el noi de la mare

D'un article aparescut al diari El Punt Avui el passat dissabte 28 de desembre d'enguany, signat per Manuel Cuyàs (@ManuelCuyas):

(...) També recordo haver llegit que Ramon Mercader, l'assassí de Trotski, es va delatar el dia que, tancat en una presó mexicana, va cantussejar la melodia. Fins llavors Mercader s'havia fet passar per francès amb nom fingit, però un altre pres –o un vigilant–, d'orígens també catalans, va identificar la tonada. (...)

Sagarra ja havia previst l'episodi uns anys abans de l'assassinat de Trotski: “Fins els que cremen i roben i maten,/ si de petits l'han sentida algun cop,/ la volen dir i se'ls encalla la llengua,/ la volen dir i els escanya la por.”

la vampira

Per al sr. x.

La gent del poble havia seguit el Manual de matar vampirs al peu de la lletra i li havien clavat una estaca al cor abans de donar-la per morta del tot.

No obstant, no era la primera ni la segona vegada que ho intentaven i no ho aconseguien: el seu cor no es trencava del tot i acabava tornant a bategar, una mica més malmès, però amb les conduccions arterials i venoses funcionant a ple rendiment, vàlvules amunt i avall, per ventricles i auricles.

La següent nit, la vampira va sortir del taüt i va tornar al moll on descarregaven els vaixells. Allà l'havia vist per primer cop, que sabia que no era el primer cop, ja que molts segles abans en aquell mateix mar els seus ulls ja s'havien trobat. Ara era un jove viatger que tornava d'un periple per les costes africanes. Abans havia estat un guerrer que tornava victoriós, de Troia a casa. Sempre ell, l'aventurer, el guerrer que tornava. Ella, a través dels segles, l'esperava altra vegada.

Sabia que l'havia retrobat i només era qüestió de no fer-se veure gaire per poder arribar fins a ell. L'altre dia que havia estat rondant pel moll l'havia reconeguda un marxant del bestiar, acusant-la al davant de tothom d'haver-li robat gallines i xais que havien aparegut dies després morts, dessagnats. La xusma va encendre's i van perseguir-la fins al linxament, atribuint-li la desaparició de bestiar i d'infants. Ella no podia dir-los que la sang és vida i que es veia obligada a robar-ne d'on fos per no fondre's en el dolor d'aquella no-vida a què havia estat condemnada per l'eternitat. Després del linxament, l'estacada al cor.

Però el seu cor tornava a bombejar, nerviós, mentre sotjava discretament la gent que anava i venia del moll. Així van passar matinades i vespres: amb la llum del dia no es volia arriscar més a ser vista. Quan ja desesperava de pensar que no el veuria més, que potser havia tornat a partir cap a terres llunyanes, va sorgir de la boira del moll un matí: alt, fort, cabells esbullats, presència inconfusible.

Va seguir-lo silenciosament, sotjant les seves petjades i els seus gestos a prou distància per no cridar l'atenció. Els dits li tremolaven i els ulls li bullien per tornar-lo a tocar. Acaronar aquell cos estimat. Perdre's en els seus braços i en el seu pit. Assedegar-se, assedegar-se de tanta eternitat d'espera. La reconeixeria? No ho dubtava ni un moment. Ell la miraria amb aquells ulls com un abisme de llum i amb això ja tindria totes les certeses que li calien per redimir-se de la seva sort de vampira.

Amb aquella febre va seguir-lo a través d'avingudes i carrerons, fins arribar a una modesta casa amb porxada. 

I si el guerrer s'hagués adonat de la presència de la vampira i l'hagués volguda foragitar, seguint el Manual, amb galledes d'aigua beneïda, tots els crucifixos que hi ha al Vaticà, i una carretada de dotzenes d'alls de Banyoles, no hagués estat tan efectiu com la imatge que se li va aparèixer: una delicada noia rosseta, que amb prou feines arribava a l'espatlla d'ell, sortint de casa amb un davantalet de floretes i plantant-li un petó, que ell rebia amb una abraçada profunda com set mars, esmolada com vint punyals.

Casta Diva

En la definición del musicólogo Kurt Pahlen, "…su canto asemeja una herida abierta, que sangra entregando sus fuerzas vitales…como si ella fuese la memoria del dolor del mundo…".

  

Me ne starò nascosta
Un po' per celia,
Un po' per non morire
Al primo incontro.

Les amants du Pont Neuf

Potser la felicitat és passar per la riba esquerra del riu, abraçada a ell, aferrada al seu braç i sentint la seva espatlla, mentre aneu caminant a bon pas cap a casa. S'acosta Sant Joan i ja s'ha fet fosc. 

Els til·lers destil·len la seva olor melosa, que s'escampa per tot el passeig. A l'altre costat del riu, les cases us miren per les finestres enceses. 

No es veu ningú pel carrer, en un dia entre setmana, i encara que hi hagués gent, no t'importaria gens que et sentissin com cantes, amb la senzillesa d'una tonada antiga, mentre aneu de bracet pel passeig dels til·lers.

 La teva veu, vestida només amb afinació i l'emoció tranquil·la que et surt de dins, es barreja amb l'olor del principi de l'estiu, travessa el pont amb vosaltres, i roman un instant sostinguda en l'aire abans de caure suaument i deixar-se endur, riu avall, com la vida.

. 

Icària

Dèdal i el seu fill Ícar van construir unes ales per fugir volant del laberint on Minos els havia tancat. Ícar va volar massa amunt, fins a tocar el sol; les seves ales es van desfer i va caure al mar. 

La mitologia explica que Ícar va morir i Dèdal el va plorar i va construir un temple en la seva memòria, anomenant Mar d'Icària el mar on va caure. 

Però i si Ícar no hagués mort en caure? Si s'hagués pogut tornar a aixecar, ferit, contracturat, amb les ales trencades, però viu? 

L'Ícar que sempre havia viscut mirant a terra per no ofendre el rei a qui servia, i que un cop perdut el seu favor, va ser empresonat amb el seu pare al laberint; l'Ícar que de cop va comprendre que podia mirar amunt i volar, i veure la terra petita, i el mar infinit, i tots els homes i dones de les illes com petits focs fatus; el mateix Ícar que havia cregut que podria tocar el Sol... 

Un nou Ícar lluitava contra les onades, s'arrossegava fins a la platja i besava la sorra com si li tornés la vida. No trigaria ni un dia a pensar que aviat tornaria a volar. 

Lo somni

Va somiar que es trobava al bell mig d'una biblioteca immensa, la més gran que pogués construir mai el coneixement humà. I els llibres que s'apilaven a les prestatgeries eren les vides de cadascú. 

Llibres amb enquadernació impecable, d'aquells que havien procurat sempre tenir una bona aparença; llibres en rústica, d'aquells que les formes no els havien importat massa; llibres de luxe, que ocupaven menys d'una desena part de la biblioteca i costaven deu cops més que la resta de llibres; llibres amb prou feines oberts, per falta d'interès o desconeixement en el que s'hi deia dins; llibres rebregats, trencats, descosits, d'haver viscut intensament i d'haver donat tot el que sabien; i llibres amb dibuixos i gargots, per tots aquells que mai havien pogut anar a escola a aprendre lletra, però que, tanmateix, la vida també els guardava un volum per ells.

Blue eyes (crying in the rain)

Mirant aquest vídeo amb imatges de l'Elvis -de molt jove, de militar, envoltat de fans, quan ja va començar a guanyar pes, altre cop de jove, sempre, sempre, sempre atractiu-, mentre ens regala la seva veu, me n'he recordat. D'aquells altres ulls blaus.

Quan les hormones adolescents anaven més revolucionades -les meves no tant, que sempre han anat com al ralentí-, vam coincidir a classe. En aquell moment el món es dividia entre els guapos i els que no. Les hormones impedien afinar subtilitats i formular pensaments tals com que la bellesa és a l'interior. O eres guapo/a, amb la qual cosa ja tenies bona part de la teva quota de popularitat guanyada, o t'havies d'espavilar molt a ser simpàtic/a i descarat/da per no quedar-te a la categoria dels grisos, o caure a la categoria dels friquis, que en aquell moment només eren els raros/es.

Ell era dels més guapos. Indiscutiblement, guanyava a totes les enquestes. Però a més, no era dels xulos. Que tenia el seu mèrit ser així, perquè pertànyer a la categoria dels xulos sembla que donava punts extra, per l'afició que tenien a ser xulos amb la resta de la humanitat els que es creien els més guapos de tots.

Jo em mantenia al marge de guapos i sobretot de xulos, observant com presumien amb les seves motos i els seus cascos, i com feien estralls entre les noies que utilitzaven les carpetes dels apunts com si fos l'escut defensor de la seva pavositat. Ell tenia unes quantes fans més o menys secretes -amb les quals gastava una amable indiferència, com si no anés amb ell aquesta admiració-, que s'esperaven prop de la seva moto per veure'l marxar. Fins i tot, aprofitant la feliç coincidència, perquè sinó d'altra manera no s'entenia, algunes fans seves es van apuntar a la meva confirmació (aquell sagrament de maduresa que administra el Bisbe als qui encara no han fugit del tot del ramat de la fe) per veure'l confirmar-se també.

Després de l'institut i la torrentada d'hormones adolescents, li havia perdut la pista, com a tants d'altres companys. La vida, de tant en tant, ens els  torna en els llocs i moments més insospitats, i no fa pas tant, va entrar a la biblioteca, per a l'hora del conte, amb una nena petita. Vaig pensar, sense reconèixer-lo, "Ha entrat un usuari ben guapo". La meva sorpresa va ser que es va acostar al taulell per saludar-me, ja que m'havia reconegut abans que jo a ell.  Vam estar parlant un moment. "La meva filla", em va dir, i la nena tenia els seus ulls blaus.

Fa unes setmanes, vaig saber que la malaltia l'havia vençut, després d'una lluita massa dura per poder dir-se breu. La malaltia, que no entén de joventut ni de bellesa ni de plans ni de futur, va emetre el seu veredicte.

I ara aquells ulls blaus ja són eternitat. Com el mar.

Descansa en pau, benvolgut.

Lluny de Nuuk

Tot ha canviat des que vaig tornar. Els pantalons no reconeixen les meves cames, les sabates no s’avenen amb els meus peus, els sostenidors no caben als meus pits, les samarretes amb prou feines passen pel coll i les espatlles. No havia vist mai abans vetes de color verd en els meus ulls, i em passo i repasso la mà pels cabells, estranyament llargs i forts. Els meus passos i gestos són diferents, més àgils i decidits que abans, i em sento més forta fins quan pujo i baixo les escales del metro. 

Començo a pensar que allò que va passar a l’aeroport de Nuuk no va ser només una confusió de passaports.

ma solitude

S'havia preparat per a un doble o res: triomf i glòria, o fracàs. Vés i fes que parlin de tu. Bé o malament, l'important és que en parlin.

I ara es trobava que s'havia d'enfrontar a una rival que no comptava. 

La indiferència.

Havia llegit als llibres i li havien dit tots els mestres que allò oposat a l'amor era l'odi. Així ho recitava cada matí: que on hi hagi odi, hi posi pau.

I s'havia preparat per a enfrontar-se a l'odi i rebre l'amor. Lluitar, i arribar a merèixer de retirar-se la cuirassa per poder abraçar i sentir, i saber-se-la posar a temps per esquivar una punyalada. No havia estat fàcil, però creia que s'havia preparat per a tot el que pogués venir.

Però no, havia arribat la indiferència, que s'estava manifestant amb una força insòlita els darrers temps, i per a la qual no tenia antídot. S'havia entrenat per esquivar els cops, fins i tot reconèixer els atacs amb traïdoria o sorpresa. Però com podia combatre contra un enemic que evitava obertament l'enfrontament cos a cos, que tenia com a estratègia el silenci i el deixar passar el temps fins que l'altre desistís per cansament? 
I no podia evitar-la, perquè la indiferència sempre acabava fent-se present, i tenia la seva força precisament en ser allà i no dir res, no mirar, no jutjar, no criticar ni tenir una paraula amable. La indiferència sempre acabava agafant un lloc a les reunions, i amb intel·ligència maligna, es feia un lloc en l'actitud dels qui l'envoltaven fins a dominar la seva mirada, cada cop més buida. 

Un mestre li havia parlat un cop de "la bella indiferència", com a actitud per aïllar-se del que provoca dolor. Li va semblar una expressió poc encertada, perquè no podia ser mai bella aquella dama freda, de llavis prims i rictus fred, que evita fer un somriure de complicitat, que talla els fils de la conversa, que allà on trepitja no torna a crèixer l'esplendor de l'amistat, l'afecte i la força aquella que fa girar el Sol i les estrelles.

L'oposat a l'amor no era l'odi, va entendre. És la indiferència. 

El perquè de tot plegat (II)

Quan estava donant voltes a això del blog, de si publico poc o gens, de si les coses de què parlo interessen o no, de si tot plegat té sentit... vaig trobar aquesta oportuna entrada de la gran Molinos, que escriu al seu propi blog Cosas que (me) pasan i a l'imprescindible Una docena de...

FALSA MÍSTICA BLOGUERA

...i no em va fer falta trobar més explicacions. Ja tornaré a gaudir, ja tornaré a trobar històries que m'agraden per explicar, ja processaré el que ha estat aquest estiu i en faré croquetes nòrdiques o alguna cosa...

PAU - post enllaçat per la independència

Ho sento, ho sento... més d'un mes sense dir res, i em desperto la vígilia de la Diada amb el compromís adquirit de participar a la  Cadena de Blogs enllaçats per la Independència.

Com que la inspiració escriptora encara no m'ha tornat del llarg estiu, m'acullo al comodí d'un vídeo que ara ja és molt conegut, però que em va fer plorar el primer cop que el vaig veure: el discurs de Pau Casals davant la ONU l'any 1971, agraïnt la concessió de la Medalla per la Pau. El genial músic parla amb amor de Catalunya i de la pau al món, i esmenta les Assemblees de Pau i Treva que, en el llunyà segle XI,  van donar lloc a una de les primeres formes de parlamentarisme del món medieval.

En un mateix vídeo de menys de dos minuts, moltes de les meves passions juntes: la música i Pau Casals, Catalunya, la història, el pacifisme i el ferm desig de no oblidar les lliçons del passat per afrontar el futur. 

I l'agraïment a tots els que han lluitat, com Pau Casals -que va silenciar el seu magnífic instrument, estroncant d'alguna manera la seva brillant carrera, pel compromís amb la democràcia, el seu país i contra la dictadura-, per tal que seguim existint com a poble.

Per seguir aquesta cadena virtual, podeu fer CLIC AQUÍ i anireu al blog-baula 207, FITA.

Divertimento per trio

Il divertimento per violino, viola e violoncello in mi bemolle maggiore (K. 563) è un trio per archi composto da Wolfgang Amadeus Mozart nel 1788, anno nel quale ha completato le sue ultime tre sinfonie e il concerto dell'incoronazione. È l'unico trio originale per violino, viola e violoncello composto da Mozart ed è differente rispetto agli altri divertimenti dello stesso autore.




S'esgoten els adjectius per a aquesta triomfal gira del Quartet K. Quan s'acaben els aplaudiments i es tanquen els llums de la magnífica sala de la Musikverein, els quatre membres fan el ritual que tanca cada concert. Si abans de començar es concentren plegats, sincronitzant la respiració, ara fan xocar els arquets a l'aire, deixen els instruments, i fan una pila amb les mans. Si a més, el concert ha estat especialment rodó i memorable com aquestm, que serveix de cloenda de la gira europea, el Concertino els abraça un a un amb el mateix nervi que dirigeix les entrades: al Violino, reconcentrat darrera les ulleres schubertianes; a la Viola, la irlandesa que toca l'instrument que duu el seu mateix nom, i al Cello, d'humanitat desbordant i terrenal com el seu instrument.

En aquesta ocasió, el Musikverein té un camerino per a cada músic, i per tant cadascun es desvesteix i es relaxa a la seva manera, sense exposar-se als altres per una vegada. Viola s'observa al mirall: avui està radiant com ho ha estat, rarament, el so del seu instrument. Aquest refotut Mozart, transparent com els seus pensaments, ha brillat. Com pot haver existit algú tan refotudament genial, es pregunta sovint? Viola dóna gràcies que Mozart i ella no fossin contemporanis. La seva debilitat pels homes genials i excèntrics l'hauria fet caure de quatre potes davant l'escatològic Wolfgang Amadeus.

Quan Viola surt del camerino, troba una nota de Concertino i Cello: estan al bar del davant de la sala de concerts. Violino ja se n'ha anat cap a l'hotel, per variar: mai s'afegeix als saraus postconcertístics. Viola demana una cervesa i veu els dos companys molt reconcentrats. Ja porten dues cerveses i la conversa és una mica críptica. Com sempre, la condueix Concertino, i Cello fa petites intervencions, mentre segueix el fil de la conversa. Com a l'escenari. Viola escolta i fa una segona veu amb el Cello, a la vegada que xerra i xerra Concertino. Aquesta nit, però, sent que la mirada de Cello se li posa al damunt amb una força diferent. També abans a l'escenari, el so del seu violoncel ha sonat més sensual i profund que altres cops. Viola ha pensat que realment Cello tenia el dia inspirat. Fa temps que s'havia prohibit de tenir-hi més pensaments, per no complicar les coses amb el grup, però qui atura la ment després d'una gira intensa i exigent...?

Concertino mai s'ha mostrat gelós però sí controlador, amb els afectes de Viola. Fa molt temps... Viola fa veure que no se'n recorda. Es van retrobar i Concertino va arriscar molt comptant amb ella per al Quartet K, perquè, darrera aquells ulls tímids i aquella cabellera de foc, és la millor violista del moment. I és disciplinada, treballadora, i té bon caràcter. Si creiés una mica més en ella... bé, si creiés una mica més en ella no seria violista, no s'hagués abocat a un instrument secundari i ingrat de tocar.

I aquesta nit, la conversa s'enfila com per una teranyina, parlant de fracassos que van fer renéixer de les cendres, i dels errors que es lamenten més haver deixat de cometre que no pas d'haver fet. Viola s'acosta a Cello, poc a poc, com una aranya, però Concertino no cedeix posicions. Cello es deixa acaronar pels ulls de Viola, i continua donant l'atenció a Concertino, que està desencadenat amb la seva vehement conversa. Cello llegeix clarivident les intencions de Viola i llegeix amb intenció els propòsits de Concertino. Cap dels tres es vol aixecar primer de taula. Després d'haver tocat tots els pals, des de les experiències laborals passades fins a les pràctiques de regressió hipnòtica, passant pels viatges i les ruptures sentimentals, Viola no veu el moment d'atacar, tensa, com si encara tingués l'arquet a la mà. Concertino, em donaràs l'entrada quan fotaràs el camp a dormir, pensa.

Finalment l'amo del bar avisa que estan per tancar i s'aixequen tots tres, ennuvolats entre aromes de cervesa. Cello agafa pel braç Viola, que amb els talons no aguanta gaire bé l'equilibri. Viola perd encara més l'equilibri buscant refugi als seus braços. Aleshores Concertino remuga, compte amb les dones de gel, sota la pell amaguen un volcà. I Viola se'l mira sense saber què hi ha sota aquells ulls incapaços de parar quiets, aquell cap hiperactiu i genial que la desficiava i que ja havia oblidat. Viola s'agafa a Cello, però aquest no fa cap gest per endur-se-la d'allà: sembla que vol seguir la conversa de Concertino, què vols dir, és un volcà? i Viola sent com ells dos parlen d'ella com si no hi fos, d'una manera que mai s'havia pensat, que li desperta una violència estranya però que la fa romandre allà.

El que passa a continuació a l'habitació de l'hotel és una nova proposta d'execució dels divertimentos mozartians per a trio, a la recerca de noves sonoritats sobre pells amb timbres diferents, on la viola té un paper molt més destacat i receptiu que en altres pàgines musicals, vibrant per nous canals inèdits fins llavors dins la història de la música, i on el concertino i el cello aconsegueixen, cadascun dins el seu registre, la projecció singular dels propis designis i voluntats, en una sincronia remarcable i sense perdre ni un poc del seu respectiu vigor i fortalesa. Amb repetició i coda final, i bisos a demanda. Memorable.

(aplaudiments)
 

El Marido de la Peluquera

A propòsit d'aquesta pel·lícula (i de la cançó que en va fer en Pedro Guerra), és tot un repte escriure'n qualsevol cosa que pugui posar-se-li al costat sense que es mori de la vergonya de no ser tan bella: ni com la pel·lícula de Patrice Leconte, ni com la cançó, una de les més inspirades del cantautor canari.

Però fa poc hi va haver un moment d'aquells més grans que la vida, quan enmig d'un casament molt feliç en un dia molt assoleiat de juny, el millor amic del nuvi va agafar la guitarra i enmig del convit ho va cantar a la núvia.

Ni ella es diu Matilde ni és perruquera, i hi haurà qui pensi que és una cançó massa trista per cantar en una ocasió així, però la cançó agafa a l'aire alguns dels misteris de l'amor i els posa en versos. D'aquestes mostres, malauradament, no se'n poden fer assajos clínics ni cultius que estableixin pautes científiques del comportament de la gent quan cau en aquests paranys de les arts amatòries. O sigui que després d'emocionar-nos, continuarem igual d'ignorants.

Acabo de verte y ya sé que nací pa' casarme contigo.

 Lo que fue tan hermoso que no caiga al olvido, 

te estaré recordando por siempre.

Abrázame fuerte que no pueda respirar,
tengo miedo de que un día
ya no quiera bailar conmigo nunca más.

Pels que s'estimen. Que conservin i millorin la fórmula, dia rera dia.

La llibertat

La llibertat és la raó de viure,
dèiem, somniadors, d’estudiants.
És la raó dels vells, matisem ara,
la seva única esperança escèptica.
La llibertat és un estrany viatge.
Són les places de toros amb cadires
damunt la sorra en temps d’eleccions.
És el perill, de matinada, al metro,
són els diaris al final del dia.
La llibertat és fer l’amor als parcs.
La llibertat és quan comença l’alba
en un dia de vaga general.
És morir lliure. Són les guerres mèdiques.
Les paraules República i Civil.
Un rei sortint en tren cap a l’exili.
La llibertat és una llibreria.
Anar indocumentat. Són les cançons
de la guerra civil.
Una forma d’amor, la llibertat.

JOAN MARGARIT

http://www.catalunyapress.cat/

Et adés serà l'alba

Matinada als fiords noruegs, estiu 2012

Extraordinari
pot resultar un poema
descrivint l’alba.
Però mai les paraules
seran prou lluminoses.

(Joana Raspall)

Potser per això no escric darrerament... prefereixo viure i sentir. I llegir i aprendre dels que en saben, com la Joana Raspall, centenària poetessa amb una vitalitat tan gran que fins i tot té compte propi al twitter. (@JoanaRaspall)

Del amor y otros demonios

La dedicatoria reza: "A Carmen Balcells [su editora] bañada en lágrimas".

No es difícil imaginar a esta señora de Barcelona, emocionada hasta la lágrima ante el mecanoscrito inédito de esta obra de Gabriel García Márquez, publicada en 1994, que atrapa mágicamente desde el título hasta el final.

Permítanme un corta-y-pega de imágenes de la red, y si les parece bien el aperitivo, vayan a buscar el libro y disfrútenlo.

el pretexto del inicio

la felicidad

el amor -o el demonio

los versos de Garcilaso de la Vega 
y la cabellera de color cobre de Sierva María

La valquíria

En el 200 aniversari del naixement del mestre Wagner

La valquíria Brunhilda es troba dalt una roca, rodejada pel cercle de foc màgic i dormint un son profund, malefici del pare dels déus i pare seu, Wotan. Ha desobeït les seves ordres protegint l'amor de Siegmund i Sieglinde, i és castigada perdent la seva immortalitat. El cercle de foc només podrà ser travessat per un guerrer que no tingui por de la llança ferotge de Wotan, i el premi serà Brunhilda, la més bella, coratjosa i guerrera de les valquíries.

La valquíria, en el seu son profund, somia i recorda. Les cavalcades amb les seves germanes valquíries. Les primeres batalles en què va encoratjar als guerrers que lluitessin per guanyar-se un lloc per al descans etern entre els herois. Els joves que havia vist morir al camp de batalla i que havia pujat al Walhalla a lloms del seu cavall alat Grane. Les baralles conjugals entre el seu pare, Wotan, i la rígida deesa del matrimoni, Fricka. L'amor a la naturalesa que li havia ensenyat la seva mare, Erda, la Mare Terra. Els funestos pressentiments sobre l'Anell dels Nibelungs, fet d'or del Rin, que el seu pare va robar al nan Alberic, i que comportaria a la llarga la destrucció del món dels déus.

Brunhilda somia, recorda, i espera. Espera que no sigui un guerrer mediocre qui travessi el cercle de foc i arribi a posseir-la vilment, com a una dona qualsevol. Espera que sigui algú que no temi res, i que tingui totes les qualitats que pot tenir un mortal, qui la desperti d'aquest son. Entre el temor i la nova emoció que neix en el seu cor, ara mortal, la valquíria somia que s'empolaina, es posa la seva millor armadura sobre el seu esbelt i atlètic cos, es pentina la seva sedosa i rossa cabellera nòrdica i dedica la seva primera mirada amb els seus ullassos blaus al guerrer en qüestió que pugui travessar el foc.

Els dies passen, les estacions se succeeixen al voltant de la roca on dorm la valquíria, i res ni ningú la pertorba del seu son. De bon principi Brunhilda se sent espantada, després es tranquil·litza, i s'acaba sentint còmoda. No obstant, la comoditat s'acaba quan transcorren els anys en la mateixa postura i resulta que aquella roca no està feta precisament de tempur®. 

Per davant la roca s'acosten, de tant en tant, caminants i viatgers. Observen la valquíria, llegeixen les instruccions del joc per travessar el foc màgic, i passen de llarg. 

Un està fent el Camí de Sant Olav i se li fa tard per arribar a l'alberg i no es pot entretenir amb valquíries; 

un altre s'ha perdut amb el gps pensant que anava a IKEA i ha acabat al bosc màgic, i tot i que pensa que la valquíria mola bastant, prefereix girar cua i anar a moblar el seu piset de solter, república independentíssima de casa seva; 

un altre és molt valent i té permís d'armes de tot tipus, però pensa que ja té prous embolics de valquíries com per afegir-ne una altra a la seva particular saga;
...

Mentrestant, un tal Sigfrid, que no coneix la por, enlloc de posar-se en camí cap a la muntanya, com hauria de ser el seu destí, s'entreté a passar nivell rera nivell del Call of Duty  amb la seva PS3.

El amor y la furia

És tornar a llegir aquest fragment i tornar a tenir ganes d'estar dalt un escenari, sentir el vertigen al cap i la fúria al cor i el foc a sota el ventre.

Uau, que diria Anastasia Steele. Acabo de parlar subtilment de sexe.

Va ser una bona època. Vam començar a fer classes en un centre cívic amb un professor argentí que bàsicament pretenia oferir un paper que s'hagués d'interpretar en pilota picada a les noies del grup que estiguessin de bon veure. Vaig aprendre molt, tant dins les classes com un cop s'acabaven i sortíem. Aquelles nits d'estiu no s'acabaven: les exprimíem, les esgotàvem, les passejàvem. Arribava rebentada a l'habitació del Poblenou, les sabates a la mà, i algun cop em despertava encara mig vestida, sobre el llit, i m'havia d'afanyar a presentar-me a la feina d'aleshores sobria y bien peinada. Encara vam estar junts una temporada més, en un local molt polivalent i amb un actor honestament reconvertit a professor que semblava escapat de les làmines de dibuix d'Egon Schiele. (S'ho va currar molt, i si no t'ho havia dit, moltes gràcies, Fran). Aquest text de Maggie, la gata calenta sobre el teulat, va ser un regal enverinat i una píndola daurada per despertar la fera dormida, inhibida, esterilitzada químicament que a vegades dorm aquí dins la biblioteca.

Margaret.- Siempre creí que los hombres que bebían se estropeaban, pero es evidente que me equivocaba. Tú eres el único bebedor que conozco a quien la bebida no ha llenado de grasa. Aunque eso le pasa a todo el mundo tarde o temprano. El mismo Skipper empezaba ya a... (Se interrumpe.) Perdona. Siempre acabo poniendo el dedo en la llaga... Ojalá dejaras de ser atractivo. El martirio de Santa Maggie sería mucho más soportable. Pero no tendré esa suerte. Hasta me parece que estás más guapo desde que empezaste a beber.

Lo que sí has tenido siempre es ese aire de indiferencia, como si jugaras sin que te importase ganar o perder. Y ahora que has perdido... Bueno, no. No has perdido. Ahora que has dejado de jugar, tienes ese extraño encanto que sólo se da en algunos ancianos o en algunos enfermos incurables: el encanto de los derrotados... Una actitud tan fría, tan fría, tan envidiablemente fría...  Eras un amante maravilloso... ¡Era tan hermoso acostarse contigo! Más que nada, porque parecía darte lo mismo. ¿Me equivoco? Jamás el menor asomo de ansiedad. Lo hacías siempre con facilidad, lentamente, con una confianza absoluta y una calma perfecta. Parecía más bien como si abrieses la puerta para dejar pasar a una señora o la ayudaras a sentarse a la mesa; nada que ver con el deseo. Tu indiferencia te volvía maravilloso para el amor... ¿Extraño? Pero cierto... ¿Sabes? Si creyera que nunca, nunca, nunca volveríamos a hacer el amor... bajaría a la cocina, buscaría el cuchillo más largo y más afilado y me lo clavaría directamente en el corazón. ¡Te lo juro que lo haría! Pero yo no tengo el encanto de los derrotados, yo no he tirado la toalla, yo sigo jugando y quiero ganar.

Tennesse Williams, La gata sobre el tejado de zinc caliente

Llegenda del cavaller de la rosa - 2013

Hi havia una vegada, en un regne molt i molt llunyà, una princesa singular. 

La princesa sabia, des de molt petita, quin era el destí de les princeses: rebre una educació adequada per arribar a ser la muller d'un príncep, preferentment poderós i adinerat, i si pogués ser, amb un cert atractiu físic, o com a mínim una manca de repulsió, que potenciés el tema dels deures conjugals i la perpetuació dels llinatges. Preparant-se per al seu destí, la princesa havia tingut una educació acurada, fins i tot superior a la d'algunes princeses, vista la seva mitjanament desperta intel·ligència i les seves ganes compulsives de conèixer. Tot esperant el príncep en qüestió, la princesa vivia una vida consentida i bastant regalada, alimentant la seva fantasia amb llibres de cavalleria.

La princesa era la gran de quatre germanes, totes noies, cosa que suposava un gran maldecap per al rei i la reina, que havien de seleccionar molt bé les aliances matrimonials per deixar en bones mans no només les seves estimades filles, sinó el destí del seu regne. Després de molts emissaris i algunes informacions privilegiades d'espies ben pagats, el rei i la reina van començar les negociacions per prometre la seva filla gran a un príncep que semblava tenir tots els dons: poder, patrimoni, joventut, bona planta, i fins i tot algunes interessants condecoracions militars i coneixements de les més variades disciplines del saber humà. Quan van saber que el príncep havia escrit les cròniques dels seus avantpassats en un perfecte llatí que li havia valgut el reconeixement de l'emperador, van pensar que era el candidat ideal per a la seva filla. O al revés, que aquella filla somiadora i que no es desenganxava dels llibres podia ser una bona candidata per a un príncep de tan alta posició i sonats mèrits.

En aquelles converses estaven, i s'havia procedit a l'enviament de retrats per tal que els futurs promesos es comencessin a conèixer de vista, quan un perill terrible i insospitat va presentar-se a la porta del regne: una criatura monstruosa en forma de drac, ferotge i pestilent. 

El minvat exèrcit del rei va lluitar valentament i van aconseguir foragitar el drac. Van haver de lamentar baixes, i el rei mateix va resultar ferit, però van poder celebrar també la victòria. No obstant, aquell atac va posar de manifest la necessitat de trobar aliances amb altres regnes. El príncep quasi-promès de la princesa no va comparèixer fins que la batalla va ser acabada, presentant unes disculpes molt florides per la seva tardança, lloant el valor dels soldats que havien lluitat, i besant la mà de la seva quasi-promesa, que en aquell moment enfollia d'amor sospirant pel moment que llur compromís seria efectiu.

No havien passat ni deu llunes, i el reialme amb prou feines s'havia refet de l'assalt del drac, quan una nit va tornar a sentir-se en l'aire el ferum de la bèstia, que s'acostava altre cop a atacar. El rei, a les portes de la mort, no va poder prendre el comandament, i les ordres es demoraven i no es prenien resolucions. La reina i les seves filles, tancades a la cambra on el rei agonitzava, veien a la llunyania les flames del drac, i es desesperaven d'impotència i de dolor. Els senescals no donaven ordres, els capitans no les rebien, i l'exèrcit no estava en formació ni es defensava adequadament el castell. Es van enviar emissaris demanant ajuda als regnes més propers, inclòs el del príncep, que va tornar amb la resposta que no podia atendre les seves demandes car havia d'acudir a Roma a presentar els seus respectes al nou Summe Pontífex i a la seva cúria, així com el nou llibre de cròniques del seu reialme, però que ja faria arribar-ne un exemplar al rei, amb respectes a la princesa.

La princesa va trencar tota la vaixella de l'aixovar que s'havia anat preparant, en sentir el contingut de la missiva. Va baixar a la sala d'armes a amagar-se perquè ningú la pogués veure plorar, i enmig del seu desesper, va veure la filera d'armadures i d'espases, com soldats que estiguessin esperant ordres del rei, que ja no podia donar-ne ni al seu pobre cos, a punt d'abandonar-lo. La princesa va respirar fons, va eixugar-se les llàgrimes, i va  empunyar una espasa, sospesant-la amb un parell de gestos. Va trobar la seva nova i sorprenent imatge en un mirall de la sala. I va pensar, rescatant una frase d'un llibre estrany, que ningú havia sabut explicar-li:

"Qui lluita pot perdre, qui no lluita està perdut"

I la princesa va recordar com el seu pare feia de rei, de cabdill dels exèrcits, de governant del seu poble. Ara li tocava a ella, encara que ningú l'hagués investida formalment. Però sentia que tot era a les seves mans, i que era l'hora de sortir de la comoditat dels somnis de princesa i posar a la pràctica tot el que havia après dels llibres, i dels pares, i de les converses amb els savis. Va sortir a fora el pati d'armes, i va manar que reunissin l'exèrcit, i va fer formar els capitans, i va manar que es fes recapte de provisions per si calgués afrontar un setge, i escoltant els consells dels més experimentats, va tranquil·litzar qui tenia por i va encoratjar a tothom a lluitar contra l'amenaça del drac.

La princesa i el seu migrat exèrcit van plantar cara al drac una vegada més, tots junts amb coratge, i van salvar-se.

Per a la princesa no només va ser una victòria contra un drac pudent de quatre metres d'alt: va ser una victòria contra les seves pors i les seves renúncies, que va posar-li a les mans les regnes del seu destí i ja mai més les va deixar anar, conduïnt la seva gent cap a la prosperitat, el benestar i la justícia, durant anys i anys, essent una reina molt estimada.

I si aquesta història no ens ha arribat fins ara als nostres dies és perquè el príncep cronista, desaïrat en veure's no imprescindible per a vèncer un drac, va explicar a la seva llegenda àuria del cavaller de la rosa una versió una mica esbiaixada, manipulada i subjectiva, que els darrers estudis historiogràfics sobre la matèria estan deixant en evidència i qüestionant en tots els seus aspectes.

 

Cry me a river

Temia haver-lo plorat com per omplir els quatre rius del Paradís, 
però les llàgrimes van arribar al nivell del cabal ecològic del Ter i prou. 

fantàstic regal de @post_uit

El conte de la lletera - revisited 2013

Hi havia una vegada una noia molt simpàtica, enjogassada i fantasiosa que treballava com a recepcionista en una empresa de serveis d'enginyeria civil, arquitectura, urbanisme i medi ambient. Es pot dir que era la persona més simpàtica, enjogassada i fantasiosa de l'oficina -d'altra banda, no era gaire difícil arribar a ser-ho, ja que la gent de l'empresa tendia a ser seriosa, realista i un punt entre monàstica, ascètica i domèstica.

Una de les funcions no descrites a la valoració del seu lloc de treball era la logística de compres diverses que no estiguessin dins els treballs habituals de la feina. Així, li tocava anar a comprar brics de llet per a la cafetera de l'oficina, ja que havien canviat la indigerible màquina de vending per una elegant cafetera de càpsules, amb la qual cosa el consum de cafè i de llet es va anar disparant progressivament perquè el cafè de l'oficina havia arribat a ser molt millor que el de qualsevol cafeteria en cent metres a la rodona.

De tant cansar-se pujant brics de llet va començar a imaginar alguna solució per estalviar-se aquesta tasca tan pesada. Cada cop la llet s'acabava abans, fins que un dia va dir: "Més valdria tenir una vaca!"

Un dia que estava a la terrassa del sobreàtic de l'oficina, un envejable espai a l'aire lliure com un pulmó a la gran ciutat, envoltat de geranis, ficus i potus, es va començar a imaginar una vaca pasturant allà. Hi tindria espai de sobres. Caldria posar-li una mica de farratge i procurar netejar cada dia el terra, amb una manguera a pressió, com havia vist a la granja aquella dels iogurts un cop que hi havia anat de visita amb els nebots. Caldria també munyir-la cada dia, perquè les vaques no entenen si és dilluns, diumenge o Diada del Treball. Això segurament ho podria assumir ella, de dilluns a divendres, i llogar una persona que se'n cuidés els caps de setmana i festius. Així també crearien ocupació. La llet que donaria la vaca seria suficient per proveir l'oficina, i l'excedent es podria vendre, bé a les altres empreses de l'edifici, bé a una empresa distribuidora interessada en producció alimentària de proximitat, ara que es començava a parlar tant del kilòmetre zero i tal. O sinó, què caram, intentar la venta directa al consumidor! El barri on estaven ubicats no tenia lleteries des de feia ben bé setanta anys, però si se'n tornés a instal·lar una, serien portada del Time Out i sortirien com a exemple de bones pràctiques als programes d'economia i de consum de ràdio i televisió, sense cap mena de dubte. També va pensar en com vendre el projecte al director de compres, director de personal, i si calgués, gerència. Caldria començar a pensar en ingressos atípics ara que l'enginyeria civil, l'arquitectura, l'urbanisme i el medi ambient en general estaven en un moment d'inflexió -per no dir de caiguda lliure. Va imaginar la vaca passejant entre les taules amb ordinadors i plotters, guanyant-se l'afecte del personal i aconseguint crear un ambient més distès i amable.

Estava tan entusiasmada amb la idea de la vaca que viuria al sobreàtic de l'oficina i donaria llet per al cafè no només del personal de l'oficina, sinó de tot l'edifici i dels hipsters del barri, amb especial cura de la proximitat i del medi ambient, que no va veure l'escaló enutjós que sempre la feia entrebancar. El resultat va ser un trencament de lligaments de pronòstic complicat, que va acabar complicant-se més amb un burofax que, aprofitant la darrera reforma laboral, anunciava que prescindien dels seus serveis i donaven per rescindida la relació laboral amb la simpàtica i enjogassada noia que somiava tenir una vaca a l'oficina mentre anava a comprar brics de llet.

Bacchiana

 Mentre els dies s'allarguen i comencen a passar veloços, i s'acumulen els temes al damunt la taula, com llibres que es comencen i no s'acaben... Grans Esperances, Confiança cega, Orgull i Prejudici, Moebius... potser alguna estona es veuran reflectits amb l'espai i el temps que es mereixen...

De moment, la nit em diu que em retiri si l'endemà no vull que els fantasmes del matí m'impedeixin veure com n'és de clar el dia.

Si passeu per aquí amb una mica de temps, preneu una copa d'aquest vi francès que deixo davant vostre, i gaudiu del poema. 

 

publispain.com

Enivrez-Vous

Il faut être toujours ivre.
Tout est là:
c'est l'unique question.
Pour ne pas sentir
l'horrible fardeau du Temps
qui brise vos épaules
et vous penche vers la terre,
il faut vous enivrer sans trêve.
Mais de quoi?
De vin, de poésie, ou de vertu, à votre guise.
Mais enivrez-vous.
Et si quelquefois,
sur les marches d'un palais,
sur l'herbe verte d'un fossé,
dans la solitude morne de votre chambre,
vous vous réveillez,
l'ivresse déjà diminuée ou disparue,
demandez au vent,
à la vague,
à l'étoile,
à l'oiseau,
à l'horloge,
à tout ce qui fuit,
à tout ce qui gémit,
à tout ce qui roule,
à tout ce qui chante,
à tout ce qui parle,
demandez quelle heure il est;
et le vent,
la vague,
l'étoile,
l'oiseau,
l'horloge,
vous répondront:
"Il est l'heure de s'enivrer!
Pour n'être pas les esclaves martyrisés du Temps,
enivrez-vous;
enivrez-vous sans cesse!
De vin, de poésie ou de vertu, à votre guise."

Charles Baudelaire

Cuéntame un cuento (I) - Viaje a Holanda

"Cuando estás esperando un niño, es como planificar un maravilloso viaje de vacaciones a Italia. Te compras un montón de guías de viaje y haces planes maravillosos: el Coliseo, el David de Miguel Angel, las góndolas de Venecia… Incluso aprendes algunas frases útiles en italiano. Todo es muy emocionante.
Después de meses esperando con ilusión, llega por fin el día. Haces tus maletas y sales de viaje. Algunas horas más tarde, el avión aterriza. La azafata viene y te dice “Bienvenido a Holanda” ¿Holanda?, dices. ¿Qué quiere Vd. decir con Holanda? ¡Yo contraté un viaje a Italia! ¡Tendría que estar en Italia! ¡Toda mi vida he soñado con ir a Italia! 

Pero ha habido un cambio en el plan de viaje. Han aterrizado en Holanda y tienes que quedarte allí. Lo más importante es que no te han llevado a un sitio horrible, asqueroso, llenos de malos olores, hambre y enfermedades. Simplemente, es un sitio diferente.
Por lo tanto, tienes que salir y comprarte nuevas guías de viaje. Y debes aprender un idioma completamente nuevo. Y conocerás a gente totalmente nueva, que no hubieras conocido nunca. Es simplemente un lugar distinto. Es más tranquilo que Italia, menos excitante que Italia. Pero después de haber pasado un cierto tiempo allí y de recobrar tu aliento, miras a tu alrededor y empiezas a darte cuenta de que Holanda tiene molinos de viento, Holanda tiene tulipanes. Holanda tiene incluso Rembrandts.

Al mismo tiempo, toda la gente que conoces a tu alrededor está muy ocupada yendo y viniendo de Italia, y están todos presumiendo de lo bien que se lo han pasado allí. Y durante el resto de tu vida, te dirás a ti mismo: “Sí, allí es donde yo debería haber ido. Eso es lo que había planeado”. Y el dolor nunca, nunca desaparecerá del todo, porque la pérdida de ese sueño es una pérdida muy significativa.
Pero si te pasas la vida lamentándote por el hecho de no haber podido visitar Italia, es posible que nunca te sientas lo suficientemente libre como para disfrutar de las cosas tan especiales y tan encantadoras que tiene Holanda.

Ya llevo más de una década en Holanda. Se ha convertido en mi hogar. He tenido tiempo para recobrar el aliento, para establecerme y acomodarme, y para aceptar algo diferente a lo que había planificado.
 
Mirando atrás, reflexiono sobre los años cuando recién arribé a Holanda. Recuerdo con claridad el golpe emocional, mi temor, mi ira – el dolor y la incertidumbre. Durante esos primeros años, traté de regresar a Italia, tal como lo había planeado, pero fue en Holanda que debí permanecer. Hoy en día, puedo decir lo mucho que he andado en este viaje inesperado. He aprendido tanto. Pero, este recorrido ha tomado su tiempo.
Trabajé duro. Compré nuevas guías de viaje. Aprendí un nuevo idioma y lentamente hallé mi camino en esta nueva tierra. Conocí a otras personas cuyos planes cambiaron, al igual que los míos, y que podían compartir mi experiencia. Nos apoyamos mutuamente y algunos se han convertido en amigos muy especiales.
Algunos de estos compañeros de viaje llevaban más tiempo que yo en Holanda y resultaron ser guías veteranos, ayudándome a lo largo del camino. Muchos me han alentado. Muchos me han enseñado a abrir mis ojos a las maravillas que pueden contemplarse en esta nueva tierra. He descubierto una comunidad que se preocupa. Holanda no era tan mala. Creo que Holanda está acostumbrada a viajeros extraviados, como yo, y se ha tornado en una tierra hospitalaria, que extiende la mano para dar la bienvenida, ayudar y apoyar a recién llegados como yo.
 
A lo largo de los años, me he preguntado cómo hubiera sido mi vida si hubiera aterrizado en Italia, como lo planifiqué. ¿Hubiera sido más fácil? ¿Hubiera sido tan enriquecedora? ¿Hubiera aprendido yo algunas de las lecciones tan importantes que he llegado a asimilar?
Cierto, este viaje ha sido más retador y a veces yo he pataleado y he exclamado en protesta y por frustración (y aún lo hago).
Y efectivamente, Holanda va a paso más lento que Italia y es menos llamativa que Italia. Pero también esto se ha convertido en una ventaja inesperada. De cierta forma, he aprendido a aminorar la marcha y a mirar más de cerca las cosas, ganando una nueva apreciación de las bellezas notables de Holanda, con sus tulipanes, molinos de viento y obras de Rembrandt.
He llego a querer a Holanda y a llamarla mi Hogar.

Me he convertido en un viajero del mundo y he descubierto que no importa donde se aterrice. Lo que es más importante es lo que se logre hacer del viaje y que se vean y disfruten de las cosas especiales, las cosas hermosas, las cosas que Holanda, o cualquier paraje, tiene que ofrecer.
 
Cierto, hace más de una década que llegué a un lugar que no había planificado. Sin embargo, estoy agradecida, porque este destino ha sido más enriquecedor de lo que hubiese podido imaginar. ”


Emily Pearl Kinsgley, guionista del famoso programa de TV “Barrio Sésamo”, es madre de un niño con Síndrome de Down. Escribió este cuento para describir la experiencia de educar a un hijo con necesidades especiales.

Y añado: lo bueno de los cuentos es que admiten tantas lecturas como lectores haya. Hay a quien le sirve este Viaje a Holanda para explicar cómo enderezar y hallar un nuevo camino cuando un proyecto personal, profesional, familiar,... se tuerce, y cambia el destino previsto o soñado.

maridatge

Abans no passi de llarg la primavera
i s'emporti les il·lusions que comencen a treure flor
s'espolsa la son d'hivern de les orelles
i obre l'ampolla d'un vi amb DO
(no és per fer publicitat
però li han recomanat
per a ocasions especials).

Vol creure que ha tancat bé la porta dels fulls passats
i llençat les claus al pou per no tornar-hi:
encara se senten cants de sirena quan es fa fosc
perquè les sirenes fan la seva com si no t'haguessin vist mai plorar
d'enyor
de tristesa
d'abandó.

Obre l'ampolla i comença la música.
La tria és dolorosament bella: Txaikovsky, Schumann, Rachmaninov.
Totes les passions del món es destil·len per la ràdio
i omplen la gola d'inconfessats records
mai viscuts
potser somiats
encara vius.

L'amargor i el cos mariden amb els somnis no viscuts,
el color de gerd amb la sang que batega,
i els aromes que no pot destriar
potser tindran nom en un futur incert on encara tot és possible,
on encara poden florir les roses
i uns ulls somriuen amb inèdita tendresa
i ha d'arribar, sí, un setembre esplèndid de verema.

A X.

Les sandàlies del pescador

Amb motiu de la renúncia de Benet XVI, el bisbe emèrit de Sâo Félix do Araguaia Pere Casaldàliga ha fet arribar-li un un poema al pontífex mateix i al cardenals reunits a Roma per preparar el conclave. 

A la secció de Religió i Espiritualitat d'aquesta biblioteca és molt estimada aquesta veu nascuda a Catalunya i arrelada al cor del Brasil, una veu franca i valenta, molt valenta, que és la veu dels més petits i febles, als pobres entre els pobres. Descalç sobre la terra vermella, ressegueix les paraules de la Bona Nova i en fa testimoni de vida.

La versió en català és feta per Màxim Muñoz Duran, autor del blog Fils de vida, a qui demanem permís des d'aquí per compartir aquest poema.

   

flickr.com

 

De Pere de l'Araguaia per a Pere de Roma:

“Deixa la Cúria, Pere”
Deixa la Cúria, Pere,
Desmunta el sanedrí i les muralles,
Ordena que tots els pergamins impecables siguin alterats
per les paraules de vida i amor.
Anem al jardí de les plantacions de banana,
revestits i de nit, a qualsevol risc,
que allà el Mestre sua la sang dels pobres.
La túnica/roba és aquesta humil carn desfigurada,
tants crits d'infants sense resposta,
i memòria brodada dels morts anònims.
Legió de mercenaris assetgen la frontera de l'aurora naixent
i Cèsar us beneeix a partir de la seva arrogància.
En el gibrell ben preparat, Pilat es renta, legalista i covard.
El poble és amb prou feines una "resta",
una resta d'esperança.
No el deixis sol entre els guàrdies i prínceps.
És hora de suar amb la Seva agonia,
És hora de beure el calze dels pobres
i aixecar la Creu, nua de certeses,
i avortar la construcció -llei i segell– del túmul romà,
I fer que claregi
la Pasqua.
Digues-los, digue'ns a tots
que segueix en vigor indestructible,
la gruta de Betlem,
les benaurances
i el jurament d'amor en aliment.
No t'amoïnis més!
Com l'estimes a Ell.
estima'ns a nosaltres,
simplement,
d'igual a igual, germà.
Dóna'ns, amb els teus somriures, les seves noves llàgrimes,
el peix de l'alegria,
el pa de la paraula,
les roses de les brases…
… la claror de l'horitzó lliure,
el mar de Galilea, ecumènicament obert al món

Pere Casaldàliga

Forgiven

Per al post d'avui, ja em perdonareu. Demano perdó per la temàtica i per l'autor si no hi combregueu gaire, Paulo Coelho, el gurú de l'autoajuda. Està extret d'una pàgina de facebook, Psicóloga emocional.  
Però ara mateix és el que necessito compartir, tan urgent com netejar la taula després d'un dia de feina intensa, tan important com endreçar els préstecs retornats. Com una tassa de xocolata. Com una anada a la perruqueria a buscar un canvi d'estil. Com esborrar algú del record i fer el propòsit, ara sí, de no mirar altre cop enrere.

 

El perdón es una expresión de amor. 
El perdón libera de ataduras que amargan el alma y enferman el cuerpo. 
Muchos de nuestros intentos de perdón fracasan, pues confundimos esencialmente lo que es perdonar y nos resistimos ante la posibilidad de empequeñecer los eventos ocurridos u olvidarlos. 

El perdón no es olvido, no es olvidar lo que nos ocurrió. 
No significa excusar o justificar un determinado evento o mal comportamiento. 
No es aceptar lo ocurrido con resignación. No es negar el dolor. No es minimizar los eventos ocurridos. No significa que estés de acuerdo con lo que pasó, ni que lo apruebes. 

Perdonar no significa dejar de darle importancia a lo que sucedió, ni darle la razón a alguien que te lastimó. Simplemente significa dejar de lado aquellos pensamientos negativos que nos causaron dolor o enojo. 

Creemos erradamente que el perdón debe de conducirnos inexorablemente a la reconciliación con el agresor. Pensamos que perdonar es hacernos íntimos amigos de nuestro agresor y por tal motivo lo rechazamos. 
No implica eso para nada, el perdón es únicamente para ti y para nadie más. No hay que esperar que la persona que nos agredió cambie o modifique su conducta, pues lo más probable es que esta persona no cambie y es más, a veces se ponen hasta peor. 

El perdón se basa en la aceptación de lo que pasó. 
La falta de perdón te ata a las personas desde el resentimiento. Te tiene encadenado. 
El perdón se debe de realizar "sin expectativas", sin esperar que nada suceda. Si esperamos que el agresor acepte su error, estaremos esperando en vano y gastando nuestro tiempo y nuestras energías en una disculpa que jamás llegará. 
Si estamos esperando esta reacción, luego de haber perdonado, realmente no perdonamos de corazón pues seguimos esperando una retribución, un resarcimiento. 
Seguimos anclados en el problema, en el ayer, queriendo que nos paguen por nuestro dolor. Entonces no hemos perdonado, y quien tiene el control de nuestra vida es el ego. 
Ego que quiere a toda costa castigar o cobrarse al agresor. 

No existe nada ni nadie que pueda resarcir el dolor ocasionado en el pasado, el pasado no tiene cómo ser cambiado. 
Ningún tipo de venganza o retribución podrá subsanar los momentos de tristeza y desolación que vivimos, lo mal que nos sentimos. Al esperar una disculpa, que se acepte el error, nada de eso cambiarán los hechos, lo ocurrido en el pasado, sólo estaremos queriendo alimentar nuestro ego, nuestra sed de justicia mal enfocada. 

La falta de perdón es el veneno más destructivo para el espíritu, ya que neutraliza los recursos emocionales que tienes. 

El perdón es una declaración que podemos y debemos renovar a diario. Muchas veces la persona más importante a la que tienes que perdonar es a ti mismo por todas las cosas que no fueron de la manera que pensabas. 

Perdonando desde nuestro corazón, logramos mirar los hechos tal y como sucedieron y luego decidimos dejarlos ir, dejarlos en el ayer. 

Aceptamos que somos APRENDICES. Que la lección ya se encuentra aprendida y que hemos logrado vencer las circunstancias negativas que nos tocaron vivir. 

Paulo Coelho