra que Jacint Verdaguer és un dels millors poetes de la literatura universal.

Deixem aquí un fragment dels concerts en format reduït que va oferir aquest agost a la sala d'assaig de l'Orfeó Català al Palau de la Música. 

Són les set del matí, lluna d'abril, diumenge de rams
i a la caseta d'enlloc, brossa d'ahir, jaiem embarcats.
La vella del fons del pou,
cent mil diumenges que dorm,
i amb un esqueix de cançó
ens surt el sol.

Estan a punt d'arribar àligues negres, amics i parents.
Petita festa que fem perquè volem, amb les veles al vent.
Hi ha l'home, aquell del carrer,
i el vell sorrut bandoler,
de mica en mica, avui sí
que ens surt el sol.

Cau la nit a la festa,
milers de campanetes,
una corrua de fades
que arriben de puntetes...

En un cel estampat d'estrelles
la gran xera s'enfila
d'un foc de branques d'alzina,
xàldigues dins una mina.

Arnes, dragons i volianes,
des dels balcons mos aguaiten;
porcs fers, voliacs i cabrotes,
cap dins del bosc mos atrauen....

Set poemes d'aniversari

No t'ennueguis amb records. Set claus

barren set portes. Saps prou bé què hi ha

darrera cadascuna per tornar-hi

amb el pretext d'enyors o negligències.

No s'esmena la vida ja viscuda

i aquest crepuscle de balaix desvetlla

noves veus que vulneren tots els límits.

Guarda la trista borra dels secrets

al fons obscur de qualsevol butxaca.

Que no t'exclogui el vent dels seus combats

ni la mar dels seus ocis. Per colrar-te

de nou la pell hauràs d'obrir finestres.

No sentis massa pietat de tu.

Llença les claus i aprèn-te més encara.

Miquel Martí i Pol

Em sembla que encara no havia portat res del poeta de Roda de Ter cap aquí. De tan anomenat, llegit i proclamat, Martí i Pol està sovint a un pas de morir d'èxit. Cert que s'ha guanyat aquest reconeixement popular amb la seva poesia transparent, el seu compromís social i ètic amb el país, i una voluntat d'escriure i viure molt més forta que la seva minvada salut. La força de la seva veu i la identificació amb el ciutadà corrent del carrer han fet la resta. 

Ja no hi ha diada nacional o fet vital rellevant que no sigui adient per a un poema de Martí i Pol, invertint paradoxalment la direcció vida-obra. Això va arribar fins al punt que, en l'inefable tràngol de triar un text per acompanyar al recordatori de les exèquies d'una persona estimada, vaig sentir com em deien: "Sobretot, res de Martí i Pol, que ja n'estic fart que em persegueixi". Qui s'exclamava així havia viscut en menys d'un any i mig dos funerals familiars acompanyats dels preceptius versos del poeta de Roda de Ter.

Malgrat tot, ressegueixo un cop més un dels poemes d'Estimada Marta, potser el seu llibre més difòs i rabiüdament vital. Qualsevol poema dels que conté és un gran, rotund, esclatant regal de vida viscuda i d'aniversari.

moments musicals

HAVENT SENTIT BEETHOVEN 

per Miecio Horzowzky, infant 

Has tornat a ensenyar-me la puresa. 

Del tot jo no l'havia desapresa 

(no del tot, criatura, no del tot!); 

però are, als meus anys, la saviesa

de tornar a esser nin, am la riquesa

de tot lo món a dintre, jo l'he entesa

per tes mans, criatura, per ton cor!

Amb aquella ignoscencia que'l tenien, 

tes mans de nin, el cor d'aquell gegant! 

El gros aucell, en mans de xic infant, 

debatia ses ales poderoses: 

somreies retenint-lo entre tes mans... 

Ha volat; i abaixant el front, commoses, 

totes les dones s'han tornat formoses 

i tots els homes s'han tornat germans.

Joan Maragall, 1905 

 

Bressol de tots els blaus

No he trobat cap referència bibliogràfica que indiqui algun tipus de contraindicació al fet de passar-se les vacances embadalint-se amb el mar.

Hom s'hi pot embadalir des d'una terrassa a mig quilòmetre de distància des d'una terrassa. També ben arran d'aigua, que les ones mullen la tovalolla.

És pura meravella vist dalt un vaixell, amb la llum del matí o el vent de la tarda. És embriagadorament encisador endinsar-s'hi un dia que està remogut, saltant onades. I encara és millor somiar-lo amb els ulls ben oberts.

Doncs això, que aquest estiu és blau, ben blau....

Moonrise Kingdom

Aquest cap de setmana vaig tenir ocasió de veure la darrera pel·lícula de Wes Anderson, cineasta amb un univers personalíssim, oníric, infantil, fantàstic.

No explicaré gaire més per si algú es decideix a anar-la a veure, i tampoc és aquest un blog de cinema: a la web hi ha crítiques a centenars, perquè és un autor i una història que no han deixat indiferents a qui li agradi el bon cinema, arriscat, que explica històries des de sorprenents punts de vista.

És una gran ocasió per tornar a retrobar Bruce Willis fent d'antiheroi, l'incombustible Edward Norton, l'imprescindible Bill Murray, la camaleònica Frances McNormand i l'etèria Tilda Swinton (fent un paper antològicament antipàtic). Però el descobriment d'aquesta pel·lícula són els dos nens, preadolescents, que protagonitzen una fuga amb prismàtics i brúixola i que reflexen el contrast entre la innocència dels encara infants, que creuen possibles tots els somnis, i saben reconèixer sincerament el que volen -a diferència dels grans, que han après a renunciar i resignar-se. I sobretot, és una història sobre el primer amor, devastador i màgic si és correspost. Tot servit en un embolcall colorista, amb un humor molt particular.

La protagonista, Kara Hayward, té una maleta plena de llibres, que l'ajuden a abstreure's del món dels adults, i confessa en un determinat moment a Jared Gilman (un outsider vist amb molta tendresa), que els ha robat de la biblioteca.  I que potser els tornarà, però que de moment li guardi el secret.

I tot i que és ben lleig endur-se els llibres de la biblioteca i no tornar-los, nens i nenes, si això ha passat perquè us els esteu llegint i gaudint, doncs ho heu de dir quan els torneu, que no podíeu tornar-los, que segur que no us penalitzaran tant o, potser fins i tot, us aplicaran una amnistia a l'estil del govern.

foc latent

Juliol ha passat confús, entre cops de calor, paisatges empordanesos i asfalt roent. Les hores han començat a córrer a la velocitat del carro del sol.

Hi havia un foc latent sota la pinassa, al fons del bosc. Només mirava al mar, cercant altres blaus. I el foc ha reviscolat d'una mala tramuntanada que ha omplert el palau del vent de fum i foc.

Tota la nit cremant, lluitant per salvar masies i ramats, vinyes i ferèstecs.

L'endemà tot eren cendres i tristor. Cal aixecar-se de nou.

foc a l'Empordà (autor: Dolors Casellas) 

Incendi a l'Alt Empordà vist des del castell de Sant Ferran (Figueres)

memory

RECORDAR: del latín re-cordis, volver a pasar por el corazón 

(Eduardo Galeano, El Libro de los abrazos)

De què està fet un record? Com es conserven els records? Com es poden perdre?

No fa tant de temps, quan els records es reflectien en fotografies, blanc i negre o color, en acabat mat o brillant, o en cartes de paper llibreta o de colors perfumats, l'acte de revisar àlbums i caixes on es guardaven els records, era la manera de reviure'ls. I per oblidar-los, la gent trencava les fotos o cremava les cartes. 

Més endavant va venir el telèfon. El record, per exemple, d'un amor d'estiu, preferentment internacional, es reflectia en l'escandalosa factura de telèfon, però no hi havia manera de retenir les paraules, els silencis, els afectes dits i sentits i fer-ne matèria.

I avui hi ha els suports digitals. Les fotos ja no són en paper, són a la pantalla, i no s'ha d'esperar una setmana a recollir els carrets revelats per recuperar el record d'una vetllada feliç o d'un viatge inoblidable. Al moment tenim la imatge, la veiem, i fins i tot la compartim amb una, una dotzena, milers de persones.

Els missatges es tornen a escriure, en correus electrònics i aplicacions de missatgeria mòbil, però no els guardem relligats en caixes de cartró. Fins i tot els mateixos programes de gestió de correu electrònic ens recorden que no imprimim els missatges si no és absolutament necessari, i al costat ens hi planten l'arbret.

Però si el suport digital desapareix? Un reset inesperat, un ordinador que es penja, una memòria usb que es fon... i les fotos, els missatges, els moments viscuts, a on van a parar? No són cendra, no són paper trinxat... només uns bits perduts en el cel fosquíssim de l'univers virtual.

L'IVA FET FÀCIL

Anava a compartir alguna història lúdico-cultural, com diria una antiga i benvolguda companya de feina que l'altre dia ens va donar una sorpresa de les bones i grosses. Però en un dia tan cru, que durant el matí han pedregat pujades d'impostos al consum (és a dir, els que paguem tots) i retallades a funcionaris, i la tarda ha hagut d'estar dedicada a afers comptables i tributaris... doncs que no estem per orgues.

Recupero un gran tema de la Trinca, aquell trio que van començar reivindicant amb humor el que només es podia dir en aquell moment amb la boca petita, i que van deixar una sèrie de cançons que són memòria viva de la societat i la política de la transició. (De la història post-Trinca no en parlem que ja és prou coneguda i paradoxal)

Jo escoltava la Trinca en cassette al cotxe dels pares, i malgrat les rebobinades i avançades, la majoria d'aquelles cintes encara sobreviuen. No acabava d'entendre la meitat de les lletres però em fascinava. Aquesta cançó, que devia sortir amb l'entrada al "mercat comú" i l'arribada de l'IVA, agafa una música molt coneguda de Nikolai Rimsky-Korsakov i hi posa a sobre un tractat de dret tributari i sentit comú.

I és que t'ho agafes, t'ho repasses, i t'ho miris com t'ho miris sempre et tocarà pagar.

Assaig sobre la ceguesa

Programar una petita intervenció a l'ull. Prendre-s'ho bé perquè no és la primera.

Trobar-se dins de quiròfan i pensar que, realment, no és una activitat plaent. Sentir que algú et dóna la mà i no saber -o sí- qui és.

Sortir d'una nebulosa, sentir que tot es desperta i protesta com un indignat del 15M. Aplicar gel, alleujar el dolor i la frissança, tornar el gel al congelador, tornar a aplicar gel. No poder-se posar dempeus. Rodolar per la casa. Sempre amb el gel. Sempre com un pirata. No veure, no poder obrir els ulls, haver d'intuir i escoltar per trobar les coses.

La ceguesa, com esmorteeix la percepció del món, i a la vegada afina els altres sentits.

Anar a urgències perquè el dolor no baixa. Repós per prescripció facultativa. Ulls tancats, no mirar, no fer res, descansar la vista, fer que es curi. Que el repós coincideixi amb un viatge.

Un viatge a un lloc que no és nou però havia quedat oblidat: les seves pedres, les seves places, el seu orgull d'universitat antiga. Com no es pot mirar el que ha estat fet per a la grandiloqüència, per a la memòria de la història, de l'art i la saviesa?

Els ulls miren, clandestinament. Potser no enfoquen amb la precisió d'una càmera, però topen amb un claustre de pedra que ressona millor que cap altre, un absis amb un retaule gòtic que canta meravelles, un orgue mossàrab, una reixa fabulosa que uns americans van voler comprar i van acabar sortint a rodolons d'allà, un sepulcre que és un poema de pedra... una casa de nines que fa por...

i per acompanyar el viatge, i afinar els altres sentits, bon pernil, i bona vianda, i bon vi.

Per al meu amic

Hi havia hagut massa silenci durant els darrers mesos. Tant que havien compartit, tant que havien parlat, tant que havien viscut. Bons moments, i altres que no tant. Però havien deixat de parlar. Ella tenia la sensació que ell no la valorava gaire, que pensava que no era prou bona per ell. Li faltava potser brillantor, magnetisme. Però ella tenia altres dons, més discrets, més tímids. I sobretot, ella l'estimava, o l'havia estimat, profundament.

Des del darrer cop que s'havien trobat, ja no havien tornat a parlar. Ella se'l mirava de lluny, però no s'hi volia tornar a acostar, per no quedar en evidència altra vegada. Clar, n'hi havia que eren molt més bones...

Aquella tarda de juny hi havia  concert i van sonar, com a interludis, algunes de les delicioses Escenes d'infants de Robert Schumann. Aquelles meravelles de tres minuts de durada, com capsetes de música, com petits ous Fabergé, les havia anat aprenent els anys de conservatori, i sempre més l'havien acompanyada. Aparentment fàcils, tancaven dins seu petites miniatures d'infantesa, de la primavera de la vida.

I aquell vespre de juny, quan la primavera ja anava marxant a pas suau, regalant aromes de til·ler i llum de posta dolcíssima, es van retrobar. Ella s'hi va acostar. Sabia que hauria de fer el primer pas, ja que ell mai ho faria.

Es va produir un silenci. El sol abandonava el dia i resseguia les darreres teulades.

Ella va obrir la tapa del piano i va acaronar mentalment les vuitanta-vuit tecles del Yahama, negre, preciós però empolsat. Massa temps, massa silenci. Per què ella no s'hi havia pogut acostar abans?

I van tornar a conversar. Von fremden Ländern und Menschen. De terres llunyanes. Com dos amics que s'expliquen les vacances, els viatges, les vivències. Què tal? Com estàs? Què t'expliques? He estat aquí i allà, la ciutat de X és molt bonica, de l'illa de S no et pots perdre això, el que més em va agradar de T va ser... primer amb por i dubte, com les mans que busquen porugues, l'octava que no surt nítida, la veu interior que puja massa... però al cap d'una estona, acaben pensant -tots dos- que una amistat que havia estat autèntica i bonica, per què s'hauria d'haver perdut en el silenci...?

Al final, ella li  va passar una camussa per treure-li la pols i el piano es va deixar fer, agraït. Gairebé tendre, tenint en compte que era un piano dur i vertical de paret.

Días de vino y rosas

A menudo le gusta recordar la primera vez que se encontraron. Su mirada inteligente, sus manos delicadas y su aspecto pulcro, que contrastaban con su constitución corpulenta e imperceptible deje provinciano. El buen humor, un poco incisivo, y la absoluta lealtad y discreción, le hicieron imprescindible para el trabajo día a día. Le acabó acompañando en todos los ascensos, hasta la cumbre, pasando de ser mero personal administrativo a personal de asesoramiento especial. De no tener mesa propia, deambulando entre archivos y rollos de actuaciones, acabó poseyendo un recogido y elegante despacho en el cual, afortunadamente, las paredes no hablaban, y menos de los encuentros íntimos que allí se fraguaban.

No tenía nada que ver con otras que habían pasado por su vida antes. Casado sin convicción ni ilusión, pronto descubrió la seducción que provocaba el poder, los regalos, los perfumes. Las atraía sin esfuerzo. Y sin esfuerzo las despachaba, acercándoles incluso el paquete de pañuelos si se ponían llorosas al darlo todo por terminado, la relación laboral y la pasional.

Pero esta vez, desde el primer momento que cruzó por su cabeza la idea de una aventura con su novel ayudante, se encendieron todos los pilotos rojos. "Esta vez va a ser distinto... vas a cruzar la línea roja."

Y la nueva aventura lo atrapó, por completo, durante largas temporadas, entre la emoción de lo que jamás no debe ser revelado, y la apariencia de intachabilidad que tenía que mantener ante los demás. A la vista de todos, era una relación laboral, impecable, eficiente. Pero cuando se cerraban las puertas...

En el trabajo se encontraban y en el trabajo se escudaban. Jamás hicieron un alarde de amistad más allá del horario laboral, para no dar un mínimo motivo de sospecha. Las reuniones se alargaban, pero eran reuniones. Las sesiones de despacho para preparar recursos eran maratonianas, pero eran sesiones de trabajo. Los fines de semana, ay qué pena, había que dedicarlos a encuentros protocolarios con otras autoridades, había que asistir a congresos, había que imponer medallas y pronunciar discursos. La dignidad del cargo requería hospedarse en establecimientos adecuados, requería cenar, requería copas.Todo ello, inherente a la dignidad del cargo. Siempre le acompañaba su ayudante, primero en silencio, discretamente. Luego, en la intimidad, se soltaban. Tan libremente como la naturalidad con que los gastos se cargaban como dietas de trabajo. Nunca habían sido tan dulces las obligaciones laborales, aderezadas con un vino merecedor de 95 puntos en la Lista Parker, y en compañía inmejorable. El concepto de las dietas, comensales, acompañantes, todo líneas opacas y facturas sin revisar. Nadie fisgoneaba en su felicidad laboral-pasional de fin de semana.

imagen de saborgourmet.com

Nadie, hasta que llegó un funcionario con gafas de pasta y ganas de crispar el ambiente. Vio que el jefe pasaba no una ni dos, sino decenas de dietas de trabajo, de cuantías no especialmente discretas, por actos que tenían lugar en fin de semana. Actos puntuales que requerían pernoctaciones y ágapes. Ágapes que nunca eran en solitario, ni tampoco en compañía de los homenajeados, de los congresistas, de los colegas. Cenas para dos. Y entonces, la pregunta del millón: ¿Con quién cena los fines de semana?

El magistrado se sentía como si una bomba le hubiera explotado a medio metro. Cerró la puerta y dijo a su ayudante: "¿Cómo saldremos de esta con la frente bien alta...? querido Manolo..."

La ciutat de la Sal

No ho fa gairebé mai, però aquest vespre s'ha obsequiat amb un bany, enlloc de la dutxa habitual. Sempre li agrada abocar el sabó al raig de l'aigua i veure com es fa l'escuma, munts d'escuma, com a les pel·lícules que fan sortir la protagonista a la banyera-que si ensenya carn, que si no n'ensenya. Però aquest cop no hi posarà sabó. Se'n recorda que encara queden sals de bany. La bossa de plàstic on es guardaven es va trencar i va posar les sals de bany dins un pot de suc de fruita, de vidre, perquè es conservessin. I allà, en un racó del bany, continua, impertèrrit, anys després, el pot de suc de fruita que conté les sals de bany amb pètals de rosa que van comprar a Salzburg, en aquell viatge per Àustria. Mentre aboca les sals, i els pètals s'estarrufen amb l'aigua i es queden flotant, desprenent un aroma estranyament dolç, comencen també a surar els records, estranyament endolcits pels anys passats, d'aquell viatge per Àustria. 

Salzburg, la ciutat de la Sal, amb el seu paisatge perfecte, i el seu castell perfecte, i els perfectes carrers de pel·lícula, i la perfecta casa dels Von Trapp. Cal dir que la casa que apareix a la famosa pel·lícula de la família que va fugir del nazisme quan es queda còmodament instal·lat a Àustria, no ho és en realitat; però ningú s'entreté a explicar-ho ni recordar-ho, perquè els austríacs no simpatitzen gens amb aquesta història, i la ignoren. És una mostra més que reforça l'evidència de la particular i selectiva memòria col·lectiva austríaca, que ha permès fer creure a la resta de la humanitat que Beethoven va ser austríac, quan va néixer a la molt alemanya Bonn, i Hitler havia estat alemany, quan va néixer en una petita ciutat fronterera... austríaca.

Però Salzburg té un fill que fou pròdig i ara és predilecte, i s'hi troba omnipresent: W. A. Mozart. El nen prodigi que va haver de fugir del vassallatge que li imposava l'arquebisbe de Salzburg, per poder ser el geni que va arribar a ser en la seva curta i fulgurant vida. El músic que mai va voler tornar a la seva ciutat natal, per molt que el seu pare l'hi reclamés. El repudiat, el fastiguejat, ara omple tots els racons de la ciutat, des de la seva recollideta casa natal, fins a tots i cadascun dels aparadors de les pastisseries on venen els bombons de massapà amb la seva efígie, i totes les places i avingudes on passegen, incansables, agents turístics vestits amb la perruca blanca i la levita característica de la seva època, venent concerts d'afeccionat on es reboteixen, a vegades sense gaire misericòrdia musical, tots els greatest hits del mestre Wolfgang.

Aquesta irritantment perfecta ciutat deu el seu nom a la muntanya de sal que la vigila. De l'extracció i la manufactura de la sal va venir la seva importància estratègica i el seu creixement, sota l'ombra del poderós Arquebisbat. I com a record del seu origen, encara hi ha botigues, irritantment bufones, que venen productes derivats de la sal, com ara aquestes sals de bany amb pètals de rosa que, com un perfecte i quasi irritant concert de Mozart, omple la banyera amb aromes.

En aquells dies de vacances gairebé irritantment perfectes, érem feliços i no ho sabíem, acaba pensant, mentre se summergeix dins la banyera de sal i roses.

p.d. aquest espectacle de marionetes representant "La flauta màgica" és de les coses més irritantment delicioses que hi ha en el món mundial.

Proust: el cuestionario, no la madalena

Mientras va llegando un postecito con olor de sal y recuerdo, la bibliotecaria deja aquí las preguntas del cuestionario Proust, que tiene que responder cualquiera que quiera llegar a ser algo al menos una vez en la vida (responder una vez al menos, para llegar a ser algo, una o más veces). 

Proust lo respondió dos veces, por lo que dicen, y ya lo ven.

A lo mejor hallan respuestas interesantes. Bueno, a lo mejor no. Seguro que sí. Palabrita.

1.– ¿Principal rasgo de su carácter?
2.– ¿Qué cualidad aprecia más en un hombre?.
3.– ¿Y en una mujer?
4.– ¿Qué espera de sus amigos?
5.– ¿Su principal defecto?
6.– ¿Su ocupación favorita?
7.– ¿Su ideal de felicidad?
8.– ¿Cuál sería su mayor desgracia?
9.– ¿Qué le gustaría ser?
10.– ¿En qué país desearía vivir?
11.– ¿Su color favorito?
12. – ¿La flor que más le gusta?
13.– ¿El pájaro que prefiere?
14.– ¿Sus autores favoritos en prosa?
15.– ¿Sus poetas?
16.– ¿Un héroe de ficción?
17.– ¿Una heroína?
18.– ¿Su compositor favorito?
19.– ¿Su pintor preferido?
20.– ¿Su héroe de la vida real?
21.– ¿Su nombre favorito?
22.– ¿Qué hábito ajeno no soporta?
23.– ¿Qué es lo que más detesta?
24.– ¿Una figura histórica que le ponga mal cuerpo?
25.– ¿Un hecho de armas que admire?
26.– ¿Qué don de la naturaleza desearía poseer?
27. – ¿Cómo le gustaría morir?
28.– ¿Cuál es el estado más típico de su ánimo?
29.– ¿Qué defectos le inspiran más indulgencia?
30.– ¿Tiene un lema? 

fuente: supermercadoelpicaro.com

They dance alone

Al calaix dels coberts hi havia hagut, abans d'aquesta cadena de fets horribles, una dotzena de coberts de cada tipus: es podia comptar un joc complert de ganivets de carn, un altre de ganivets de peix, un altre de forquilles, un altre de culleres grans, un de culleres de postres i un de culleretes de cafè.

Tot va començar amb una cullereta de cafè. Va sortir del calaix un migdia amb una altra germana cullereta de cafè, direcció cap a la cafetera sofisticada que anuncia aquell home tan reguapo que té pànic al compromís, i al cap de molta estona, quan ja havia acabat el torn del rentaplats, ningú en sabia res. Al cap d'unes hores va tornar l'altra cullereta, sola. Havia perdut la germana a la sala d'estar. No recordava res, perquè la conversa al voltant del cafè havia estat molt pujada de to i havien servit uns ristretti fortíssims i fins i tot algú havia fumat. La cullereta estava marejadíssima i no parava de plorar, però ningú va prendre cap mesura per aconsolar-la, ni fer una recerca seriosa de l'altra cullereta.

Quan ja ningú parlava del tema, va desaparèixer una cullereta de postre. Va sortir amb mitja dotzena més de germanes culleretes de postre, per tal de servir un tiramisù que tenia molt bon aspecte però de gust més aviat empalagós, ja que les restes del pastís van romandre al sol, hores i hores sobre la taula del jardí, sense que ningú les acabés de liquidar i posar fi a la seva trista existència. Quan finalment algú se'n va compadir i va entrar a la cuina els plats amb les restes, es va trobar a faltar una cullereta. Però ningú va buscar sota la taula, ni remenar a la brossa, ni als voltants del jardí. Un mur de silenci, massa dens perquè no fos fet a propòsit, va fer-se mentre les altres culleretes de postres ploraven d'amagat la sort de les desaparegudes.

I així, poc a poc, silenciosament, anaven desapareixent culleretes. Semblava que ningú s'adonés que, al calaix dels coberts, els ganivets del peix, com uns senyors, es mantenien intactes, i en canvi, a l'apartat de les culleretes de postre i les culleretes de cafè, anaven minvant les existències. Senzillament un dia sortien, i ja no tornaven. 

Un dia va desaparèixer una forquilla. Van saltar les alarmes després d'un sopar senzill, d'aquests de poques ganes de cuina, de pa amb tomata. Com podia haver desaparegut una forquilla, amb les seves quatre punxes i el seu mànec esbelt? Però quan algú va voler remenar la brossa per si havia anat a parar allà, misteriosament aquella nit s'havien baixat les escombraries a l'hora que marca reglamentàriament l'Ajuntament. I no hi va haver més recerca.

Les culleres, que fins llavors havien aguantat en silenci i resignació la lenta i progressiva desaparició de les culleretes de postre i de cafè, van començar a organitzar-se, davant la inquietud general per la desaparició de la forquilla. "Culleretes som totes", "Les volem a casa" i altres lemes per l'estil van començar a sentir-se al calaix dels coberts.

Però malgrat la recerca de les culleres, aquelles culleretes no van tornar. Els ganivets van manifestar que, com a comandants generals del calaix dels coberts, havien ordenat totes les pesquises legalment procedents per trobar-les. La seva passivitat es va transformar en sinistra complicitat quan es va descobrir tot un entramat de jocs de cucanya on les culleres tenien un protagonisme no desitjat, portant un ou d'una punta a l'altra sostenint el pes en un extrem, i permetent que algú els xuclés humiliantment el mànec per aguantar-les a l'altre, entre d'altres vexacions que poc a poc, i amb comptagotes, van sortint a la llum i esgarrifen l'opinió pública.

La dramàtica història de les culleretes perdudes pot caure en l'oblit, no només si no acudeix un jutge estrella a investigar i assentar a la banqueta dels acusats els màxims responsables d'aquests crims silenciosos, sinó també si tots i cadascun de nosaltres continuem permetent que desapareguin culleretes i forquilles als calaixos dels coberts de les nostres llars.

imatge extreta de genestarestaurant.com

ohne die Wörter

De Jacqueline du Pre, el seu llegat com a intèrpret del violoncel, la seva vida amb una aura tràgica, la seva relació amb Daniel Baremboim -quina mirada li adreça abans de començar el concert...-, se'n pot trobar informació en dotzenes de llibres i webs ben documentades. 

Aquí només us puc convidar a escoltar. Shht. 

Doncs això, que no puc afegir una paraula a aquesta meravella sonora. El crescendo amb la reexposició del tema inicial a 2:45 és sublim, d'aquells moments en què forçosament s'ha de creure en la immortalitat, la trascendència, o alguna força que existeix, que mou el sol i les estrelles, i ens observa com caiem i ens tornem a aixecar.

Ara sí. Shht.

L'amor

Als futbolistes que saben construir frases amb subjecte, verb i predicat. Que no fan bandera de la seva ignorància i del seu compte corrent. Que no es deixen l'educació tancada a la guixeta del vestuari. Que fins i tot es poden llevar ben d'hora ben d'hora per anar a la biblioteca. 

Un conte del genial Monzó, recollit a El perquè de tot plegat, i adaptat al cinema per Ventura Pons.

Senyor Sant Jordi, patró

 

 

Si Sant Jordi és la diada de la cultura, 

de l'amor 

i de l'estimació per Catalunya, 

fem que sigui Sant Jordi 

cada dia!

John Steven Gurney, El drac llegint les històries del cavaller (il·lustració extreta de http://bibliocolors.blogspot.com.es)